En els dies de la pesta

Feliç posteritat, que no experimentarà una tribulació tan abismal i contemplarà el nostre testimoni com una faula! (Petrarca, 1304-1374)

Procedent de l’est, l’any 1345 s’escampa per Europa la pesta bubònica. De port en port, inclòs el de Ciutat de Mallorca, i més tard cap a l’interior del continent, la malaltia viatja -ara ho sabem però llavors no- amb les rates infectades i amb les seves puces, què, en picar les persones, les hi transmeten el bacil Yersinia pestis. Entre els diversos símptomes de la malaltia destaquen els bubons, que li donen el nom, uns bonys negres –ganglis inflamats- que apareixen a diverses parts del cos i que anuncien el final proper de l’afectat. Es calcula que entre el 40% i el 60% de la població europea, potser uns 25 milions de persones, va desaparèixer durant l’epidèmia (molts més a Àsia i Àfrica), i els efectes econòmics i socials – pobresa, fam, migracions, lluites, etc.- es feren sentir durant molts d’anys després d’acabar aquest flagell.

També la cultura va ser sacsejada per la “mort negra”. Part de la poesia de Petrarca fou inspirada per la mort de Laura, la seva musa, a causa de la pesta.  Bocaccio, també en aquell temps, va escriure una obra mestra, el “Decameró”, protagonitzada per un grup de joves -tres homes i set dones- que abandonen Florència per escapar de la pesta. Els fugitius s’instal·len a una casa de camp on, dia rere dia, aniran explicant-se contes dels temes més variats, per distreure’s. De tals coses –diu Bocaccio a la introducció del Decameró- van néixer pors diverses als que quedaven vius, i gairebé tots s’inclinaven a un remei molt cruel com era esquivar i fugir dels malalts i les seves coses. I hi havia alguns que pensaven que viure moderadament i guardar-se de tot el superflu havia d’oferir gran resistència a aquest accident i vivien separats de tots els altres, recollint-se i tancant-se en aquelles cases on no hi hagués cap malalt, usant amb gran temprança de menjars delicadíssims i d’òptims vins i fugint de tot excés, amb el tocar instruments i amb els plaers que podien tenir s’entretenien.  Vos sona?

Reclòs aquests dies amb la meva parella dins ca nostra, a causa de la pandèmia del Coronavirus, sovint he pensat en la Pesta negra i en la gent que la visqué el segle XIV. I en allò que he vist i he sentit al meu entorn o als mitjans de comunicació he cregut percebre el ressò d’un temps antic, de semblants sentiments i comportaments en aquells homes i dones del segle XIV davant l’enemic invisible, la malaltia i la mort, la incertesa, la superstició, la soledat… i la por. Sí, la por, aquest primitiu sentiment, una boira que ens amara, que ens encega i ens torna egoistes, irracionals, fatalistes. La por, que tan bé saben administrar, en benefici seu, els poderosos.

Per descomptat, el segle XXI no és el XIV. No són comparables les condicions socials, culturals, polítiques, econòmiques i, no cal dir-ho, sanitàries.  I tampoc ho és la malaltia: la taxa de letalitat deguda al Coronavirus és irrisòria en comparació amb la de la pesta i altres flagells que ha patit la humanitat (còlera, verola, paludisme, ébola i molts altres), encara que s’escampi més ràpid i sigui més mortífera que una malaltia tan habitual com la grip. I que, per manca encara de vacuna o tractament, obligui a prendre unes mesures dràstiques que, inevitablement, deixaran una profunda petjada a la nostra consciència, la nostra societat i la nostra economia, durant molts d’anys..

Per a les víctimes de la pesta –gairebé tothom ho fou, d’alguna forma- les causes de l’epidèmia s’atribuïen, segons preferències, a les miasmes que desprenien els cadàvers, a la còlera de Déu desfermada pels pecats de la humanitat, o a l’acció d’enemics perversos (els jueus en foren el col·lectiu preferit, que patí, com tantes vegades, persecucions i mort). Set-cents anys més tard, tenim un gran coneixement sobre els microorganismes i els mecanismes d’infecció i propagació,  i unes possibilitats immenses de disposar de molta i bona informació. I, malgrat això, continuen circulant per les xarxes i el carrer notícies falses, remeis “infal·libles”, consells d’ignorants, rumors, picaresca, suposades conspiracions… I també intents per aprofitar-se de tot plegat en benefici d’interessos polítics o econòmics.  Quelcom no gaire diferent, en el fons, d’allò que succeïa el segle XIV a Europa.

Perquè això que viurem les properes setmanes ens pugui servir en el futur, crec que aquest podria ser un bon moment per refermar algunes idees que sovint oblidam. Per exemple,  per constatar que la salut dels altres és condició de la meva, i viceversa. Que els professionals, la tecnologia i els recursos terapèutics són molt importants, però encara ho són més els comportaments personals i les mesures sanitàries. Que l’educació i el coneixement ens deslliuren, ens defensen i ens fan créixer com a societat. Que és la comunitat organitzada la que es defensa. I, per tot això, que només un sistema públic de salut fort, flexible i ben dotat, pot aturar o mitigar flagells com el COVID19, que tornaran tard o d’hora, encara que amb un altre nom.  Que ens cal un sistema d’investigació i desenvolupament amb recursos públics –i privats- suficients i constants i amb una organització eficaç i exigent. I que un bon sistema educatiu públic ens pot donar eines eficaces (coneixements, capacitats, valors) per lluitar, tots junts, contra els quatre genets apocalíptics. I, ja que l’actualitat em dona peu, em permetreu d’afegir-ne un cinquè, de genet: aquell que malbarata o roba els recursos públics, imprescindibles per avançar cap a una  vida amb la salut que ens definia ja fa temps el congrés de Perpinyà¹:  una forma de vida autònoma, solidària i joiosa.

Venga, amics, rentau-vos les mans, no sortiu de ca vostra i consolau-vos pensant que el segle XIV no hi havia internet…

(1)  Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Perpinyà, 1976.