De mascaretes i mordasses

Tan sols la paraula nua / La teva, mai la d’un altre (Montserrat Abelló)

He de confessar-vos que  quan vaig veure que les mascaretes arribaven “per a quedar-se”, vaig pensar que aviat començaríem a veure variants inspirades pel desig d’exterioritzar ideologies, afinitats o sensibilitats estètiques diverses. No vaig trigar gaire a trobar el primer exemple: el de la diputada d’un partit italià amb la bandera tricolor del país desplegada sobre el seu rostre i, poc després, el d’una inefable política neofranquista  amb una mascareta de color verd benemèrit i una bandereta rojigualda impresa damunt. Des de llavors, n’he vist de tota mena: de diversos colors i amb tota casta de dissenys: geomètrics, amb flors i animalons, amb ninots, amb boques sensuals o terrorífiques, amb els símbols de partits, amb banderes autonòmiques, fetes amb fulles de col, amb publicitat d’empreses, amb emblemes de clubs de futbol… Fins i tot una de propagandística amb la imatge impresa del Chapo Guzmán, repartida a Guadalajara (Mèxic).

Com és ben sabut, les mascaretes serveixen per interrompre el viatge dels maleïts coronavirus entre els humans. Filtren l’alè propi o el d’altri, i retenen les gotícules de saliva o moc on s’allotgen els microbis quan surten del nostre confortable interior en cerca de noves aventures infeccioses. Mascaretes que poden barrar-los el pas només de sortida –cas de les conegudes quirúrgiques, de color blau-, o bé d’entrada i sortida –per exemple, les FFP2. Ara bé, és sabut que les persones no ens limitam a alenar perquè això sigui fisiològicament imprescindible, com bé saben  aquells que per accident o per imposició han retingut massa temps l’alè, sinó que l’aprofitam creativament per a aplicacions ben útils: apagar mistos o espelmes, avivar el foc (de llenya, és clar), inflar globus, xiular, aspirar i exhalar fums amb delectació, entelar les ulleres abans de netejar-les amb un pedaç o xarrupar begudes amb una palleta, posem per cas. Ah! també per parlar, és cert; i justament, és ací on volia arribar. 

Aquests dies em rondinen, neguitós, algunes preguntes: podrien canviar les nostres paraules pel fet que, amb el nostre alè, hagin de travessar el filtre d’una mascareta covidiana convenientment dissenyada? Arribarà a existir la mascareta amb censura incorporada (controlada per la Conferència dels bisbes, la Fiscalia, el Ministeri d’Interior o altres esotèriques entitats)? O, ja posats, podria la mascareta, algun dia no gaire llunyà, arribar a comportar-se de forma autònoma, potser anàrquica, i donar-nos una personalitat i una oratòria inesperades? Aquesta darrera possibilitat em fascina i m’inquieta.

La Màscara (1994)

A la pel·lícula “La màscara”, de Chuck Russell, és un prodigiós antifaç qui acaba comandant, amb poders sobrehumans,  la vida i afers del protagonista, Stanley Ipkiss (Jim Carrey). ¿Podria, al nostre cas, arribar la mascareta a prendre les regnes de la nostra vida i canviar la nostra personalitat fins extrems insospitats i qui sap si perillosos? Ara mateix imagin la meva mascareta autònoma dient coses que jo, despullat d’aital màgic adminicle, potser mai no m’atreviria a dir. Per exemple? Que el Rey emèrit, ara escàpol, ha afegit força podridura a una institució inútil, cara i estantissa com ho és aquesta monarquia. O, potser, que a un estat democràtic no s’ha de reprimir, amb violència, el desig de votar pacíficament dels seus ciutadans. O que és una vergonya que s’empresoni o s’empenyi a l’exili a polítics i activistes per haver-ho facilitat. O que és inacceptable que encara es permetin homenatges a un generalíssim sanguinari. O que és un escàndol que no es recuperi ni un sou dels 51.000 milions del rescat a la banca durant la crisi anterior. O que no pot ser que es mantenguin les immatriculacions i altres privilegis de l’Església catòlica. O…

Afirmacions que suren enmig d’un somni del qual despert, per aterrar suaument en una realitat en què no hi ha mascaretes rebels –ni sedicioses- que ens suplantin per dir elles tot allò que no tenim prou coratge per dir nosaltres mateixos. Emperò, podria esdevenir, amics i amigues, que quan passi aquest malson de la Covid i a la fi ens deslliurem de la mascareta –parlant o muda, tant és- descobrim amb sorpresa que continuam vivint amb quelcom pitjor: una mordassa que ofega la nostra lliure expressió i, per tant, la democràcia.

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

2 comentarios sobre “De mascaretes i mordasses

  1. M’encanta això de la màscara desfermada connectada directament als nostres
    pensaments, jo me l’hauria de llevar de tant en tant perquè no em comprometés….
    I, en serio, el goig d’arribar a casa i llevar-se-la, què? Sols comparable a llevar-se els sostens, que les dones ja coneixíem. Sempre hi ha una cara bona dels mals…

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: