TRENS

Ara m’estic mirant els trens i andanes
Amb els ulls envellits d’aquell infant

(Joan Margarit: “Estació de França, 1946”)

Els primers anys de la meva vida varen estar molt lligats als trens. Als trens moguts amb foc de carbó, per descomptat. Al món d’aquelles locomotores que esbufegaven i treien fum i vapor per tot arreu i feien tremolar rails i andanes al seu pas. A principis dels anys cinquanta vaig recórrer, amb la meva família, mitja Espanya en tren. Conservo d’aquell parell de viatges uns records que són part de la meva imatge personal de la postguerra.

Gent amuntegada als departaments i els passadissos, més i més cansada i grisenca així com avançava el comboi; el departament de Segona classe on, al cap de poc temps, ens tractàvem com si fóssim familiars; la flaire barrejada de conill amb tomàtiga, truita de patates, xoriç, vi negre amb bota i fruita una mica pansida. També la ferum de suor vella i del fum de tabac negre i aspre, què es barrejava amb el de la nostra locomotora. Maletes de fusta lligades amb un cordill, cistelles de vímet,  sacs i farcells al portaequipatges, sobre els nostres caps… I un bassiot d’aigua, pixum i altres residus, que es bellugava pel passadís tot seguint les inèrcies marcades pel vagó (“El váter sigue atascado!”, cridava una dona). Alguns personatges de l’obra: el revisor  uniformat –l’autoritat del tren-, déu menor enmig d’aquell cafarnaüm en marxa; la parella de la guàrdia civil, amb capa, tricorn i Màuser, tot demanant papers, per si els bandoleros; moltes dones vestides de dol; tolits que la mare ens deia que no miréssim gaire; gent amb hàbit de Nazareno per acomplir una promesa feta a qualsevol Crist o Verge; crits irats demanant que es tanquessin les finestres quan entràvem a un túnel, per tal d’evitar la irrupció d’aquell núvol sulfuri que ens ensutjava i sufocava…

I l’aturada a estacions brutes, amb llums esmorteïts durant la nit, on la gent baixava per agafar aigua o comprar pa (Chiquillo, ¡¡corre, que se va el tren!!) i on també pujaven venedors per oferir allò més típic del lloc d’aturada, ja fossin mantecados d’Astorga o navajas d’Albacete, segons el cas.  Una veu endormissada  xiuxiuejava “Dónde estamos?”, i una altra, rogallosa, responia, “Monforte de Lemos…”  El cap d’estació, amb gorra vermella i aire cansat, que tocava un xiulo i aixecava una bandereta també vermella, sempre enrodillada, per ordenar la sortida del tren… I poc després del concert de grinyols i panteixos de l’engegada, una altra vegada el monòton tran-tran del vagó en botar les juntures dels rails. Un paisatge veloç de pals de l’estesa elèctrica a prop de la finestra (“Cuidado! No saquéis la cabeza!”) i un altre, més lent com més allunyat de nosaltres, de camps en ple repòs hivernal; casetes amb un fil de fum a la xemeneia; qualque riu; un ramat d’ovelles a un barranc i un pastor immòbil que ens mira; un carro arrossegat d’esma per un mul mandrós …

Viatges que duraven una eternitat, a un tren que frisàvem per abandonar, però que era, al mateix temps, el nostre recer, el nostre vaixell segur amb el qual navegàvem dia i nit per indrets plens de misteri. Cansament, son, rialles, converses a cau d’orella,… i unes imatges fugisseres a les finestres amb què s’anaven esvaint també –llavors encara no ho sabia- records i amics de la vida que deixàvem enrere. De tant en tant, el xiulo potent, desafiant, de la nostra màquina incansable, aquella poderosa Santa Fe d’acer, foc i fum que ens arrossegava cap a un futur incert. Temps era temps…