Archivo del autor: albertcatalan49

Vaig preparar aquest text per llegir-ho dia 8 de maig de 2022, durant l’acte d’inauguració del 5è Contesporles, Festival Internacional del Conte. Una inoportuna malaltia –totes ho són- em va impedir de fer-ho, però la meva amiga Cati Oliver el va llegir al meu lloc. Gràcies! Sembla que ja comença a ser un “clàssic” alSigue leyendo «CONTES CONFINATS   «

Potser no va ser “lo meu primer vagit”, que diria el poeta Aribau. Però sí el segon i alguns més, els que sonaren en aquesta llengua. Vaig néixer l’any quaranta-nou a un poble del Pirineu gironí on tothom enraonava en català. Tothom, excepte el meu pare, sergent de la Guàrdia Civil, i els homes sotaSigue leyendo «CATALÀ»

Ara m’estic mirant els trens i andanes Amb els ulls envellits d’aquell infant (Joan Margarit: “Estació de França, 1946”) Els primers anys de la meva vida varen estar molt lligats als trens. Als trens moguts amb foc de carbó, per descomptat. Al món d’aquelles locomotores que esbufegaven i treien fum i vapor per tot arreuSigue leyendo «TRENS»

Per sort, només el varen ferir a una cama. Amb un tret de pistola. Jo, llavors, cap al 1956, vivia al Pertús, a la frontera amb França. A prop de casa meva , a uns 50 metres, s’hi trobava la frontera.  Abans d’arribar-hi, però, hi havia una  barrera que es tancava a les nou delSigue leyendo «LA GUERRA I NOSALTRES»

Ara contaré el final de la història. Fa un parell de setmanes vos explicava que un dia vaig enviar a l’oceà d’internet un missatge dins d’una botella. Nàufrag de la Covid, des de la meva casa-illa vaig confiar a l’atzar de les ones virtuals cinc petits contes que havia rescatat d’una carpeta arraconada. Una mestraSigue leyendo «El secret de la casa dels animals»

«… i quan algú el troba, va a salvar-lo», va dir la nina. Aquesta malaltia sense rostre que ens assetja, ens ha convertit a tots en nàufrags. Tot fugint de l’enemic invisible, ens hem confinat a ca nostra, amb els més propers, com si fos l’illa de Robinson. Lluny de tot, separats per un oceàSigue leyendo «Missatge dins d’una botella»

Si tu madre quiere un rey, la baraja tiene cuatro: rey de oros, rey de copas, rey de espadas, rey de bastos. (Federico García Lorca: “Los reyes de la baraja”) Ens assabentam per la premsa1 que Patrimonio Nacional va pagar la reforma de la residència  de l’amant reial, el sou d’un centenar de treballadors delSigue leyendo «Patrimonio Nacional»

Quan el meus fills eren infants, a vegades els explicava contes. Ara pens que hauria d’haver dedicat més temps a aquesta tasca. Però quan som joves ens equivocam sovint, potser perquè ens estrenam en moltes coses, o també perquè som una mica beneits (i, tal volta, perquè no escoltam gaire a aquells que saben). DesprésSigue leyendo «Cinc petits contes a un calaix»

Hi ha moments en la història dels pobles, també en la biografia de les persones, en que el temps sembla que es deté. És com si llavors tota la trama de relacions, de rutines, d’interessos, d’afectes, de seguretats, quedàs en suspens. Intueixes que un temps nou, ple d’incerteses, és a tocar. Durant aquest lapse –potSigue leyendo «Temps detingut»

Els darrers mesos he vist en diverses ocasions com algunes persones penjaven a Facebook (FB) un text semblant a aquest:  «Hola amigues i amics! Crec que això és veritat perquè jo també he notat que els like són sempre de la mateixa gent. I jo també he arreglat els meus missatges bloquejats. Volia saber onSigue leyendo «Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!»