Cinc petits contes a un calaix

Quan el meus fills eren infants, a vegades els explicava contes. Ara pens que hauria d’haver dedicat més temps a aquesta tasca. Però quan som joves ens equivocam sovint, potser perquè ens estrenam en moltes coses, o també perquè som una mica beneits (i, tal volta, perquè no escoltam gaire a aquells que saben). Després ja és molt difícil rectificar.

Avui, fent dissabte al meu ordinador he trobat a un calaix virtual uns petits contes, molt senzills i ja oblidats, que vaig escriure algun dia, però que ja no tingué oportunitat de contar a ningú. En aquest dia de Reis estrany, que ens manté separats, però, paradoxalment, més propers que mai, m’ha semblat escaient mostrar-vos-els, després de modificar-los només una mica. Donen peu a la improvisació i es poden il·lustrar fàcilment; de fet, ho demanen, de ser dibuixats. Animeu-vos, sobretot si teniu infants molt petits a ca vostra, a compartir una estoneta amb ells i la imaginació de tots.

Gràcies. Bon Any!

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

Aquell matí, el globus vermell va escapar de les mans de na Marina i va començar a pujar. Més alt, més alt cada vegada, va passar per davant d’un helicòpter i va dir: Bon dia, helicòpter. Va seguir pujant i travessà els niguls: Bona tarda, niguls, va dir el globus, ben educat com era. Quan se n’anava el sol i el globus ja era ben alt, es va trobar amb una gralla negra amb el bec vermell. Bon vespre, gralla, va dir el globus. Poc després ja era nit fosca i només va veure les estrelles, que pipellejaven en silenci, tot tremolant de fred.

UN CRANC AMB MALA SORT

N’Àlex es posà les ulleres submarines, mirà davall l’aigua i veié un pop, mig amagat a una escletxa. El pop li cucà un ull i amb l’altre veié un serrà. El serrà remenà la cua, es girà cap endarrere i veié un cranc, que caminava de costat i ben prest sortí de l’aigua. El cranc tingué mala sort: una gavina el va guipar, el va enxampar… i se’l va cruspir! Llavors la gavina va veure… què va veure?

UN PORIOL BEN EDUCAT

En Joan Poriol té sis potes i és vermell. En Joan Poriol té set taques negres. En Joan Poriol és… un poriol, no cal dir-ho! El poriolet camina, a poc a poc, per damunt d’una flor groga, en cerca de pugons verds. Abans de menjar-se un pugó, en Joan Poriol li diu Per favor… I, quan ja l’ha engolit, diu Moltes gràcies, obre l’estoig vermell on guarda les seves ales i comença a volar, amb un brunziment suau. És un poriol molt respectuós, no hi ha dubte.

UN CUC I UNA GALLINA

El cuc de terra és marró i viu -gairebé sempre- enterrat. El cuc forada i forada i s’empassa la terra i tot allò que conté. Un dia que havia plogut, el cuc va treure el cap fora de la terra i va prendre un poc l’aire, tranquil·lament, just darrera d’una gallina. El cuc no va veure el cul de la gallina, perquè els cucs són cecs. I el cul de la gallina tampoc no va veure el cuc, perquè els culs, tot i tenir un ull, també són cecs. El cuc es tornà enfonyar a la terra i va seguir menjant terra, i la gallina blat de les Índies.

EL MISSATGE

Aquell dia s’ajuntaren moltes formigues, un albó, una serp de garriga, i deu ravenets vermells. Volien dir-li una cosa important a la seva amiga Miranda, una humana petita que se’ls mirava. Les formigues, arrenglerades, dibuixaren una V amb els seus cossos. Al seu costat, l’albó va fer l’única lletra que sap fer: una I com un pal, amb floretes blanques a la punta. Just devora, la serp de garriga mostrà la seva habilitat: feu una gran D tot mossegant-se la coa. Finalment, els ravenets vermells, fent cridòria , aconseguiren dibuixar, entre tots, una A al final de la paraula. La nina, que s’ho mirava tot amb molta atenció, va entendre molt bé el que li volien dir.