Missatge dins d’una botella

«... i quan algú el troba, va a salvar-lo», va dir la nina.

Aquesta malaltia sense rostre que ens assetja, ens ha convertit a tots en nàufrags. Tot fugint de l’enemic invisible, ens hem confinat a ca nostra, amb els més propers, com si fos l’illa de Robinson. Lluny de tot, separats per un oceà de pors i incerteses, tancats en nosaltres mateixos: doble isolament.

El dia de Reis vaig trobar, casualment, dins el meu ordinador, un aplec de cinc petits contes infantils que vaig escriure fa anys. Vaig pensar que podia ser un dia oportú per amollar-los des de la meva casa-illa, talment com si fos un missatge dins d’una botella, adreçat a nines i nins, a pares i padrins, víctimes com jo mateix d’un naufragi planetari. No confiava gaire que pogués arribar enlloc, potser perquè ja hi ha un bon caramull de botelles surant en aquests mars virtuals.

Emperò, ves per on, arribà a unes mans amigues. Les d’una d’aquestes mestres que em fan sentir orgullós de la nostra professió d’ensenyants. Na Xisca, aquest és el seu nom, va trobar al ciber-oceà l’ampolla a la deriva amb el meu missatge, el va treure i el mostrà als seus alumnes de Primària del Col·legi Públic d’Esporles.

Divendres 21 de gener, quan la pluja acabava d’escampar, qualcú va tocar la porta de ca nostra. Obrírem, i allà davant hi havia na Xisca amb catorze nines i nins de set anys -tots amb mascareta i distància reglamentària, per descomptat- que em varen saludar amb molt d’afecte i em varen fer entrega de les versions dels meus contes, escrites i il·lustrades per ells mateixos. Volgué agrair-los-ho amb paraules encertades, però nàufrag, agraït i emocionat, vaig sentir que em mancaven. Els vaig dir que sentia com si jo hagués confiat un missatge a les ones i ells l’haguessin trobat. «I sabeu per què un nàufrag envia un missatge, tot flotant, a la deriva? Doncs per creure i sentir que no està tot sol …» Una nina, rossa i alegre com aquell sol que treia el cap darrera els niguls, completà la meva frase.

Gràcies a Mireia, Ari, Xisca, Constantino, Charlie, Toni, Nil, Thiago, Maira, Júlia, Pau, Pere, Luna, Lucas i Joana. I moltes gràcies també a na Xisca, Mestra.

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

Aquell matí, el globus vermell va escapar de les mans de na Marina i va començar a pujar. Més alt, més alt cada vegada, va passar per davant d’un helicòpter i va dir: Bon dia, helicòpter. Va seguir pujant i travessà els niguls: Bona tarda, niguls, va dir el globus, ben educat com era. Quan se n’anava el sol i el globus ja era ben alt, es va trobar amb una gralla negra amb el bec vermell. Bon vespre, gralla, va dir el globus. Poc després ja era nit fosca i només va veure les estrelles, que pipellejaven en silenci, tot tremolant de fred.

UN CRANC AMB MALA SORT

N’Àlex es posà les ulleres submarines, mirà davall l’aigua i veié un pop, mig amagat a una escletxa. El pop li cucà un ull i amb l’altre veié un serrà. El serrà remenà la cua, es girà cap endarrere i veié un cranc, que caminava de costat i ben prest sortí de l’aigua. El cranc tingué mala sort: una gavina el va guipar, el va enxampar… i se’l va cruspir! Llavors la gavina va veure… què va veure?

UN PORIOL BEN EDUCAT

• 

• 

En Joan Poriol té sis potes i és vermell. En Joan Poriol té set taques negres. En Joan Poriol és… un poriol, no cal dir-ho! El poriolet camina, a poc a poc, per damunt d’una flor groga, en cerca de pugons verds. Abans de menjar-se un pugó, en Joan Poriol li diu Per favor… I, quan ja l’ha engolit, diu Moltes gràcies, obre l’estoig vermell on guarda les seves ales i comença a volar, amb un brunziment suau. És un poriol molt respectuós, no hi ha dubte.

UN CUC I UNA GALLINA

• 

• 

El cuc de terra és marró i viu -gairebé sempre- enterrat. El cuc forada i forada i s’empassa la terra i tot allò que conté. Un dia que havia plogut, el cuc va treure el cap fora de la terra i va prendre un poc l’aire, tranquil·lament, just darrera d’una gallina. El cuc no va veure el cul de la gallina, perquè els cucs són cecs. I el cul de la gallina tampoc no va veure el cuc, perquè els culs, tot i tenir un ull, també són cecs. El cuc es tornà enfonyar a la terra i va seguir menjant terra, i la gallina blat de les Índies.

EL MISSATGE

Aquell dia s’ajuntaren moltes formigues, un albó, una serp de garriga, i deu ravenets vermells. Volien dir-li una cosa important a la seva amiga Miranda, una humana petita que se’ls mirava. Les formigues, arrenglerades, dibuixaren una V amb els seus cossos. Al seu costat, l’albó va fer l’única lletra que sap fer: una I com un pal, amb floretes blanques a la punta. Just devora, la serp de garriga mostrà la seva habilitat: feu una gran D tot mossegant-se la coa. Finalment, els ravenets vermells, fent cridòria , aconseguiren dibuixar, entre tots, una A al final de la paraula. La nina, que s’ho mirava tot amb molta atenció, va entendre molt bé el que li volien dir.