Si tu madre quiere un rey, la baraja tiene cuatro: rey de oros, rey de copas, rey de espadas, rey de bastos. (Federico García Lorca: “Los reyes de la baraja”)
Ens assabentam per la premsa1 que Patrimonio Nacional va pagar la reforma de la residència de l’amant reial, el sou d’un centenar de treballadors del palau de La Zarzuela –inclosos els tres “ajudants de càmera” actuals del rei emèrit-, les assegurances dels cotxes de luxe de Juan Carlos o el comiat improcedent de la tripulació del iot Fortuna. Sí, al·lots i al·lotes, aquell vaixell que li regalaren un grup d’empresaris agraïts i un president corrupte de la nostra Comunitat a aquell rei tan trempat –repareu en la polisèmia d’aquest adjectiu català- que viu ara confinat a un democràtic Emirat , tot enyorant aquesta Espanya que ell, gairebé tot sol, va democratitzar. Escàpol? desterrat? exiliat?… Amargos son los días…
Idò, pobre regal, un iot de més de tres mil milions de les “antigues pessetes”, en comparació amb els grans sacrificis d’aquell monarca i la seva família, que amb les seves vacances a Marivent, regates del Bribón (adjectiu monosèmic), escapades amb moto i afers diversos, contribuí -presumptament- a atreure milers de turistes d’arreu del món, els quals es delien per veure de prop el Gotha mallorquí congregat pel monarca i la seva ínclita família. En tot cas, el iot, després de diverses anades i tornades, també amb Patrimonio Nacional per enmig, acabà venut a la naviliera Balearia per només dos mil dos-cents milions de pessetes. Antigues, clar.
No crec que calgui, en aquestes alçades, repassar la parcialment coneguda llista de les aventures del rei –ben privades, sens dubte, si no fos que les pagam entre tots-, i els ingressos de dubtós origen –agraïments en metàl·lic, regals munificents, targetes opaques…- però segurament conseqüència de l’insubstituïble paper institucional del Borbó, què rebé aital gràcia d’un dictador, sortosament irrepetible, que liderà una traïció i un cop d’estat, i dugué el major daltabaix històric a aquest país i a la seva gent. Una gràcia que, ben embolicada entre les aspiracions democràtiques d’un poble encara atemorit i amnèsic, fou ratificada l’any 1978 en forma de pètria Constitución-que-nos-hemos-dado-entre-todos.
En fi, segurament tots vosaltres haureu vist i gaudit la clàssica trilogia del gran Berlanga: La escopeta Nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III. Recordem-la. A La escopeta…, (vés, per on, un substantiu oportunament polisèmic), bé podria haver participat aquest emèrit, per mèrits propis: com a gran caçador d’elefants i óssos, i també, potser, en algun altre sentit de la paraula. Al segon film, el retrat berlanguià d’una classe aristocràtica estantissa, inútil i aprofitada sembla anticipar aquestes històries recents, reals i presumptes, de Nóos, blacks, comissions àrabs, fraus a Hisenda i altres afers pudents. A Nacional III, finalment, el nostre enyorat cineasta ens explica la història dels mateixos personatges, què, preocupats davant la imminència de l’arribada al poder dels socialistes, organitzen una fuita de capital a França. Substituïu el país per Suïssa o Panamà i tindreu també la versió real i Reial del que el país suporta en aquests temps infaustos. Per cert, els socialistes també en aquest cas han arribat al govern, però no sembla que tenguin cap intenció d’amenaçar de cap forma l’status del nostre emèrit i de la monarquia borbònica en general. Curiosa història, la d’aquests pretesos republicans… Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.
(1) Público (14/01/2021): «Patrimonio Nacional paga los sueldos de los trabajadores desplazados a Emiratos Árabes para asistir a Juan Carlos I»
Eldiario.es: (17/01/2021): «El pozo sin fondo de Patrimonio Nacional: pagó gastos de la casa de Corinna, a 100 empleados de Zarzuela y la tripulación del Fortuna»
SOROLLS I PARAULES 