He resolt esborrar Leningrad de la faç de la terra. Quan Rússia sigui arrasada, l’existència d’aquesta ciutat ja no tindrà interès. La meva intenció és fer-la arrasar per l’artilleria i per un bombardeig aeri ininterrompudament.
(Adolf Hitler, 29 de setembre de 1941)
(Slavoj Zizek: Pandemia. La Covid-19 estremece al mundo, 2020.
No ha tornat a haver-hi una altra interpretació que se li pugui comparar. Déu vulgui que mai n’hi hagi. Els canons alemanys es trobaven a menys d’onze quilòmetres de la Sala Filarmònica en el moment que la Sèptima Simfonia de Dmitri Dmítrievitx Xostakòvitx s’interpretava per primera vegada a la ciutat a la qual havia estat dedicada, a darrera hora de la tarda de diumenge 9 d’agost de 1942 (avui fa 78 anys). Leningrad patia un assetjament d’ençà que els alemanys tallaren la darrera ruta terrestre de sortida de la ciutat, el 14 de setembre de 1941. Així comença el llibre de Brian Moynahan1 on descriu, en paral·lel, el setge d’aquella bella ciutat de prop de tres milions d’habitants i centre de creativitat cultural, i la famosa obra del compositor inspirada per l’heroïcitat dels seus habitants i la barbàrie dels seus enemics.
Leningrad, avui de bell nou Sant Petersburg, patí l’atac sense treva de l’exèrcit alemany –per cert, amb la col·laboració en determinats moments de la División Azul enviada pel dictador Franco- entre setembre de 1941 i gener de 1944. Des de l’exterior de la ciutat, la brutalitat dels hitlerians que exterminaven la població amb les bombes, el foc i la fam extrema (hi va haver episodis de canibalisme), la manca d’aigua i electricitat i l’ajuda d’un fred glaçador durant l’hivern, amb temperatures properes a -40ºC. Al seu interior, la repressió i el terror de l’stalinisme, que mitjançant un sistema paranoic de delacions, xantatges i tortures, eliminava centenars de persones acusades de col·laboracionisme, espionatge, derrotisme o traïció. En els moments més crítics, només un feble cordó umbilical per tractar de sobreviure: la “Carretera de la vida”, una via d’emergència oberta de forma intermitent sobre el llac Ladoga, recorreguda precàriament per camions durant la seva congelació hivernal, i per barcasses durant el desglaç, sempre sota els atacs dels avions germànics.
L’estrena de la 7a Simfonia a Leningrad es fixà finalment per dia 9 d’agost a les 18 hores. Conscients de l’impacte propagandístic que tindria sobre els enemics i el món en general, el comandament soviètic va decidir protegir el concert amb un programa d’”artilleria simfònica”: foc de contenció sobre objectius concrets des de mitja hora abans del concert. Passat migdia, una multitud va començar a fluir cap a la Sala Filharmònica de Leningrad: una gernació esquelètica, extenuada, vestida amb les millors robes que encara conservaven. La majoria estaven famolencs i descarnats. I ens adonàrem que aquelles persones no tan sols tenien fam de menjar, sinó també de música2, va escriure posteriorment un dels intèrprets. En estar ple, l’auditori obrí les seves portes perquè també poguessin escoltar la música aquells que no hi cabien. A l’escenari, 80 músics arreplegats una mica de pertot, com es va poder, ja que només n’havien sobreviscut 15 de l’orquestra original. Entre els que participaren als assaigs, 25 varen morir de fam i 2 al front abans de l’estrena. Director, Karl Eliasberg, procedent de l’Orquestra de Ràdio Leningrad. Al programa, la dedicatòria de Xostakòvitx: A la nostra lluita contra el feixisme, a la nostra imminent victòria sobre l’enemic, a la meva ciutat, la ciutat on nasquí, Leningrad…
Eliasberg pujà puntualment al podi de l’escenari i, després d’unes breus paraules, alçà la seva batuta i començà la música. 80 minuts d’emoció, sobre un fons d’artilleria, desplegant els quatre moviments de la Simfonia: Allegretto (La guerra, la invasió); Moderato, poco allegretto (Records de temps passats); Adagio (Els grans espais de la meva pàtria); i Allegro non troppo (Victòria), rematat aquest darrer amb una coda triomfal. En acabar, es va fer el silenci. Llavors, qualcú va començar a aplaudir a la part posterior de la sala; l’ovació cresqué i es feu ensordidora. La Simfonia fou escoltada pels assetjadors alemanys, a través d’altaveus convenientment situats; es diu que llavors començaren a descobrir que aquella ciutat no cauria. La notícia també viatjà arreu del món –la Sèptima va ser interpretada a diverses ciutats americanes i europees- i tothom va començar a creure també que el poble rus resistiria. Cinc mesos després del concert es va rompre el setge, i el 27 de gener de 1944, amb els ulls il·luminats pel resplendor de les bengales, i eixordats per les salves de victòria, els leningradesos escoltaren a la fi la notícia esperada desprès de 872 dies, 642.000 civils morts, devers 400.000 evacuats, més d’1.000.000 de militars de l’Exèrcit Roig morts, capturats o desapareguts (més del doble ferits o malalts) i prop de 600.000 militars alemanys morts, ferits o desapareguts3.
