SOROLLS I PARAULES

Sur la Mer de Corail, au passage de cet
appareil, ces créatures non dénuées
de raison, ces papous, attendent des nuées
l’avarie du Viscount et celle du Comet¹

(Serge Gainsborough :  «Cargo Culte». 1971)

Fa uns anys vaig llegir “El espejismo de Dios”¹, de Richard Dawkins, biòleg evolutiu i divulgador científic, molt conegut també com a ateu polèmic. Idò, va ser en aquest  llibre que vaig sentir a parlar per primer cop dels “Cultes Cargo”, un fenomen interessant, al meu parer, per les seves originals característiques i la possible relació amb el naixement de moltes religions, però també pel seu potent valor metafòric en relació amb trets bàsics de la nostra cultura.

 La paraula cargo, en anglès, s’utilitza per designar la mercaderia o la càrrega que transporta un avió o un vaixell. Dawkins, que aclareix que ha tret la informació bàsica del llibre del seu amic David Attenborough “Quest in Paradise ”, ens parla d’uns curiosos cultes religiosos que nasqueren a diverses illes de Melanèsia i Austràlia durant els segles XIX i XX. El factor comú, en tots els casos, és la profunda impressió i l’astorament  causat per les possessions –els cargo– que transportaven els viatgers occidentals -ja fossin militars, administradors o missioners- què, molt esporàdicament,  arribaven a les seves terres, llunyanes i aïllades dins la immensitat del Pacífic Sud.

Un aspecte que destaca Dawkins a la seva descripció, és que els illencs veien que aquells homes blancs, propietaris d’aitals meravelles, mai no les fabricaven ni reparaven ells mateixos. Ben al contrari, passaven el seu temps tot remenant papers o parlant amb unes misterioses caixetes il·luminades, connectades amb filferros estesos, de les quals sorgien misterioses veus…I, com a conseqüència d’aquestes estranyes i improductives activitats, es produïa la màgica arribada de vaixells o avions transportant nous objectes fascinants per afegir als anteriors o per reemplaçar els espenyats.  La interpretació dels aborígens: aquestes misterioses activitats i estris formen part d’un ritual per obtenir el cargo, magnífic i providencial.

Entès l’enigma, ja tenim la nova religió en marxa, amb uns ancestres –actors fonamentals al seu tradicional sistema de creences- que, algun dia, els duran totes les meravelles amb què somien;  amb profetes blancs que apareixen envoltats d’objectes prodigiosos, i sacerdots nadius que custodien la revelació; amb una litúrgia de frases misterioses i desfilades rituals… I amb tot d’objectes propiciatoris i simbòlics: avionetes falses, fetes amb fusta i palla, per atreure les vertaderes; torres de control aeroportuari fetes de bambú, enmig d’aeròdroms on mai no aterra cap avió; banderes angleses o americanes i falsos uniformes per celebrar cerimònies; capses i auriculars de fusta per demanar el retorn dels seus messies…  Messies com ara un tal John Frum³, que potser va arribar a una illa de Vanuatu durant la primera meitat del segle XX i, després de deixar la seva empremta inoblidable, va prometre el seu retorn carregat de prodigis i presents: les altes muntanyes s’anivellaran amb les valls, els vells tornaran joves, desapareixeran les malalties, hi haurà regals per a tothom… Ah!, i el millor de tot: els blancs desapareixeran i no tornaran mai més… També forma part del panteó dels Cultes Cargo el príncep Felip d’Edimburg, d’ençà de la seva visita,  el 1974, juntament amb la seva esposa, la reina Isabel II. Felip, un home ben plantat, vestit de blanc i portant un casc brillant amb un plomall, sembla que va impressionar els aborígens prou més que la mateixa reina d’Anglaterra  (Malgrat, pens, l’original i canviant capell que devia lluir aquesta, segons acostuma).

Idò, no trobau que els Cultes Cargo es troben també, d’alguna forma, instal·lats a les creences bàsiques que mantenen el nostre sistema socio-econòmic?  No envoltam, per ventura, les nostres institucions i personatges poderosos amb símbols i litúrgies que els allunyen del nostre control?  No existeix la percepció majoritària que les prestatgeries d’aquest fantàstic sistema s’ompliran cada dia, màgicament, de cargo, de tot allò que hem de menester, i fins i tot del que mai no hauríem imaginat i no necessitam?  O no acceptam receptes econòmiques o polítiques que no tenen més suport empíric que la paraula dels seus propagandistes i l’ús  de falses analogies? O que una dieta o un estil de vida fonamentats tan sols en creences  i pseudociència ens duran el desitjat cargo del benestar  físic i mental?  No creieu que ens deixam enlluernar per una tecnologia que no entenem, però a la qual confiam el més valuós de nosaltres mateixos? No reverenciam, igual que alguns polinesis, els nostres diversos John Frum, venedors de fum embolicat amb oripell..?  No veiem com aquesta cultura dominant ens canvia jets per avions de palla: la realitat per pures aparences, els ideals per eslògans, la felicitat per consumisme, el paisatge i la biodiversitat per naturaleses mortes sepultades dins sarcòfags decorats? 

(1) Sobre el mar de corall, al pas d’aquest / aparell, aquestes criatures no privades  / de raó, aquests papuans, esperen dels núvols  /  l’avaria del Viscount i la del Comet.

(2) Dawkins, R. (2008): “El espejismo de Dios”. Editorial Espasa Calpe, Madrid. 

(3) Segons hipòtesi, el nom de John Frum s’hauria originat a partir de les seves  possibles paraules de presentació als habitants de Vanuatu: I’m John from Amèrica.

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

(Pablo Milanés: “Yo pisaré las calles nuevamente”)

Hi ha moments a la vida en què ens trobam davant d’algun fet, situació o experiència, què, de forma imprevista, acaba provocant algun canvi important a la nostra vida o el nostre pensament.  Al meu cas, en podria citar un parell. Per exemple, aquell cop d’estat a Xile, l’11 de setembre de 1973, que acabà amb el govern de la Unitat Popular, amb la vida del seu president, Salvador Allende, i amb moltes altres coses. 

Aquell dia, un dimarts gens especial, jo em trobava al meu lloc de feina, a una editorial de Barcelona, quan una companya m’informà de la notícia. L’exèrcit xilè està donant un cop d’Estat. El Palau de la Moneda, seu del govern de la República de Xile, esta sent bombardejat sense que ningú el defensi. Més tard, tot escoltant la ràdio, la notícia: el president Allende és mort. Més endavant es sapigué que fou un suïcidi, si ens atenem a l’informe dels forenses, però un vertader assassinat, al meu parer i el de molts, si consideram les raons i circumstàncies que empenyeren aquell home, honest i coherent fins el final, a llevar-se la vida.     

Tres anys abans, Salvador Allende havia triomfat, tot liderant la coalició de la Unitat Popular a la qual hi participaven diversos partits d’esquerres, tot i que l’esquerra radical es mantingué crítica i independent. Fou així com, per primera vegada a la història, un socialista marxista accedí pacíficament i democràtica  a la presidència d’un estat de dret, tot iniciant una experiència política inèdita que rebé l’apropiat nom de “Via xilena cap al socialisme”, un socialisme “democràtic, pluralista i llibertari” com el va definir ell mateix .

El disgust i la irritació de la dreta davant aquesta victòria és fàcil d’imaginar si ens atenem al seu violent desenllaç, dissenyat i organitzat des de molt abans . Com és ben sabut, darrera l’escenari es movien també, amb molts de recursos, el Govern d’Estats Units (amb Nixon com a president, i el seu l’Assessor de Seguretat Kissinguer –sí, amics, el Nobel de la Pau- com a director d’operacions)  i les grans corporacions americanes (ITT, Anaconda, Kennecott, …). I això en el context de la Guerra Freda i de la progressiva consolidació del govern revolucionari cubà. La intromissió dels Estats Units a la política llatinoamericana en general, i a la de Xile en concret, es troba documentada. Els seus instruments:  propaganda i manipulació informativa, suborn, atemptats criminals, sabotatge, vagues provocades, setge econòmic i financer, etc. Tot això amb el suport actiu, l’aquiescència o el silenci, segons els casos, dels partits de la dreta, les corporacions empresarials, els mitjans de comunicació i l’església catòlica xilena.

Així es varen anar creant les condicions a Xile perquè un exèrcit dirigit per alguns dels generals més reaccionaris, convenientment assessorats per la CIA, rompés la seva tradició de respecte constitucional i acabàs, amb premeditació, traïdoria i violència, amb aquella via xilena cap al socialisme. Darrera quedaren les restes -aviat foren desmantellades- d’importants conquestes populars: la nacionalització de la mineria del coure, el control estatal dels sectors estratègics de l’economia del país, la reforma agrària, l’extensió i millora de l’educació i la sanitat públiques o el suport a una cultura a l’abast de tothom.

Somnis esvaïts, per a molts de nosaltres, habitants llavors d’un país fosc, retrògrad i hipòcrita, governat per la por i la violència, i corcat per una corrupció i una ineficiència generalitzades.  De sobte, aquell drama que es desenvolupà tan lluny i tan a prop de nosaltres, ens va permetre comprendre millor la trista història del nostre propi país i del règim imposat amb fellonia per la força de les armes; la conspiració contra la Segona República, i una Guerra civil que destruí tantes vides, esperances i riquesa.

