L’aucell és aucell

Quan jo tenia vint-i-sis anys vaig partir cap al Perú amb el propòsit de desenvolupar a l’Amazònia, amb el meu germà i les nostres famílies, un projecte en part sanitari i en part d’antropologia cultural. Un pla que haguérem d’avortar ben aviat, poc després d’arribar a Sud-amèrica, degut a la malaltia primer, i la mort poc més tard, del nostre pare. Si recupero el record, ara mateix,  d’aquell meu viatge equinoccial de joventut, és perquè l’ experiència em va marcar en molts d’aspectes; vindria a ser , en certa forma, una mena de viatge iniciàtic.  Un d’aquests aspectes, que ve a tomb de la reflexió que avui voldria compartir amb vosaltres, es refereix al bagatge que em vaig emportar i, sobretot, al que vaig deixar a Barcelona, abans d’embarcar al transatlàntic “Donizetti”. Perquè, davant l’imperatiu de limitar el meu equipatge a allò que hi cabia dins un bagul i una maleta, varem decidir, amb la meva parella, regalar gairebé tot allò que ens sobrava a amics i familiars. Aquella experiència de despreniment dels nostres llasts materials  em proporcionà una sensació de llibertat i lleugeresa mai sentida abans (malgrat la meva crònica precarietat econòmica…) ni tampoc després. En explicar-vos aquest fet, podríeu pensar que sóc partidari de la renúncia ascètica, total, als béns materials, però no és el cas. Si ho record és perquè aquell incident crític, crec que m’ajudà una mica a veure el món i, sobretot, a mi mateix d’una altra forma i a replantejar-me el sentit de la possessió. 

Durant els dies de la pandèmia, he pogut llegir sovint reflexions i propostes per repensar el món en què vivim. És com si aquesta experiència extrema i planetària hagués obert una comporta de sentiments i pensaments abans retinguts i, davant el daltabaix de tants de projectes i realitats, creguéssim tenir una oportunitat única per començar a reconstruir, però amb altres fonaments. Caminar, en definitiva, cap a una “nova normalitat” que no sigui la d’abans, la que ens ha conduit a les crisis d’ara i dels temps propers.  Bons propòsits i debats als quals tractam d’aportar allò que pensam que ens podria arrecerar front als riscos que planen sobre la nostra existència. Molta ingenuïtat, també, perquè oblidam sovint , com ja vaig comentar a un altre article,  que el nostre pitjor enemic és la nostra pròpia idea del món. Una visió, la de la majoria, ancorada en  la lògica i les vivències de la situació anterior a la crisi. La que es basa en la privatització l’acumulació dels béns i dels serveis, tot oblidant amb miopia que, com la Covid-19 ens mostra, el benefici col·lectiu és condició necessària per al nostre benefici particular. O que cal redescobrir que l’apropiació i el pretès domini del món que sembla imposar la lògica del sistema ens duu a perdre allò tan valuós – en termes d’utilitat, però també de bellesa- que conté la Natura.

Ja fa alguns anys vaig trobar una cançó que em va impressionar per la força de la senzilla veritat que explica, interpretada pel basc Mikel Laboa. Txoria txori (L’aucell és aucell)¹ és el seu títol. Diuen que el cantant va descobrir casualment la seva lletra i decidí musicar-la.  Mikel explica a la cançó que tenia un aucell al qual estimava. L’aucell volia fugir i ell hauria pogut evitar-ho si li hagués tallat les ales. L’aucell, sens dubte, no hauria pogut fugir sense ales, però… hauria deixat de ser un aucell. Emperò, ens diu el cantant, jo el que estimava era un aucell. Escolteu, si encara no ho heu fet, aquesta cançó,  amb la traducció corresponent si no sabeu euskera².  Aprofiteu la metàfora per pensar com la possessió i el domini sobre les persones, els pobles, el cel, la terra, l’aigua i la vida, poden desvirtuar-los, anihilar-los en definitiva,  i crear-nos una falsa i perillosa sensació de triomf enmig de la derrota.     

  

(1)  https://www.youtube.com/watch?v=0NW7CZxOxhI