Temps detingut

Hi ha moments en la història dels pobles, també en la biografia de les persones, en que el temps sembla que es deté. És com si llavors tota la trama de relacions, de rutines, d’interessos, d’afectes, de seguretats, quedàs en suspens. Intueixes que un temps nou, ple d’incerteses, és a tocar. Durant aquest lapse –pot ser breu, de dies, o llarg , fins i tot d’anys- el temps esdevé un no-temps, mancat d’identitat i referències, semblant d’alguna forma a aquella idea dels no-llocs que proposà Marc Augé1 i que tant ens donà per pensar quan la descobrírem.

Ja fa molt, un dia que em trobava de viatge a la Península vaig coincidir, a prop d’un conegut monument, amb un grup de gent gran que feia la mateixa visita que jo. Un poc més tard em vaig apartar de la multitud i vaig seure a un banc, devora un vell  que, així mateix, s’havia allunyat del seu grup de jubilats. Al cap de molt poc vam iniciar una conversa que, per algun motiu –el meu interès pel tema, probablement- ens va dur a parlar de la Guerra Civil i de les seves vivències, a Barcelona,  durant aquells anys de patiment. En un moment donat li vaig demanar, potser per mirar de trencar aquell enfilall de desgràcies que em relatava, quin podria haver estat el seu moment més assossegat o feliç en aquells temps. No va dubtar gens a respondre’m: Quan “els uns” ja havien marxat i “els altres” encara no havien arribat. Des de llavors he conservat el record d’aquella inesperada resposta, que d’alguna forma expressaria la idea que vos comentava al començament: entre dues tempestes socials extremes, tal com m’ho imagino,  s’obre un període breu, un temps-frontissa, en què sembla que tot es detén, la gent es mira amb por i amb estranyesa, sense acabar d’entendre allò que els ha succeït i trasbalsat durant anys, i sense atrevir-se gaire a imaginar el que vindrà aviat.

Probablement tots vivim aquests temps de pandèmia de forma diferent, i els mesos –massa- que dura aquest malson hauran possibilitat experiències positives i negatives, alegría i tristor, eufòria i malenconia, segons com cadascú ho hagi viscut dia a dia. Sigui com sigui, en el meu cas –i el de molts altres, segons vaig parlant amb la gent que m’és propera-  no puc evitar la sensació que aquestes darreres setmanes, quan la malaltia ens assetja encara amb fúria però ja albiram l’arribada a un port de refugi, ens apropam a aquest temps de falsa calma previ a un després en què, individualment i col·lectiva, resultarà molt difícil que retorni la vella normalitat (tot suposant que ho fos, normal, allò que hi havia abans de la Covid). Acabat aquest temps de semireclusió; de mirades fugisseres darrera les mascaretes; de telegràfics Estau tots bé?, Nosaltres també, Paciència; de carrers desèrtics i de distància física entre les persones (perquè la social sempre ha existit), reprendran el seu lloc –que mai no abandonaren- tots els ominosos problemes que la crisi sanitària no ha esvaït. El canvi climàtic, l’erosió contínua de la biodiversitat, les desigualtats creixents, les migracions forçades per fams i guerres, o la violència contra la dona i les minories de tota mena, hi seran tossudament presents. I tindrem ocasió, amb escreix, de mostrar si aquesta penosa experiència ens ha fet un poc més forts i savis per enfrontar aquestes altres pandèmies  o, ben al contrari, sortim del temps-frontissa amb la ignorància arrogant, l’individualisme egoista i la temeritat d’abans.  Talment, com si “els uns” haguessin marxat i “els altres” no haguessin d’arribar mai.     

(1)  Augé, Marc. (1998). Los no lugares, espacios del anonimato. Gedisa

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

3 comentarios sobre “Temps detingut

  1. Albert, por lo que se refiere a la pandemia, nos olvidaremos de los tiempos desgraciados, como siempre hicimos, especialmente de los más traumáticos. Y lo haremos con la “ayuda”, por no decir bajo la presión, de aquellos a quienes el virus enriqueció, para que nadie piense que tienen que devolver lo que consiguieron de todos a quienes arruinó.

    Me gusta

  2. Albert, ja era hora que tornessis amb les teves reflexions.
    Depèn de tots noltros que la “nova normalitat” pugui servir per aconseguir un canvi real que ajudi a reduir les desigualtats socials, les migracions forçades, el canvi climàtic,…. Per això no hi ha dubte, que hem d’estar disposats a reduir el nostre nivell de vida, que no vol dir renunciar al nostre benestar, sinó a moltes despeses innecessaris, a pagar el preu just pels productes que consumim (del primer sector i productes importats del “tercer mon”), a un increment de la pressió fiscals per les rendes altes,…..
    La batalla important serà guanyar la mentalitat de la gent per aquestes reformes imprescindibles i que això es pugui traduir en canvis de governs decidits a afrontar aquests reptes…

    Me gusta

Responder a albertcatalan49 Cancelar la respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: