Ara i aquí

Vaig néixer a Queralbs, al Ripollès, divendres 14 de gener de 1949. Al meu poble encara hi havia pastors, uns pastors que eren del Barça, jugaven a escacs i llegien «La Vanguardia». Els carrers de Queralbs feien olor de fenc i flors, de merda de vaca i de fum de llenya.

Més tard, als meus cinc anys, varem començar a traslladar-nos, amb la meva família. Anarem a viure a Foz (Lugo), al Pertús (Girona) i a Figueres (Girona), on vaig fer el Batxillerat. En acabar, me’n vaig anar a estudiar Biologia a la Universitat Central de Barcelona. Després de viatjar al Perú amb el meu germà, amb un projecte de treball, i d’una breu aturada a Barcelona, vaig decidir instal·lar-me a Esporles (Mallorca), on hi visc des de l’any 1976.

Estic casat. Tinc dos fills i tres néts. També tinc un moix, alguns peixos i uns quants arbres, plantats per nosaltres, que compensen -si més no parcialment- les nostres emissions carbòniques. També tinc dues llengües que sento com a pròpies, el castellà, que m’ensenyaren els meus pares, i el català, que em transmeteren els amics (els primers, els de la foto de dalt). I estic jubilat del meu ofici de professor d’institut i d’universitat, i de gairebé tots els compromisos -més dels necessaris- que he anat adquirint al llarg de la vida. Jubilat, no retirat, m’agrada dir.

Ara i aquí, tinc por que el món que heretin els meus néts sigui molt pitjor, més inhumà i destructiu que el que hem viscut nosaltres, la meva generació. Sento que, malgrat tenir una infinitat de possibilitats de comunicar-nos, i un inabastable oceà d’informació, estem amarats de soledat. Tothom parla i pocs escolten, el soroll ofega les paraules, que diria el meu estimat Martí i Pol. Un soroll que prové de la ignorància arrogant, però també de l’excés d’una informació en gran part inútil, sovint falsa, redundant i mancada de selecció i d’ordre.

Durant tota la meva vida m’he resistit a escriure -creativament, vull dir- i he defensat la meva posició amb un cert to burleta davant amics i familiars. «Algú ha de llegir a un país com aquest, on tothom escriu…» els deia. Ara i aquí, a punt de completar els meus setanta, he decidit claudicar -en això com en moltes altres coses- i afegir-me al «brogit mundà». Si més no, per pensar i convèncer-me que no estic tot sol, que algun pensament meu pot trobar recer i ressó en una altra persona i que, plegats, podem ajudar-nos a no tornar massa cínics. Si em llegiu en alguna ocasió, i si voleu fer-me arribar algun comentari, vos ho agrairé d’allò més. Ho espero i us espero, ara i aquí.