Allende, 11 de setembre

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

(Pablo Milanés: “Yo pisaré las calles nuevamente”)

Hi ha moments a la vida en què ens trobam davant d’algun fet, situació o experiència, què, de forma imprevista, acaba provocant algun canvi important a la nostra vida o el nostre pensament.  Al meu cas, en podria citar un parell. Per exemple, aquell cop d’estat a Xile, l’11 de setembre de 1973, que acabà amb el govern de la Unitat Popular, amb la vida del seu president, Salvador Allende, i amb moltes altres coses. 

Aquell dia, un dimarts gens especial, jo em trobava al meu lloc de feina, a una editorial de Barcelona, quan una companya m’informà de la notícia. L’exèrcit xilè està donant un cop d’EstatEl Palau de la Moneda, seu del govern de la República de Xile, esta sent bombardejat sense que ningú el defensi. Més tard, tot escoltant la ràdio, la notícia: el president Allende és mort. Més endavant es sapigué que fou un suïcidi, si ens atenem a l’informe dels forenses, però un vertader assassinat, al meu parer i el de molts, si consideram les raons i circumstàncies que empenyeren aquell home, honest i coherent fins el final, a llevar-se la vida.     

Allende, la gent

Tres anys abans, Salvador Allende havia triomfat, tot liderant la coalició de la Unitat Popular a la qual hi participaven diversos partits d’esquerres, tot i que l’esquerra radical es mantingué crítica i independent. Fou així com, per primera vegada a la història, un socialista marxista accedí pacíficament i democràtica  a la presidència d’un estat de dret, tot iniciant una experiència política inèdita que rebé l’apropiat nom de “Via xilena cap al socialisme”, un socialisme “democràtic, pluralista i llibertari” com el va definir ell mateix .

El disgust i la irritació de la dreta davant aquesta victòria és fàcil d’imaginar si ens atenem al seu violent desenllaç, dissenyat i organitzat des de molt abans . Com és ben sabut, darrera l’escenari es movien també, amb molts de recursos, el Govern d’Estats Units (amb Nixon com a president, i el seu l’Assessor de Seguretat Kissinguer –sí, amics, el Nobel de la Pau- com a director d’operacions)  i les grans corporacions americanes (ITT, Anaconda, Kennecott, …). I això en el context de la Guerra Freda i de la progressiva consolidació del govern revolucionari cubà. La intromissió dels Estats Units a la política llatinoamericana en general, i a la de Xile en concret, es troba documentada. Els seus instruments:  propaganda i manipulació informativa, suborn, atemptats criminals, sabotatge, vagues provocades, setge econòmic i financer, etc. Tot això amb el suport actiu, l’aquiescència o el silenci, segons els casos, dels partits de la dreta, les corporacions empresarials, els mitjans de comunicació i l’església catòlica xilena.

Així es varen anar creant les condicions a Xile perquè un exèrcit dirigit per alguns dels generals més reaccionaris, convenientment assessorats per la CIA, rompés la seva tradició de respecte constitucional i acabàs, amb premeditació, traïdoria i violència, amb aquella via xilena cap al socialisme. Darrera quedaren les restes -aviat foren desmantellades- d’importants conquestes populars: la nacionalització de la mineria del coure, el control estatal dels sectors estratègics de l’economia del país, la reforma agrària, l’extensió i millora de l’educació i la sanitat públiques o el suport a una cultura a l’abast de tothom.

Somnis esvaïts, per a molts de nosaltres, habitants llavors d’un país fosc, retrògrad i hipòcrita, governat per la por i la violència, i corcat per una corrupció i una ineficiència generalitzades.  De sobte, aquell drama que es desenvolupà tan lluny i tan a prop de nosaltres, ens va permetre comprendre millor la trista història del nostre propi país i del règim imposat amb fellonia per la força de les armes; la conspiració contra la Segona República, i una Guerra civil que destruí tantes vides, esperances i riquesa.

L’experiment xilè liderat per Allende va ser polvoritzat, però jo en vaig treure dos ensenyaments importants: el primer, acabar de copsar, malgrat les moltes diferències circumstancials respecte al país sud-americà, el que havia passat al nostre trenta-set anys abans. El segon, que, malgrat tot, Allende ens va regalar l’exemple del seu compromís i el seu coratge, amb unes aspiracions que són, encara, plenament vigents: les de la construcció d’una societat més digna, igualitària i justa per a tothom.

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: