Els darrers mesos he vist en diverses ocasions com algunes persones penjaven a Facebook (FB) un text semblant a aquest: «Hola amigues i amics! Crec que això és veritat perquè jo també he notat que els like són sempre de la mateixa gent. I jo també he arreglat els meus missatges bloquejats. Volia saber on eren tots els meus amics. És trist tenir 135 amics i que només 25 estiguin autoritzats a veure els teus missatges». I, a continuació, la recepta per recuperar les amigues i amics desapareguts : copiar i aferrar el text complet a FB i escriure un like o qualsevol missatge al seu mur.
Normalment no en feia cas, perquè després d’alguna errada personal, en reenviar fakes que més tard descobria que ho eren, he adoptat el costum de no rebotar res, si no és que: a) hi estigui molt d’acord; b) cregui que val la pena difondre-ho, ja sigui pel seu interés objectiu (el seu contingut, la seva creativitat, etc.); c) hagi comprovat que no es tracta d’un fake (verificant, per exemple, que tengui una autoria solvent, que no hagi estat desmentit a qualque pàgina especialitzada o que, simplement, jo mateix vegi que es tracta de quelcom inversemblant, maliciós o directament estúpid). Malgrat tot, el text a què em referesc no el vaig rebotar inicialment perquè no veia gens clar que penjar-ho pogués modificar els algoritmes de FB, i sobretot perquè no tenc cap necessitat imperiosa que els meus amics virtuals em responguin amb freqüència. I doncs, per què vaig claudicar? Perquè un dia, després de traginar una estoneta per la xarxa, vaig veure com un bon amic, amb qui tenc prou confiança, l’havia penjat també. Irreflexiu i gregari, vaig ser atrapat en la cadena.
El primer senyal d’alarma sobre el meu error em va arribar a través d’un comentari a FB, càustic i oportú, de la meva amiga Dora: Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!. L’avís em deixà una mica preocupat. I aquesta sensació no va desaparèixer, sinó al contrari, quan vaig veure que diversos coneguts em saludaven, amb afecte, en resposta la meva petició. Avui, l’amic Xisco m’ha demanat seriosament que li explicàs, en qualitat d’expert (jo!), com funciona aquesta meravella que pot despertar tots els teus amics virtuals que hibernen a la xarxa de FB. I ha estat aquesta petició la que m’ha empès a fer el que de bon començament hauria d’haver fet: dedicar cinc minuts a passejar per la xarxa per verificar el missatge. Ràpidament he descobert que, en efecte, i amb la millor intenció, m’havien ensarronat i, de pas, jo també ho havia fet amb altres persones: vosaltres.
Entre les diverses referències i comentaris dignes de confiança que he trobat, vos transcric només un, difós per Público1 el proppassat mes d’abril, que resumeix prou bé l’assumpte: Seguro que los amigos que más sueles ver en FB no cambian de manera inmediata por copiar/pegar en tu muro ese texto, o cualquier otro, y tampoco porque lo comenten otros amigos. Facebook nunca ha hecho público cómo funciona exactamente el algoritmo que usa para escoger tus amistades y las publicaciones que más aparecen en tu muro, que además se renueva cada cierto tiempo. Lo que sí hizo en enero de 2018 fue confirmar que esta historia del algoritmo y los 25 amigos no es cierta. (…) Sí es verdad que los nuevos amigos y los que más interactúan son los que suelen aparecer en tu ventana de destacados, los que más comentas y te comentan y los que más visitas o te visitan, aunque no te digan nada. Los que no se comunican, lo tendrían fácil si lo hicieran. Así que asúmelo, esos «amigos» que solo encuentras cuando revisas la lista, o pasan del Facebook o pasan de ti. Pero no más que tú de ellos, que tampoco te acordabas. (El realçat és meu)
Idò, conegut l’error, rectific públicament: segons les evidències disponibles, aquest és un fake que circula erràticament -com tants d’altres- pel ciberespai, des de fa un parell d’anys. De forma semblant, pens, a aquelles desferres espacials què, perduda la seva funció, continuen navegant pel cosmos, inútils i descontrolades per sempre més. Uns residus, en un i altre cas, que fan nosa i que, poden ser potencialment perillosos; en el cas dels fakes, -n’hi ha de molt més perniciosos que el que avui vos coment- perquè ens poden confondre, tot generant renous que ofeguen la música de la veritat i, ocasionalment, provocant respostes o comportaments inadequats o pertorbadors. Amb la diferència, respecte als fems espacials, que nosaltres mateixos podem contribuir, amb la nostra actuació, a la multiplicació de les deixalles o bé a la seva minimització…
En resum, i per cloure, vos deman disculpes. Desmentesc aquella publicació que vaig fer al meu mur de FB, i vos agraesc la confiança -immerescuda en aquest cas- que m’heu fet. Si algun dia puc desvetllar el vertader algoritme de Mister Zuckerberg i la forma de controlar-ho (l’algoritme), tingueu per cert que vos ho diré (per descomptat, després que m’hagi fet milionari).
Salut i sort!
SOROLLS I PARAULES 
No sé si estar contenta d’haver aconseguit que almanco un amic s’hagi adonat del timo del algoritmo, o empagueïda per haver-me ficat on no em cridaven. Em passa molt això de no callar. Ma mare ja em deia que contàs fins a deu abans de dir res. Sembla que en aquest cas no t’has molestat, però sí que hi ha gent que ho fa quan els asenyal la seva candidesa en reernviar sense comprovar. Som molt sensible al tema fakes dels quals mai no n’estaré lliure, com tothom, i per molt que m’hi capfiqui.
Me gustaMe gusta
Mumare també m’ho deia, això de comptar, però ella deia fins a cent (!). En tot cas, jo m’estim més la gent que no calla. Gràcies!!
Me gustaMe gusta
A mi me va passar el mateix!! Cap de fava!
Me gustaMe gusta