L’experiment xilè liderat per Allende va ser polvoritzat, però jo en vaig treure dos ensenyaments importants: el primer, acabar de copsar, malgrat les moltes diferències circumstancials respecte al país sud-americà, el que havia passat al nostre trenta-set anys abans. El segon, que, malgrat tot, Allende ens va regalar l’exemple del seu compromís i el seu coratge, amb unes aspiracions que són, encara, plenament vigents: les de la construcció d’una societat més digna, igualitària i justa per a tothom.

Tan sols la paraula nua / La teva, mai la d’un altre (Montserrat Abelló)

He de confessar-vos que  quan vaig veure que les mascaretes arribaven “per a quedar-se”, vaig pensar que aviat començaríem a veure variants inspirades pel desig d’exterioritzar ideologies, afinitats o sensibilitats estètiques diverses. No vaig trigar gaire a trobar el primer exemple: el de la diputada d’un partit italià amb la bandera tricolor del país desplegada sobre el seu rostre i, poc després, el d’una inefable política neofranquista  amb una mascareta de color verd benemèrit i una bandereta rojigualda impresa damunt. Des de llavors, n’he vist de tota mena: de diversos colors i amb tota casta de dissenys: geomètrics, amb flors i animalons, amb ninots, amb boques sensuals o terrorífiques, amb els símbols de partits, amb banderes autonòmiques, fetes amb fulles de col, amb publicitat d’empreses, amb emblemes de clubs de futbol… Fins i tot una de propagandística amb la imatge impresa del Chapo Guzmán, repartida a Guadalajara (Mèxic).

Com és ben sabut, les mascaretes serveixen per interrompre el viatge dels maleïts coronavirus entre els humans. Filtren l’alè propi o el d’altri, i retenen les gotícules de saliva o moc on s’allotgen els microbis quan surten del nostre confortable interior en cerca de noves aventures infeccioses. Mascaretes que poden barrar-los el pas només de sortida –cas de les conegudes quirúrgiques, de color blau-, o bé d’entrada i sortida –per exemple, les FFP2. Ara bé, és sabut que les persones no ens limitam a alenar perquè això sigui fisiològicament imprescindible, com bé saben  aquells que per accident o per imposició han retingut massa temps l’alè, sinó que l’aprofitam creativament per a aplicacions ben útils: apagar mistos o espelmes, avivar el foc (de llenya, és clar), inflar globus, xiular, aspirar i exhalar fums amb delectació, entelar les ulleres abans de netejar-les amb un pedaç o xarrupar begudes amb una palleta, posem per cas. Ah! també per parlar, és cert; i justament, és ací on volia arribar. 

Aquests dies em rondinen, neguitós, algunes preguntes: podrien canviar les nostres paraules pel fet que, amb el nostre alè, hagin de travessar el filtre d’una mascareta covidiana convenientment dissenyada? Arribarà a existir la mascareta amb censura incorporada (controlada per la Conferència dels bisbes, la Fiscalia, el Ministeri d’Interior o altres esotèriques entitats)? O, ja posats, podria la mascareta, algun dia no gaire llunyà, arribar a comportar-se de forma autònoma, potser anàrquica, i donar-nos una personalitat i una oratòria inesperades? Aquesta darrera possibilitat em fascina i m’inquieta.

A la pel·lícula “La màscara”, de Chuck Russell, és un prodigiós antifaç qui acaba comandant, amb poders sobrehumans,  la vida i afers del protagonista, Stanley Ipkiss (Jim Carrey). ¿Podria, al nostre cas, arribar la mascareta a prendre les regnes de la nostra vida i canviar la nostra personalitat fins extrems insospitats i qui sap si perillosos? Ara mateix imagin la meva mascareta autònoma dient coses que jo, despullat d’aital màgic adminicle, potser mai no m’atreviria a dir. Per exemple? Que el Rey emèrit, ara escàpol, ha afegit força podridura a una institució inútil, cara i estantissa com ho és aquesta monarquia. O, potser, que a un estat democràtic no s’ha de reprimir, amb violència, el desig de votar pacíficament dels seus ciutadans. O que és una vergonya que s’empresoni o s’empenyi a l’exili a polítics i activistes per haver-ho facilitat. O que és inacceptable que encara es permetin homenatges a un generalíssim sanguinari. O que és un escàndol que no es recuperi ni un sou dels 51.000 milions del rescat a la banca durant la crisi anterior. O que no pot ser que es mantenguin les immatriculacions i altres privilegis de l’Església catòlica. O…

Afirmacions que suren enmig d’un somni del qual despert, per aterrar suaument en una realitat en què no hi ha mascaretes rebels –ni sedicioses- que ens suplantin per dir elles tot allò que no tenim prou coratge per dir nosaltres mateixos. Emperò, podria esdevenir, amics i amigues, que quan passi aquest malson de la Covid i a la fi ens deslliurem de la mascareta –parlant o muda, tant és- descobrim amb sorpresa que continuam vivint amb quelcom pitjor: una mordassa que ofega la nostra lliure expressió i, per tant, la democràcia.

