El canvi climàtic i el meu moix

La pitjor amenaça és la nostra pròpia idea del món, deia fa un temps Joaquín Araújo, un molt conegut naturalista espanyol. Podríem afegir que fins i tot quan la nostra “idea del món” canvia, en la pràctica seguim actuant de forma incoherent i irresponsable.

Probablement tothom té una informació bàsica sobre el canvi climàtic, i sembla que aquesta qüestió forma part , cada vegada més, de les principals preocupacions de la ciutadania (Si més no, a l’hora de respondre les enquestes). El canvi climàtic -un progressiu escalfament global mitjà, amb conseqüències dramàtiques per al planeta- és un fet acceptat molt majoritàriament dins la comunitat científica des de la dècada dels vuitanta. Com també ho és que aquest canvi, a diferència dels molts d’altres esdevinguts durant la història de la Terra, deriva fonamentalment de la producció massiva de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle a causa de l’activitat humana, a partir de la Revolució industrial.  Avui, i més encara després dels darrers anys amb récords històrics de temperatura i d’episodis meteorològics catastròfics, gairebé ningú pot negar la realitat d’aquesta crisi global, excepte en casos d’interès econòmic o de possible trastorn cognitiu. O de les dues coses alhora.

Graus de diferència amb la mitjana de temperatures de 1951 a 1980 en mesos d’agost
(Font: NOAA, http://www.epdata.es)

Deixant de banda les posicions dels negacionistes, ens hem de demanar per què, davant la tessitura d’haver de renunciar a alguna cosa que considerem necessària o que, simplement, ens agrada, solem defensar la posició pròpia amb frases evasives, com ara: “hi ha altres mesures més importants”, “són els polítics i les grans corporacions, els grans responsables del problema”, “tanmateix, el que jo puc fer és insignificant davant la magnitud de la tragèdia”, “si jo actuo i els altres no, per a què servirà?”… Totes aquestes justificacions contenen una part de veritat, certament, i en altre moment m’agradaria abordar-les.

En tot cas, al meu parer, el cap de la troca es troba en una reflexió inicial que hauríem de fer si, com sembla, volem contribuir personalment a aturar la crisi climàtica global: a quins béns, serveis o activitats superflus estaríem disposts a renunciar totalment o parcial? El diccionari defineix com a superflu “allò que no és necessari, que sobra”. Per tant, seria quelcom de què podríem prescindir sense gran perjudici. En relació amb  la lluita contra l’escalfament global, aquestes activitats supèrflues podrien ser diverses, ja que el que consumim, utilitzam o fem implica, en la majoria dels casos, un consum d’energia i, per tant, la producció de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. En general, les nostres renúncies podrien tenir un efecte positiu en relació amb la crisi climàtica, però també permetrien alliberar recursos econòmics per dedicar a altres activitats de menor impacte ambiental, o a contribuir a un canvi del model econòmic i energètic.

Qualsevol de nosaltres pot trobar molts d’exemples de comportaments adequats per evitar un consum superflu: desplaçar-se, quan sigui possible, a peu o amb bicicleta, o bé en transport públic; consumir productes vegetals, de proximitat i de temporada, per sobre dels animals i de procedència exòtica; reduir els viatges turístics i, en tot cas, triar els destins i transports amb les condicions més adients de respecte mediambiental; evitar els embolcalls de plàstic; considerar l’eficiència, durabilitat, etc. com a factors primordials a l’hora d’adquirir aparells; evitar renovacions innecessàries de la llar o del vestuari; retirar els nostres estalvis d’entitats que inverteixen en combustibles fòssils; reduir o eliminar la tinença de mascotes; etc. Prec als possibles lectors que no vegin en els exemples citats cap crítica general a les opcions lliures i concretes de cadascú (no trob gens encertat parlar de “bons i dolents” en aquesta qüestió), ni cap simplificació de la realitat (les coses supèrflues ho són en distint grau segons les persones i segons les situacions concretes). En tot cas, el que sí proposaria és que a l’hora de decidir ho féssim sense ignorar la realitat ni enganar-nos a nosaltres mateixos. És a dir, coneixent alguns fets i dades bàsics.

Prenguem l’exemple dels animals de companyia. Segons la Federació Europea de la Indústria d’Alimentació per a Mascotes (*), a Europa la despesa mitjana mensual per llar en cans i moixos és de 217 euros; hi ha uns 80 milions de llars que tenen almenys una mascota, i la població total europea, en creixement continu, és de més de 74 milions de moixos i més de 66 milions de cans. Espanya és el cinquè major mercat d’Europa en relació amb les mascotes, amb una facturació anual d’uns 1.000 milions d’euros. Vosaltres mateixos podeu especular sobre el que podria significar una reducció d’aquesta població animal, també en relació amb la seva petjada ecològica i amb l’alliberament de recursos econòmics per destinar a altres possibles finalitats, una part d’elles relacionades, tant de bo, amb la lluita contra el canvi climàtic.

Mentre escric, el meu moix em mira amb expressió enigmàtica, qui sap si de preocupació… Per cert, es diu “Fum”.

(*) DURAN, V.: “Mascotas, un negocio que mueve 36.500 millones de euros al año en la Unión Europea”. Expansión, 9/10/2018   https://www.expansion.com/directivos/estilo-vida/2018/10/06/5bb7603522601de9538b45ef.html

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

2 comentarios sobre “El canvi climàtic i el meu moix

  1. Hola Albert, justo escribes esto cuando tendo en la cartera de los borradores de nivel 14 el artículo titulado “La comida de nuestros mejores amigos”, en el que pensé estando en Carrefour y reparar, no recuerdo que rayo me rozó, en la cantidad de envase (innecesario en un 90%) que se consume para envolver las “chuches” de perros y gatos, cuyo precio por kilo, para más inri, es superior, o muy superior, al de los alimentos que tomamos nosotros, los humanos.

    Por tanto, y pasando a la acción revolucionaria en defensa de nuestra vida, que quizás no nos merecemos por poner en peligro la de hormigas y abejas, tan bellas ellas, te propongo constituir un comando investigador sobre precios x producto y envases x kilo de los alimentos de nuestros mejores amigos, los únicos que cuando se revuelven contra nosotros sabemos que solo lo hacen en defensa propia, aunque también tienen derecho a equivocarse.

    Tal investigación, cuyo trabajo de campo podremos realizar sin ninguna clase de problemas, pues el mercado se suicidaría si decide ocultarse de nuestras intenciones, deberíamos concluirla con un catálogo de propuestas dirigidas a los responsables de esa industria, primero, y como no nos harán ni caso, a los políticos que tienen el poder de no cambiar nada que ni siquiera arañe la cadena de negocio.

    Pero, ¿y lo bien que nos lo pasaremos?

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: