Trenta nacionalismes

No es que las luchas políticas se ganen con palabras, pero sin éstas no se pueden librar”

(Mario Bunge)

Mario Bunge, filòsof i físic argentí , va escriure aquestes paraules al seu llibre “Pseudociencia e ideologia” (Laetoli, 2013). En aquesta obra, part de la seva extensa bibliografia sobre el tema de les pseudociències i pseudotecnologies -a què qualifica com a virus intel·lectuals que poden atacar a qualsevol-, hi dedica una part sencera a les ideologies, què, segons Bunge, es poden definir com a sistemes de creences, particularment judicis de valor i declaracions d’objectius.

La meva breu reflexió i el meu recurs a Bunge, venen a tomb del llarg i complex “procés” que viuen la societat catalana i l’espanyola, durant el qual s’han utilitzat qualificatius de tota mena, amb la finalitat bàsica d’adjudicar a l’adversari una naturalesa què, per descomptat, sempre es presenta com a l’antítesi de “la nostra”, bona per antonomàsia. En aquest, diguem-ne, “debat”, han predominat les veus irades i, per part dels “unionistes” (prego que disculpin la simplificació que representa utilitzar aquest adjectiu), un ús molt freqüent de la paraula “nacionalistes” per referir-se als adversaris –gairebé mai a si mateixos-, tot associant-la, de forma tàcita o explícita, a un pretès supremacisme ètnic i/o cultural dels antagonistes, els independentistes catalans en aquest cas. És a dir, a un nazisme de fons, més o menys dissimulat…

Ultra l’abús de l’adjectiu, així com el fet que una part, segurament majoritària, dels suposats nacionalistes catalans no s’autoidentifiquen com a tals (solen dir de si mateixos que són “republicans”, “sobiranistes”, “independentistes”…) , vull només introduir, al fil del pensament de Bunge, una breu reflexió sobre la forma grollera, gens innocent al meu parer, amb què hom sol utilitzar aquell concepte.

Ens diu el filòsof que una nació és un país, o una part d’ell, unit per característiques biològiques (ètniques), econòmiques, polítiques o culturals, que definirien respectivament els quatre tipus bàsics de nacionalisme.  Emperò, indica així mateix que cadascun d’aquells quatre aspectes es poden realçar, més o menys, per part dels diversos partits o faccions polítiques nacionalistes.  I així, en la pràctica, es podran trobar, segons el cas, alguna de les diverses combinacions dels quatre factors: d’un sol factor (4 possibilitats), de dos (6 combinacions), de tres (4) i de quatre (1). Per tant, ens trobaríem d’antuvi amb quinze possibles tipus de nacionalisme (als quals encara s’hi podria afegir la posició de  l’antinacionalisme total o internacionalisme integral).

Per acabar-ho d’adobar, cadascun d’aquests quinze nacionalismes es pot desdoblar, segons que el seu caràcter sigui defensiu o bé agressiu (trenta nacionalismes possibles, doncs, d’entrada). Així, un exemple  de nacionalisme ètnic defensiu ho seria el dels amerindis, i un d’agressiu, el del nazisme alemany (amb la seva invenció de la “raça ària” com a eix). Bunge acaba aquesta reflexió afirmant que els moviments independentistes  poden caracteritzar-se com a nacionalismes defensius i, generalment, parcials, ja que es limiten a allò econòmic i polític. En el cas de Catalunya, afegiria jo, també amb un component  cultural, però en absolut –fora ridícul afirmar altra cosa- biològic o ètnic.

Ens quedaríem, en conclusió, amb dues preguntes escaients: es encertat qualificar, majoritàriament,  com a nacionalistes aquells catalans que reclamen la independència política del seu país?  I, en cas afirmatiu, quin dels trenta –pel cap baix- nacionalismes seria el predominant, ara mateix, dins aquest moviment polític?  La resposta, al meu parer, s’hauria de cercar a través d’una anàlisi objectiva i lliure de prejudicis .