L’escola, assetjada

El curs 1977-78 jo treballava com a professor de Ciències a un col·legi religiós de Palma. Eren els temps en què la societat mallorquina, convalescent de la Dictadura, es mobilitzava  per aturar un projecte privat d’urbanització a Sa Dragonera. Manifestacions, actes informatius i l’ocupació simbòlica de l’illa per un grup de joves durant l’estiu del 77 en foren algunes de les accions reivindicatives què, finalment, conduïren a la preservació d’aquest magnífic espai, avui Parc natural.

Convençut que l’escola ha de tractar educativament la realitat i la problemàtica que l’envolten, vaig proposar als meus alumnes que realitzassin un treball sobre l’illot, tot argumentant, si calgués, la seva posició favorable o contrària a la urbanització. L’activitat es desenvolupà sense cap incidència, i es va palesar que la majoria, però no tots, eren partidaris de la conservació. Pocs dies després, el president de l’associació de pares (les mares, per descomptat, no hi figuraven llavors al nom de les associacions) em cridà per parlar sobre “l’afer Dragonera”. Val a dir que la direcció utilitzava sovint aquesta entitat per fer arribar els seus missatges a qui pertocava, ja m’enteneu. El president em va exposar que consideraven inadequat tractar a l’aula un tema com aquest, conflictiu, controvertit i molt proper, i em va dir que si volia parlar dels problemes de conservació d’un espai natural, em suggeria de fer-ho amb Doñana o… més enfora encara.

Detalls al marge, l’anècdota ens remet a una qüestió de fons: on comencen i acaben els drets dels pares i de l’administració pública a l’escola? Crec que en una societat democràtica, la resposta és prou fàcil si s’accepta una premissa fonamental: que els nins i nines no són propietat dels pares i tampoc de l’Estat, sinó que ambdós han de ser només custodis dels seus drets. Els pares poden educar segons les seves conviccions i valors, només amb les limitacions que marqui, bàsicament, el respecte a la salud física o mental de l’infant i a la seva normal integració a la comunitat. Les administracions públiques, per la seva banda, tenen el deure de proporcionar una educació suficient per a tothom, científicament fonamentada i adreçada a un correcte desenvolupament personal i a la inserció en una societat democràtica, diversa i tolerant. Tot això realitzat per educadors professionals, convenientment formats i seleccionats per treballar-hi dins el marc legal i normatiu vigent.

La reflexió anterior ve a tomb de la renouera presència del partit neofeixista espanyol VOX  (aquest prefix neo- crec que fa referència a que, actualment, a diferència dels anys trenta, els seus militants tenen ordinadors i escriuen tuíters) amb iniciatives que s’adrecen, aparentment, a prioritzar els drets dels pares per damunt dels deures de l’administració pública i dels criteris professionals dels ensenyants. Tot això, sovint, amb l’aquiescència més o menys explícita dels partits que els hi fan d’escolans. Tan aviat proposen -com ara a  Múrcia, Andalusia i Madrid-  d’establir un veto parental que limiti l’assistència dels seus fills a determinades activitats extraescolars o complementàries que no coincidesquin amb les seves preferències, o sol·liciten –cas de Balears- visitar més de cinquanta centres educatius, amb els alumnes dins les aules, per tal de comprovar in situ l’hipotètic “adoctrinament” a què són sotmesos aquests. La intenció bàsica, ara com ahir, en els partits d’aquest extrem ideològic, és, a més de provocar una agitació política que els faci visibles, crear un estat de por entre el professorat i els responsables educatius en general, per tal de frenar les iniciatives pedagògiques adreçades a ajudar l’alumnat a conèìxer-se a si mateixos i a la diversitat que els envolta, a accedir de forma crítica al coneixement, a valorar i defensar el patrimoni natural, cultural i lingüístic… Ras i curt, a preparar-se per viure un futur, el seu, on els canvis i les crisis en seran l’únic element constant. 

Una vegada més se sent al país aquella flaire de resclosit que volíem començar a oblidar. Sembla que vulgui retornar l’Espanya de cerrado y sacristía, de Cara al sol y Mes de María, de somnis imperials delirants, de Formación –obligatòria, per descomptat- d’un fantasmagòric Espíritu Nacional, de la moral de paper maixé i els silencis forçats que tant de mal feren a la nostra generació.

Aquests hereus –no tan sols espirituals i polítics sinó, sovint, ben materials- del franquisme, del qual mai no han renegat, tornen una altra vegada a assetjar l’escola i els seus mestres amb allò que, com explica Jason Stanley (*) és un instrument bàsic de la seva acció: la por (l’altre és l’odi, segons el mateix autor). I així, el necessari i urgent debat sobre un model educatiu modern, pedagògicament avançat, democràtic i dotat amb recursos suficients, torna a ser enterbolit per suposats adoctrinaments i imaginaris perills per a la integritat moral dels infants i joves. Tot adreçat a atemorir professorat i responsables educatius perquè s’abstenguin d’explicar als joves formes de pensament, de moral i de comportament diferents dels suposadament “únics, bons i vertaders”.

Obrir les portes de l’escola a l’entorn, fer de l’aula un espai de llibertat, no és una opció més, és l’opció necessària. Perquè, actualment, l’alumnat pot accedir de forma il·limitada a totes les realitats del món. I, per això, fer-ho també des de l’escola, des d’un plantejament educatiu crític, és imprescindible, atès que per a la majoria dels infants i joves aquesta pot ser l’única possibilitat de caminar durant un temps crucial amb algú qualificat, que plantegi preguntes adients, orienti la cerca i selecció de la informació i creï espais de reflexió i debat compartits per trobar les respostes per si mateixos. És, precisament, la manca de llibertat i la por de dur els temes rellevants a les aules allò que pot convertir aquestes, paradoxalment, en espais d’adoctrinament per al silenci, la submissió, la renúncia a la defensa del patrimoni col·lectiu i l’acceptació acrítica de l’arbitrarietat, la mentida o l’explotació. No ho hem de consentir.

(*) Jason Stanley: “Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida”. Blackie Books, 2019