LA GUERRA I NOSALTRES

Per sort, només el varen ferir a una cama. Amb un tret de pistola.

Jo, llavors, cap al 1956, vivia al Pertús, a la frontera amb França. A prop de casa meva , a uns 50 metres, s’hi trobava la frontera.  Abans d’arribar-hi, però, hi havia una  barrera que es tancava a les nou del vespre els mesos d’hivern (només record que s’obrís una vegada, per deixar entrar a Espanya el Sr. Dalí). Si et dirigies cap al nord, poc després d’haver passat aquest control la carretera es bifurcava: si anaves cap a l’esquerra, entraves de seguida a França, però si te n’anaves cap a la dreta, continuaves cap al barri espanyol, què vivia bàsicament del comerç, la restauració i el contraban.

Idò, aquell infeliç va ser identificat per la Guàrdia Civil, què li va donar l’alto quan tractà d’escapar. No sabria dir de quin presumpte delicte era sospitós, però em sembla recordar que es tractava d’alguna de les diverses varietats de “desafecció al Règim”. Un home que, probablement,  fugia d’aquell país gris i míser que era Espanya i que, esporuguit pels crits i els trets, va errar el camí en la seva carrera: se’n va anar cap a la dreta. El feriren, el detingueren, l’embenaren i se l’endugueren cap al sud, i mai més en vaig tornar a sentir parlar. Al cap de molt de temps vaig pensar que aquell home podria haver estat -per què no?-  un dels darrers republicans que fugien cap a l’exili. No sabia llavors que si jo hagués viscut en aquell mateix lloc uns anys abans, hauria vist passar, dia a dia, durant els primers mesos de 1939, centenars de milers de persones famolenques, esgotades i tristes que deixaven darrera la seva vida i les seves il·lusions. Els vençuts pel feixisme abandonant armes i tota mena d’objectes, frisant només per trobar recer i ajuda, descans i menjar, abans de tenir temps per pensar en el seu incert futur i plorar les pèrdues.

Aquests dies veig per televisió les imatges de l’èxode del poble ucraïnès, de la gent –sobretot dones, infants i vells- que fuig d’una guerra imperialista, absurda i despietada. I aquestes imatges m’han fet reveure aquelles fotos de la postguerra d’Espanya, i també reviure alguns dels meus petits i borrosos records infantils, com ara el d’aquell fugitiu al Pertús. Veig  una altra vegada la por, el fred, l’esgotament, les llàgrimes i els patiments… Tot això acompanyant comentaris, anàlisis i debats que no sempre permeten una presa de postura clara i decidida per part nostra. Tal volta perquè tot és prou confús i boirós… o qui sap si perquè, malgrat tot, som prou lluny d’aquell escenari, o potser perquè -encara- no ens ha arribat de ple l’onada del desastre. Crec, emperò, que no és tan difícil, amigues i amics, prendre partit, si teniu encara dubtes: lleveu el so del televisor i mireu només les imatges de la guerra a Ucraïna. I, si convé, recordeu també alguns versos, com ara aquells de Neruda:   …venían por el cielo a matar niños, / y por las calles la sangre de los niños / corría simplemente, como sangre de niños (1).

---

[1]  Pablo Neruda:  “Explico algunas cosas”