Primera escola

Fa un parell de setmanes vaig deixar d’escriure en aquest blog. No en sabria donar una raó clara: temes no en falten, i els comentaris que he rebut fins ara els consider més que suficients i prou amables. Idò? No ho sé cert. Potser m’ha infectat un paràsit que no és el coronavirus, però sí un fill seu. Un virus, aquest, insidiós i pèrfid, amb un àcid nucleic codificat en la rutina de confinament  i mascareta; en la reiteració de tasques quotidianes que et crea una sensació de no-temps; en la decebedora resposta davant la crisi i el que vindrà després…

Infectat per aquest estat d’ànim, fa poc tingué ocasió de llegir l’article d’una bona amiga on parlava d’infància i escola. O sigui, de la pàtria de tots nosaltres i la millor de les moltes invencions i records deformats en què habitam durant la nostra maduresa. Inevitablement, gairebé sense adonar-me’n, han començat a fluir els meus records, inconnexos, com a una pel·lícula feta de retalls empalmats a l’atzar.

Jo vaig començar a anar a estudi quan tenia gairebé quatre anys. El 1953 –17º Año Triunfal– m’hi enviaren a aprendre les “primeres lletres”. No vaig haver de caminar gaire: només baixar alguns graons fins arribar a la meva escola. La dels nins, per descomptat. Aquest cau que m’obrí la primera porta del saber es trobava just davall de ca meva, ja que jo vaig néixer al primer pis de l’edifici de l’Ajuntament de Queralbs, al Ripollès, província de Girona. Just damunt  hi havia un rellotge –encara hi és- que marcava l’hora de tot el poble. Davall de ca nostra es trobaven les oficines de l’Ajuntament, què compartien planta, arran de la plaça, amb la meva escola. A sota, un pis més abaix,  l’escola de les nines –separada de la nostra, naturalment- i encara més avall, un llòbrec calabós que ens feia molta por, tot i que mai el varem veure ocupat per ningú. Si baixaves encara un poc més, sorties a l’exterior (l’ajuntament és edificat al rost de la muntanya), a un corral on la meva mare criava gallines.  Record que l’aviram era sacrificat i plomat in situ, i que sovint s’ens advertia sobre la possible visita al corral d’un esparver depredador, cosa que mai no succeí.

Aquella meva escola era unitària. Tots els nins del poble convivíem i apreníem una mica dins del mateix espai: un aula espaiosa presidida per un crucifix flanquejat pel Caudillo i l’Ausente. O sigui, l’habitual. El nostre mestre, el Sr. Batlle (Gordito Relleno, li deiem, per raons que podeu imaginar) ja devia conèixer en aquell temps l’organització de l’aula per racons: mentre alguns fèiem llistes de números a una pissarra, al fons de la classe, uns altres feien un dictat, i encara un altre grup resolia problemes (clàssics: preus de pomes i patates, i coses parescudes). Sovint alguns alumnes grans ajudaven els petits –como jo mateix- mentre Gordito es dedicava a instruir la resta. Els dijous, festa grossa: treballs manuals, bàsicament, làmines per colorejar amb els Alpino o els Galatea, o bé retallables per construir casetes, avions, etc., què sortien tots ells de l’armari de vidre del racó del fons, on convivien amb els pesos y medidas. Els divendres horabaixa, gimnàstica, poca i presumptament rítmica. Les classes es feien en castellà, com podeu suposar, però tots els meus companys xerraven només català. I ells foren els meus primers mestres d’aquesta llengua. A l’hora del pati –que era la mateixa plaça de l’Ajuntament- jugàvem a futbol. Crec que tothom era del Barça. El meu germà feia de Biosca, el famós defensa central, i jo m’hi sentia ben cofoi.