Durant els dies del confinament degut a la pandèmia vaig tenir ocasió de llegir el llibre de Brian Moynahan, què vos recoman de tot cor. El vaig llegir corprès per la descripció dels patiments dels leningradesos assetjats, per l’ajustada descripció del millor i el pitjor que poden mostrar els humans sotmesos a situacions límit, per la brutalitat dels totalitarismes hitlerià i stalinià, pel coratge i la determinació d’una ciutat que no es resignà a desaparèixer… però, especialment, per la voluntat dels seus habitants per mantenir viva la cultura en un temps en què l’obsessió quotidiana per a la majoria era no desaparèixer sota les runes d’una casa bombardejada, o no morir de fam un mateix o els seus propers. Moynahan ho subratlla i ho documenta: durant tot el temps, el Leningrad acorralat va realitzar concerts als seus auditoris, freds i amb poca llum, o a través de la ràdio, i el públic mai no va faltar a la cita.
Seria una idea profundament errònia, i fins i tot obscena, comparar els confinaments i altres vicissituds que vivim a causa de la COVID-19, amb el terrible encerclament de prop de dos anys i mig que patí Leningrad durant la II Guerra Mundial. El que nosaltres vivim no és una guerra, perquè, entre d’altres, el virus no és un enemic amb plans i estratègies per destruir-nos, no és més que un estúpid mecanisme que s’autoreplica4. Tampoc les nostres armes són fusells o canons, sinó ciència i sistemes públics de salut, informació compartida i cooperació. I nosaltres no som un exèrcit, sinó gent que defensa la vida i la salut col·lectives sense renunciar a les seves llibertats. I tampoc no és una ciutat o un país qui pateix la infecció, sinó el món sencer. No obstant, m’ha semblat oportú recordar ara mateix aquell terrible episodi de la història humana -que de ben segur ja coneixíeu-, on es manifestà allò més abjecte, però també el més noble de tots nosaltres: coratge, compassió, sacrifici… I, per descomptat, capacitat per expressar amb la millor cultura la naturalesa de les nostres emocions, fins i tot en les pitjors circumstàncies. Tinc la convicció que, quan sortim d’aquesta pandèmia, juntament amb la memòria d’aquells que haurem perdut i d’allò que haurem viscut, servarem sempre el bon art creat i construït sobre les nostres sensacions i pensaments. Leningrad i la seva Sèptima Simfonia5 ens ensenyen, també, aquesta lliçó.
(1) (2) Moynahan, B.: Leningrado. Asedio y sinfonía. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015. (3) https://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Leningrado (4) Zizek, S. : Pandemia. La Covid-19 estremece al mundo. Editorial Anagrama, Barcelona, 2020. (5 ) Dmitri Xostakòvitx: Simfonia nº 7 en Do major, op 60 “Leningrad”. Bychkov WDR Sinfonieorchester Köln. https://www.youtube.com/watch?v=DQJcFMHLXek&list=RDXbru9UcCLQQ&index=4
SOROLLS I PARAULES 
Que interessant, no ho sabia. Julian Barnes al Ruido del tiempo conta els problemes que va tenir el compositor amb el régim i sobretot amb Stalin, i de pas també a l’altre part del bloc acusat per uns de col·laboracionista i pels altres de prisiviètic. Una vida trista havent d’empassar-se «sapos». Ara escoltaré la 7a. Gràcies
Me gustaMe gusta
És ben cert el que dius, Dora. El mateix Xostakòvitx va viure acorralat pels dos totalitarismes. Arran de l’estrena de la seva Macbeth, devers l’any 37, va ser acusat de «formalista» (horror!) per l’stalinisme i va córrer un seriós perill. Encara que públicament sempre es va mostrar molt prudent, sembla que hi ha testimonis privats de la seva posició crítica i, de fet, pareix que en la seva intenció real la 7a la va dedicar als dos terrors.
Me gustaMe gusta
Una reflexió profunda i molt assenyada, a més d’emotiva. Ho compartiré amb uns amics amants de la música. Gràcies.
Me gustaMe gusta
Gràcies, Pere.
Me gustaMe gusta
Gràcies, Albert, per l’excel·lent article, per haver-me fet descobrir la 7ª sinfonia d’en Sostakhovitx, i de passada també per un premiat curtmetratge del 2012 de Theodore Ushev, en el que amb elements surrealistes i cubistes evoca els horrors de la guerra desde Gernika a Dresden, passant fins i tot per la Guerra de les Galàxies. (http://www.nfb.ca/film/gloria_victoria/)
Casualment he estat llegint aquests dies una biografia novel·lada de Konrad Lorenz i les seves relacions amb el nazisme, escrit pel valencià Martí Domínguez. No estic gens d’acord amb les conclusions que en va traient l’autor al llarg del llibre. En Lorenz, flamant premi Nobel de Medicina el 1973 pels seus extraordinaris estudis sobre el comportament animal, va fer algunes manifestacions de caire filonazi durant la seva joventut. Però la interpretació que fa en Domínguez de la seva vida està al meu parer força esbiaixada.
Per això he pensat en la frase de Zizek que menciones a l’article, quan referint-se al Covid diu: “no és un enemic amb plans i estratègies per destruir-nos, no és més que un estúpid mecanisme que s’autoreplica”. Per desgràcia, massa sovint penso que la frase es podria aplicar també als mecanismes mentals d’alguns membres de l’espècie humana. I si no que li expliquin al mateix Shostakòvitx, o a en Lorenz quan va patir un captiveri de quatre anys en un camp de concentració soviètic després de ser enviat al front rus al principi de la guerra.
Me gustaLe gusta a 1 persona