Valentes

Des de fa un parell de mesos preparam, juntament amb un bon grapat d’amigues i amics del Cor d’Esporles un espectacle titulat “Esporles. El Musical“¹ sota la direcció d’en Kake Portas, un artista integral com n’hi ha pocs. L’argument de l’obra s’ha construït a partir de tres conegudes històries del poble, en part llegendàries, que es van entrellaçant  al llarg de la representació sense subjecció als temps concrets en què es podria situar cadascuna.   

La primera narració, “La mora de Son Tries”, té dos protagonistes principals: na Jasmina, una filla de casa bona, i n’Albrí, fill d’un hortolà, què viuen un intens enamorament, malgrat la intenció dels pares de na Jasmina de casar-la amb un marquès. La segona és ”El Monjo de la Cova”, on es parla d’un personatge misteriós que apareix un bon dia a Esporles i se’n va a viure amb austeritat extrema dins una petita cova. El monjo enigmàtic, però, guarda un secret…

La tercera història parteix d’uns fets, la majoria verídics, que formen part de l’anomenat “Plet de les aigües d’Esporles”. Es tracta del contenciós que es va mantenir, durant molt de temps, entre la gent del poble i els cistercencs de La Real per l’aprofitament de les aigües que neixen a prop del poble. Els esporlerins reivindicaven la seva aigua per poder sobreviure i els frares argumentaven els seus drets legals. El litigi tingué un moment culminant, l’any 1763, amb un enfrontament entre les dues parts en què, per part del poble, foren les dones les que prengueren el protagonisme en defensa dels interessos col·lectius. 

El paper singular de la part femenina en aquesta darrera narració m’ha fet reflexionar una vegada més sobre les dones i la seva llarga lluita cap a l’emancipació. La gent de la meva generació hem vist, és cert, un important avenç en aquest aspecte, des de la situació en què les dones no podien, per exemple, obrir un compte bancari, treure el passaport, comprar un pis o obtenir el permís de conduir sense l’autorització d’un home (pare, marit…) ; la limitació en l’accés als estudis, especialment els superiors; la crítica, quan no les prohibicions, respecte a la seva vestimenta o els seus comportaments; les pressions contràries a la vivència plena i lliure de la seva sexualitat; la inculcació, des del bressol fins a la tomba, d’un model nacionalcatòlic de submissió i sacrifici com a filla, esposa i mare…

Ara i aquí, és un fet que la dona s’ha incorporat massivament al món laboral i que augmenta constantment  la seva presència als partits polítics, als sindicats, a la universitat, a les associacions de tota mena, i s’ha alliberat de gran part dels jous que patí. Emperò, aquesta realitat esperançadora no ens ha d’amagar, sinó al contrari,  que les injustícies, les velles i les noves, continuen presents aquí i arreu. Violència de tota mena contra les dones, pel fet de ser-ho; discriminació salarial i professional; limitació en l’accés als càrrecs d’alta responsabilitat i poder;  desigualtat en la càrrega de tasques domèstiques i familiars; explotació i abús sexual; sistemes deficients de planificació familiar, i un etcètera massa llarg d’injustícies, patiments i formes de repressió front al qual s’alça un moviment feminista cada vegada més actiu, què ens convenç alhora que aquesta lluita ha de ser la de tots i totes.

 Quan recordam episodis com el de les dones d’Esporles que el segle XVIII plantaren cara a l’abús del poder;  quan percebo la convicció amb què les meves companyes del Musical representen aquest paper; quan conec les accions de reivindicació feminista que es multipliquen arreu del món, o quan veig -permeteu-me una petita llicència sentimental- la mirada neta i arrogant  de les meves nétes, sento la profunda convicció que aquesta lluita es guanyarà, i que aquest serà recordat, amb raó, com el Segle de les Dones.

(1) https://www.facebook.com/EsporlesElMusical/