Record poques coses més de l’escola, encara que sí els noms d’alguns companys: Sebastià, Francesc, Josep, Arcadi,…, o l’olor de la classe: una flaire mesclada de cedre dels llapis, goma d’esborrar Milan, la tinta als tinters de porcellana, pols de guix, i un toc subtil –o no gaire, potser- de suor i excretes infantils. Record en canvi, com si fos ara mateix, el magnífic paisatge que es veia per la finestra de l’escola, devora la qual seia. Un paisatge que llavors era l’únic que coneixia i, per tant, em semblava d’allò més corrent. A la dreta, la muntanya de Vilamanya, que diuen que és on cauen més llamps de tota Catalunya. Cap al sud, custodiant la sortida de la vall del riu Freser, el Taga, una muntanya suau però enigmàtica. Des de l’entrada de la vall pujava, després d’una gran nevada, la màquina llevaneu del cremallera, esbufegant i aixecant remolins de neu als dos costats. Tot girant la vista cap a l’est, la boscosa serra de la Canya; i just davant Queralbs, a l’altra costat de la vall, els llogarets germans de Fustanyà i Serrat, arraulits a la falda d’un massís que va creixent fins el Balandrau, que guaita el vertiginós Freser que baixa de Coma de Vaca. Just aquell riu salvatge que inspirà a Verdaguer 1:

 Anguileja, s’estimba, corre y salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marxen avall, com per un cingle llis.

Vaig tancant el passeig de la mirada de l’infant que crec que fui: botam el riu i pujam cap al Torreneules majestuós, què divideix les aigües del Torrent de Núria i el Freser.  Darrera meu, invisible des de Queralbs, però sempre present en la vida i la memòria de la seva gent, lo vell Puigmal d’espatlla rabassuda2 des de on el poeta hi veia tota la terra que el meu cor estima 3.

Queralbs

He tornat a Queralbs sempre que he pogut. Ja no és aquell poble amb olor de fenc i femta de vaca, de ramats d’ovelles, i d’homes que anaven a dallar o a treure llenya. Ara és un poble més net, cuidat, restaurat amb prou bon gust (i també amb algunes errades antològiques). Un lloc, en qualsevol cas, on vos recoman de tot cor que hi passeu uns dies de vacances, en qualsevol època de l’any (mai he vist, enlloc, primaveres tan resplendents com aquelles). Emperò… ja no hi ha escola, perquè no hi ha infants residents, tal com passa a tants de pobles, arreu; i, per tant, no hi ha vida vertadera, encara que el visitin o hi visquin temporalment milers de persones al llarg de l’any. I l’aparença d’un poble, per molt guapa que sigui, no equival a un poble de veritat, a una comunitat viva i entranyable com la que vaig conèixer aquells meus primers anys.

Diu Marc Augé 4, que tot recorregut humà és una odisea. Però és un retorn  sense final perquè mai no aconseguirem trobar el passat perdut: el joc de l’espai i el temps és cruel. Estic d’acord que recrear els bons records mai no permet recuperar-los fidelment, perquè canvia la realitat i canviem nosaltres, però se que fa possibles nous instants de felicitat, amb tot el patiment i tot el plaer que conté la nostàlgia.

(1) Verdaguer, J.: “Lo Ter i lo Freser”, a Pàtria (1888). (2)(3) Verdaguer, J.: Canigó (1886). (4) Augé, M.: Las pequeñas alegrías. La felicidad del instante. Editorial Ático de los libros, Barcelona, 2019.

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

9 comentarios sobre “Primera escola

  1. Ohhhh, què guapo. Aquelles escoles de poble! Jo vaig anar dels 4 als 6 a la de Porto Cristo i la record bé. Clar, tot en castellà i jo gaudint dels privilegis de ser castellanoparlant. Un dia n’escriuré qualque cosa, ara que m’hi has fet pensar.

    Le gusta a 1 persona

  2. Guapíssim!

    M’dentifico molt sobre tot amb el primer paràgraf. El Covid-19 en ha alterat fins i tot la motivació i ganes de fer feina, intel.lectual especialment ( de l’altra ja en feim per nassos i sense estar motivades)…. La descripció de Queralbs i tota aquella zona m’ha emocionat, retornat al passat i amb ganes de visitar paratges. La part pedagògica quotidiana, totalment compartida. A Verdaguer li degueren sobrar motius per inspirar-se. El magnífic dibuix, suposo que és teu. No aconsegueixo veure signatura.

    Pots passar article per watssap?

    El dt., 14 jul. 2020, 13.27, SOROLLS I PARAULES va escriure:

    > albertcatalan49 posted: ” Fa un parell de setmanes vaig deixar d’escriure > en aquest blog. No en sabria donar una raó clara: temes no en falten, i els > comentaris que he rebut fins ara els consider més que suficients i prou > amables. Idò? No ho sé cert. Potser m’ha infectat un paràs” >

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: