CATALÀ

Potser no va ser “lo meu primer vagit”, que diria el poeta Aribau. Però sí el segon i alguns més, els que sonaren en aquesta llengua. Vaig néixer l’any quaranta-nou a un poble del Pirineu gironí on tothom enraonava en català. Tothom, excepte el meu pare, sergent de la Guàrdia Civil, i els homes sota el seu comandament. I les seves famílies respectives, com podeu imaginar. I sí, suposo que va ser en aquella plaça de l’Ajuntament i als carrers i carrerons, gairebé tots molt costeruts, on vaig començar a aprendre aquest idioma que sento també com a meu. No a l’escola; tampoc a la ràdio Telefunken –Nacional de España a tota hora- que presidia el nostre menjador-cuina en aquells primers anys cinquanta. La vaig aprendre jugant, bàsicament. Una vertadera immersió que, després del lapse d’un any a Galícia, va continuar, sobre tot, a la capital de l’Alt Empordà.  Al meu institut, “el Muntaner”, només hi havia un idioma oficial, ja sabeu quin, però els meus amics parlaven català com qui respira. Encara record l’accent de les seves veus i les d’aquell país, aquella plana riallera, palau del vent.

Immersió, he dit, però també hi afegiria un altre concepte: respecte. Els nostres pares volien que parléssim català. Havien triat lliurement viure a Catalunya, i trobaven d’allò més natural que la gent del país parlés el seu idioma. Naturalment. Recordo la meva mare tot mantenint llargues converses a plaça, a les botigues, pertot arreu, sense renunciar al seu castellà amb accent basc, i tampoc la seva interlocutora al seu català empordanès. No imagino el meu pare dient a algú que girés la seva llengua i demanant (ordenant?) que li parlés “en cristiano”. Ell no va xerrar mai català, més enllà d’algun “Bon dia!” i poca cosa més, però admirava la cultura catalana i Catalunya, on va cercar les millors oportunitats per als seus fills. Estudiava el romànic català i llegia Puig i Cadafalch. I citava als seus articles, per exemple, aquell Verdaguer que havia caminat “de puig en puig, pel Coll de Finestrelles”.

Respecte, doncs, cap a la llengua pròpia del país, si més no per dues raons que em semblen obvietats. La primera, que l’ús de la seva llengua és un dret individual de les persones als territoris on aquesta, el català, n’és pròpia (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, bàsicament). I ho seria encara que la legislació no els hi ho reconegués, però més encara si així ho fa, com és el cas actualment. La segona, la del valor que té, igual que qualsevol altra llengua, com a vehicle per a la comunicació i la convivència; com a arxiu dinàmic de la cultura d’unes velles comunitats; com a suport de coneixements i de literatura,  de la memòria i els sentiments que formen part de la personalitat de cadascú. Valors singulars i irrepetibles, doncs, que fan que el català –com tot idioma- sigui un tresor a preservar per motius també, però no tan sols, ètics.

Respirar, he dit abans: un acte tan normal i necessari com hauria de ser-ho parlar la llengua pròpia. I no obstant, aquells que vulguin optar per quelcom tan aparentment senzill com viure en la seva llengua al seu país, es trobaran amb tota casta d’entrebancs i hauran de carregar, amb prou paciència i coratge, amb una motxilla d’arguments per defensar el seu dret. Una situació tan esperpèntica com ho seria haver de conèixer la fisiologia de la respiració i la dinàmica dels gasos atmosfèrics per poder, simplement, respirar les divuit vegades per minut que necessitam fer-ho normalment…

Paciència he dit, també, amics. Perquè haurem de suportar, per exemple, que vingui un (ex) candidat a presidir Espanya a dir nos que menteixen els científics quan afirmen que aquesta llengua en què escric és només una. O escoltarem un expresident balear, d’infausta memòria, dir-nos que  “moix” i “ca” basten per diferenciar la llengua pròpia de Mallorca de la d’uns catalans que anomenen “gats” i “gossos” les seves mascotes.  Tant se val, segons sembla, que diguem mare, germà, estimada, pa, pluja o injustícia de la mateixa forma, tots plegats… I, en fi, haurem de fer un esforç de temprança en veure que són els tribunals els qui decideixen els percentatges de llengües que cal emprar a les nostres aules, i no els parlaments electes, els governs democràtics i les legítimes autoritats educatives.

Mentrestant, quina és la realitat? Només un parell de dades, a tall d’exemple: “En el conjunt del domini lingüístic, el 32,4% de la població i prou és parlant habitual de català. A Catalunya, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. A les Illes Balears, només el 19% dels alumnes de sisè de primària tenen un nivell alt de català. Al País Valencià, tan sols 1 dels 214 jutjats funciona habitualment en la llengua pròpia del territori.” [i]

Haurem, potser, d’assistir impàvids a l’esvaïment progressiu d’aquesta llengua mil·lenària? La demografia és adversa (nombrosos nouvinguts que assimilen fàcilment la visió uniformadora dominant a un Estat que només percep la diversitat com a una realitat incòmoda). Tampoc no ajuden gaire les tecnologies de la comunicació, desenvolupades amb indiferència o menyspreu envers les llengües minoritàries . I tampoc, per descomptat, ho fa l’actitud d’aquells que han renunciat a la parla en què “sonà lo seu primer vagit” (o el segon…). La resposta, en tot cas, també és a les nostres mans: en primer lloc, exigir respecte.

---

[i] InformeCAT 2021: 50 dades sobre la llengua catalana. https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat-2021-web-bo_290_11_2442.pdf