Un home que xiulava Vivaldi

Fa no gaire, poc abans de Cap d’Any, vaig visitar el Parc Verd d’Esporles, el meu poble. És un centre de recollida selectiva prou ben organitzat, utilitzat amb molta freqüència pels veïnats. Els diversos contenidors i espais on depositam les nostres deixalles es van buidant regularment i ens creen la il·lusió, ai làs, que els nostres detritus desapareixen com per art de màgia… 

Al front d’aquest Cafarnaúm de fems i endergues hi ha sempre una persona que controla, informa i, a vegades, ajuda els usuaris que tenen dificultats per desfer-se’n. Els darrers mesos de 2019 vaig coincidir ocasionalment amb una d’aquestes persones: un home alt, prim, relativament jove, abillat convenientment per poder ser identificat i fer la seva feina al Parc.

Aviat em va cridar l’atenció la seva personalitat, ja que les meves ocasionals preguntes eren respostes, invariablement, de forma correcta però impregnada d’un peculiar sentit de l’humor, intel·ligent i un poc surrealista i insolent.

El darrer dia que el vaig veure –després he sabut que nomia Toni i que  fou marit, parent o amic de persones que em són properes- fèiem tots dos  la nostra feina: jo, desfent-me de diverses restes nadalenques; ell, supervisant el comportament dels usuaris i xerrant breument amb alguns d’ells. De sobte, vaig sentir que en Toni xiulava, ben afinada, una peça musical prou coneguda: la Primavera, de les Quatre estacions de Vivaldi. Avesats com esteim a classificar de forma lleugera persones i llocs, confés que em va sorprendre aquell toc de sensibilitat enmig del desordre ordenat dels derelictes de la nostra civilització. La sorpresa fou immediatament substituïda per l’empatia, ja que tot d’una vaig començar, jo també, a xiular baixet, amb en Toni, tot i que probablement ell no em va sentir. Aquell assolellat matí d’hivern, el lloc més improbable es va tenyir d’alegria i optimisme primaveral.

Dies més tard vaig saber que en Toni va morir, sobtadament, el primer dia de l’any. Que tenia una família extensa que l’estimava, i qualitats abastament per deixar una bona petjada per recordar-lo, amb les seves llums i ombres, com tothom.  I també que el seu humor especial o el seu interès per la música, que jo vaig copsar en una instantània, no eren anecdòtics. La Sala de plens municipal, plena a vessar en recordança seva, en donà fe dels afectes de molta gent, amb poemes, cançons i aplaudiments. 

Em sap greu no haver-lo pogut tractar un poc més, en Toni. Sovint, els homes i dones amb què ens creuam a la vida són nous continents  dels quals amb prou feines arribem a albirar la costa abans de seguir navegant. Sigui com sigui, tot i que massa tard, vull donar-li les gràcies per aquella melodia, seva i d’en Vivaldi, que va fer especial un blau matí d’hivern.