El canvi climàtic i el meu moix

“La pitjor amenaça és la nostra pròpia idea del món”, deia fa un temps Joaquín Araújo, un molt conegut naturalista espanyol. Podríem afegir que fins i tot quan la nostra “idea del món” canvia, en la pràctica seguim actuant de forma incoherent i irresponsable.

Probablement tothom té una informació bàsica sobre el canvi climàtic, i sembla que aquesta qüestió forma part , cada vegada més, de les principals preocupacions de la ciutadania (Si més no, a l’hora de respondre les enquestes). El canvi climàtic -un progressiu escalfament global mitjà, amb conseqüències dramàtiques per al planeta- és un fet acceptat molt majoritàriament dins la comunitat científica des de la dècada dels vuitanta. Com també ho és que aquest canvi, a diferència dels molts d’altres esdevinguts durant la història de la Terra, deriva fonamentalment de la producció massiva de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle a causa de l’activitat humana, a partir de la Revolució industrial.  Avui, i més encara després dels darrers anys amb récords històrics de temperatura i d’episodis meteorològics catastròfics, gairebé ningú pot negar la realitat d’aquesta crisi global, excepte en casos d’interès econòmic o de possible trastorn cognitiu. O de les dues coses alhora.

Deixant de banda les posicions dels negacionistes, ens hem de demanar per què, davant la tessitura d’haver de renunciar a alguna cosa que considerem necessària o que, simplement, ens agrada, solem defensar la posició pròpia amb frases evasives, com ara: “hi ha altres mesures més importants”, “són els polítics i les grans corporacions, els grans responsables del problema”, “tanmateix, el que jo puc fer és insignificant davant la magnitud de la tragèdia”, “si jo actuo i els altres no, per a què servirà?”… Totes aquestes justificacions contenen una part de veritat, certament, i en altre moment m’agradaria abordar-les.

En tot cas, al meu parer, el cap de la troca es troba en una reflexió inicial que hauríem de fer si, com sembla, volem contribuir personalment a aturar la crisi climàtica global: a quins béns, serveis o activitats superflus estaríem disposts a renunciar totalment o parcial? El diccionari defineix com a superflu “allò que no és necessari, que sobra”. Per tant, seria quelcom de què podríem prescindir sense gran perjudici. En relació amb  la lluita contra l’escalfament global, aquestes activitats supèrflues podrien ser diverses, ja que el que consumim, utilitzam o fem implica, en la majoria dels casos, un consum d’energia i, per tant, la producció de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle. En general, les nostres renúncies podrien tenir un efecte positiu en relació amb la crisi climàtica, però també permetrien alliberar recursos econòmics per dedicar a altres activitats de menor impacte ambiental, o a contribuir a un canvi del model econòmic i energètic.

Qualsevol de nosaltres pot trobar molts d’exemples de comportaments adequats per evitar un consum superflu: desplaçar-se, quan sigui possible, a peu o amb bicicleta, o bé en transport públic; consumir productes vegetals, de proximitat i de temporada, per sobre dels animals i de procedència exòtica; reduir els viatges turístics i, en tot cas, triar els destins i transports amb les condicions més adients de respecte mediambiental; evitar els embolcalls de plàstic; considerar l’eficiència, durabilitat, etc. com a factors primordials a l’hora d’adquirir aparells; evitar renovacions innecessàries de la llar o del vestuari; retirar els nostres estalvis d’entitats que inverteixen en combustibles fòssils; reduir o eliminar la tinença de mascotes; etc. Prec als possibles lectors que no vegin en els exemples citats cap crítica general a les opcions lliures i concretes de cadascú (no trob gens encertat parlar de “bons i dolents” en aquesta qüestió), ni cap simplificació de la realitat (les coses supèrflues ho són en distint grau segons les persones i segons les situacions concretes). En tot cas, el que sí proposaria és que a l’hora de decidir ho féssim sense ignorar la realitat ni enganar-nos a nosaltres mateixos. És a dir, coneixent alguns fets i dades bàsics.

Prenguem l’exemple dels animals de companyia. Segons la Federació Europea de la Indústria d’Alimentació per a Mascotes (*), a Europa la despesa mitjana mensual per llar en cans i moixos és de 217 euros; hi ha uns 80 milions de llars que tenen almenys una mascota, i la població total europea, en creixement continu, és de més de 74 milions de moixos i més de 66 milions de cans. Espanya és el cinquè major mercat d’Europa en relació amb les mascotes, amb una facturació anual d’uns 1.000 milions d’euros. Vosaltres mateixos podeu especular sobre el que podria significar una reducció d’aquesta població animal, també en relació amb la seva petjada ecològica i amb l’alliberament de recursos econòmics per destinar a altres possibles finalitats, una part d’elles relacionades, tant de bo, amb la lluita contra el canvi climàtic.

Mentre escric, el meu moix em mira amb expressió enigmàtica, qui sap si de preocupació… Per cert, es diu “Fum”.

(*) DURAN, V.: “Mascotas, un negocio que mueve 36.500 millones de euros al año en la Unión Europea”. Expansión, 9/10/2018   https://www.expansion.com/directivos/estilo-vida/2018/10/06/5bb7603522601de9538b45ef.html