Esporles. El silenci

Fa uns dies, en ple confinament, vaig proposar un joc a cadascun dels membres de la meva família: Imagina que l’any 2060 et conviden a fer una xerrada a un institut sobre la forma com vas viure la pandèmia de 2020. Per sort, vares guardar dins d’una capsa dotze records d’aquella experiència, per tal de no oblidar el que sentires realment aquells dies. Aquests elements, que has de descriure breument, són: una imatge; un color; una música o un so; una olor; un objecte; una frase; una persona; quelcom especial que vaig fer; qualque cosa que vaig aprendre; un consell per viure confinat; un desig per al futur i, finalment, el que tu vulguis, que no hagis dit abans.

Tots i cadascun dels familiars han respost (excepte la meva néta petita,  que només té nou mesos…). Les seves respostes m’han donat prou matèria per a la reflexió, tan semblants quant a la realitat que viuen, i tan diverses com ho són tots ells. Com és lògic, jo també vaig voler respondre, però en començar amb el primer element, una imatge, no vaig tenir cap dubte a l’hora de triar-la, però la meva explicació va superar de molt la brevetat que jo havia demanat als altres. Aquí la teniu.

UNA IMATGE.- El passeig d’Esporles,  el segon dia de la quarantena. L’àgora del poble, on he compartit tantes bones estones amb la gent –molta, per sort- que m’és propera. On hem berenat, dinat i sopat;  penjat pancartes ; anunciat espectacles; exposat bolets… On hem cantat, rigut, plorat; contat contes; menjat dolços; fugit dels dimonis; enviat els fills –ara els néts- a les coqueres; escoltat xeremiers,banda i batukers; comprat queviures; pres cafès i cerveses; rebut notícies bones i dolentes; parlat de política o de viatges; votat la República… 

El cor del meu poble -tan proper, tan viu-, que mai, fins ara, havia pogut travessar d’una tongada sense haver d’aturar-me un parell de vegades  per xerrar –sa xerradeta, que diuen, això tan nostrat- per dir Bon dia, va bé? Bé va!, O Com te trobes? Enhorabona per sa néta! T’acompany en el sentiment. Avui, es Torrent va ple. Has vist el que diu es diari? Hauríem de demanar a s’Ajuntament… Ahir pujàrem a S’Ermita. Sembla que enguany també s’ha banyat es paperí. Vindràs al teatre? Ens veim aquest vespre a ca vostra…  

Aquell dia al passeig, a migdia, no hi havia ningú. Desert, tot tancat. Gris com el cel i com el meu sentiment. Sobretot, silenciós com mai l’havia sentit, amb un silenci feixuc, espès, cruiat només per la piuladissa dels aucells.  Jo, que sempre em queixo –sovint amb raó- de massa renou, avui enyorava els sons i les veus que m’han acompanyat en aquest passeig des de la meva arribada al poble, fa prop de quaranta-cinc anys…

Aquesta sensació nostàlgica m’ha fet recordar que quan jo era un nin, mon pare, que era un gran narrador i sovint ens ensarronava amb les seves històries, em va explicar que s’havia inventat, feia molt poc, un aparell per poder escoltar els renous d’altres temps. Que tots els sons que produeix la natura i la humanitat queden flotant en l’aire, que no es perden mai, i que en sintonitzar aquesta prodigiosa màquina amb un lloc i un instant determinats, tal vegada podríem escoltar la veu d’Alexandre el Gran, o el crit de ¡Tierra, tierra! de Rodrigo de Triana al viatge de Colón, o la conversa que s’hauria mantingut a la mateixa cambra on érem, cinquanta anys abans… Per descomptat, me’l vaig creure, el pare, a ulls clucs.

Em sembla que avui mateix cercaré aquesta màquina fantàstica a qualsevol magatzem de venda online i els demanaré que me n’enviïn una. Sintonitzaré, per exemple, les veus de tanta gent anónima, desapareguda ja fa molt, que ens pot ensenyar moltes coses per enfrontar amb seny i alegria els temps difícils. Per descomptat, sintonitzaré també el meu entranyable passeig d’Esporles fa un, deu, trenta anys, amb tot l’enrenou d’un dissabte de mercat i amb les converses que enyor: Amàlia, Gustavo, Luisa, Pere, Cati, Bernat, Rafel, Toni, Xisca, Jaume, Magdalena, Margalida, Biel, Joana …  

Per descomptat, cercaré també la veu del meu pare parlant sense aturall del cel i de la terra.