Dotze dubtes raonables

Despús ahir vaig tornar a veure, per televisió, “12 hombres sin piedad”, de Sidney Lumet.  Jo devia tenir dotze o tretze anys, potser, quan la viu per primera vegada al cinema. Record que em va sobtar que un film tan extremament auster no m’avorrís, en una època en què els meus gèneres favorits eren el western, el bèl·lic  i el d’aventures. Idò, només dotze persones -el jurat en un judici per parricidi- confinades i deliberant durant hores en una habitació anodina sense cap altra decoració que el paisatge gris de New York a través d’una finestra, i una xafogor anguniosa que es transmet a l’espectador i el fa desitjar que els dotze homes (cap dona, per cert) es posin d’acord aviat. Una sala que es converteix, d’alguna forma, en el tretzè personatge  de l’obra.

Des de llavors, potser l’hauré tornada a veure sis o set vegades, sense comptar la bona versió teatral que emeté TVE al seu espai de teatre Estudio 1, els anys seixanta, i la més que acceptable versió cinematogràfica de 1997 dirigida per William Friedkin i protagonitzada per l’enyorat Jack Lemon.  Cada vegada m’he sentit captivat per aquell magnífic guió, la producció impecable i l’extraordinària interpretació de tots els actors, amb menció especial als jurats número 8, Henry Fonda, i número 3, Lee J. Cobb. I, cosa curiosa, o no tant potser, cada vegada hi he trobat nous matisos i detalls; capricis d’una memòria que juga el seu propi partit. Tornar a veure una pel·lícula molt després d’haver-la vist per primera vegada ens enfronta, escriu Marc Augé1,  a les imatges d’un passat que no ha canviat i que sabem que han quedat enregistrades per sempre. (…) Veure una pel·lícula antiga de nou suposa experimentar simultàniament el plaer de l’espera i la joia del record; una experiència que la vida diària no ens ofereix mai.

El títol original en anglès, “12 Angry Men”, em suscita dubtes en comparar-lo amb la seva traducció al castellà. Com sabeu, angry es sol traduir per enfadat; en canvi, despietat podria tenir el seu equivalent, entre d’altres, en pitiless, ruthless, dispiteous… (gràcies, Google translator!). En qualsevol cas, són despietats els protagonistes del film de Lumet? estan enutjats, potser? angoixats alguns? En la meva opinió, cap d’aquests adjectius defineix prou les actituds o els sentiments dels protagonistes. Perquè tots i cadascun d’ells, en la seva complexitat humana,  s’hi assemblen i es diferencien en distints moments, encara que predomini qualque tret  especial –no necessàriament la manca de compassió o l’enuig- durant la seva participació a un joc del qual se’n podria derivar la pena de mort per cadira elèctrica per a un jove. Un joc terrible les regles explícites del qual són clares i exigents: el veredicte ha de ser unànime, i només es pot considerar culpable aquell presumpte assassí de son pare si no existeix cap dubte raonable –en tots i cadascun dels membres del jurat- sobre aquesta culpabilitat.

Les suposades proves del crim han estat acceptades per tots, i tots entren a la sala de deliberació amb la convicció que el veredicte de culpabilitat serà immediat i unànime. Tots, excepte un: el jurat nº 8, capaç de discrepar (aquest és, al meu parer, un dels elements primordials del missatge que conté l’obra), de l’opinió o els desitjos de la resta. Un home que gairebé no expressa cap emoció, però que alberga un dubte raonable i sent, per coherència, la necessitat de no sotmetre’s al dictat de la majoria. Això encén el debat, al qual es van significant els diversos personatges, cadascun, com se sol dir ara, amb la seva pròpia motxilla d’experiències, prejudicis i frustracions. Així, el carrincló que només frisa d’acabar per anar el beisbol; el tímid que mai ha fet valer la seva opinió; l’indiferent,que la canvia segons la pressió ambiental; el vell perspicaç; el ressentit; l’home fred i racional… A poc a poc, les proves del crim tingudes per contundents van perdent, una rere l’altra, la seva solidesa, no davant demostracions o arguments irrefutables, sinó… a causa dels dubtes raonables. D’un en un, tots els homes del jurat van modificant el seu veredicte, fins al darrer, el número 3, el més resistent i -aquest sí- molt enfadat. En aquest moment decisiu, un extraordinari Lee J. Cobb acaba completant la unanimitat en el veredicte d’innocència, en reconèixer, davant ell mateix i els altres, que la seva opinió estava marcada pel dolor i el prejudici originats per la ruptura amb el seu propi fill.

Arran de tot això que vos cont, pens que si existís més sovint aquest dubte raonable, una actitud més prudent en definitiva, sobre les accions dels altres i sobre la nostra pròpia capacitat per jutjar, segurament callaríem més o bé, encara millor, ho expressaríem en veu alta. Seriem més assertius, com es diu ara, i així, potser, ens ajudaríem i ajudaríem d’altri a evitar errors que poden ser fatals.