He resolt esborrar Leningrad de la faç de la terra. Quan Rússia sigui arrasada, l’existència d’aquesta ciutat ja no tindrà interès. La meva intenció és fer-la arrasar per l’artilleria i per un bombardeig aeri ininterrompudament. 

(Adolf Hitler, 29 de setembre de 1941)

El que afirm és que fins i tot els successos més horribles poden tenir conseqüències positives impredictibles.

(Slavoj Zizek:  Pandemia. La Covid-19  estremece al mundo, 2020.  

No ha tornat a haver-hi una altra interpretació que se li pugui comparar. Déu vulgui que mai n’hi hagi. Els canons alemanys es trobaven a menys d’onze quilòmetres de la Sala Filarmònica  en el moment que la Sèptima Simfonia de Dmitri Dmítrievitx Xostakòvitx  s’interpretava per primera vegada a la ciutat a la qual havia estat dedicada, a darrera hora de la tarda de diumenge 9 d’agost de 1942 (avui fa 78 anys). Leningrad patia un assetjament d’ençà que els alemanys tallaren la darrera ruta terrestre de sortida de la ciutat, el 14 de setembre de 1941. Així comença el llibre de Brian Moynahan¹ on descriu, en paral·lel, el setge d’aquella bella ciutat de prop de tres  milions d’habitants i centre de creativitat cultural, i la famosa obra del compositor inspirada per l’heroïcitat dels seus habitants i la barbàrie dels seus enemics. 

Leningrad, avui de bell nou Sant Petersburg, patí l’atac sense treva de l’exèrcit alemany –per cert, amb la col·laboració en determinats moments de la División Azul enviada pel dictador Franco-  entre setembre de 1941 i gener de 1944. Des de l’exterior de la ciutat, la brutalitat dels hitlerians que exterminaven la població amb les bombes, el foc i la fam extrema (hi va haver episodis de canibalisme), la manca d’aigua i electricitat i l’ajuda d’un fred glaçador durant l’hivern, amb temperatures properes a -40ºC. Al seu interior,  la repressió i el terror de l’stalinisme, que mitjançant un sistema paranoic  de delacions, xantatges i  tortures, eliminava centenars de persones acusades de col·laboracionisme, espionatge, derrotisme o traïció. En els moments més crítics, només un feble cordó umbilical per tractar de sobreviure: la “Carretera de la vida”, una via d’emergència oberta de forma intermitent sobre el llac Ladoga, recorreguda precàriament per camions durant la seva congelació hivernal, i per barcasses durant el desglaç, sempre sota els atacs dels avions germànics.

L’estrena de la 7a Simfonia a Leningrad es fixà finalment  per dia 9 d’agost a les 18 hores. Conscients de l’impacte propagandístic que tindria sobre els enemics i el món en general, el comandament soviètic va decidir protegir el concert  amb un programa d’”artilleria simfònica”: foc de contenció sobre objectius concrets des de mitja hora abans del concert. Passat migdia, una multitud va començar a fluir cap a la Sala Filharmònica de Leningrad: una gernació esquelètica, extenuada, vestida amb les millors robes que encara conservaven. La majoria estaven famolencs i descarnats. I ens adonàrem que aquelles persones no tan sols tenien fam de menjar, sinó també de música², va escriure posteriorment un dels intèrprets. En estar ple, l’auditori obrí les seves portes perquè també poguessin escoltar la música aquells que no hi cabien. A l’escenari, 80 músics arreplegats una mica de pertot, com es va poder, ja que només n’havien sobreviscut 15 de l’orquestra original. Entre els que participaren als assaigs, 25 varen morir de fam i 2 al front abans de l’estrena. Director, Karl Eliasberg, procedent de l’Orquestra de Ràdio Leningrad. Al programa, la dedicatòria de Xostakòvitx: A la nostra lluita contra el feixisme, a la nostra imminent victòria sobre l’enemic, a la meva ciutat, la ciutat on nasquí, Leningrad…   

Eliasberg pujà puntualment al podi de l’escenari i, després d’unes breus paraules, alçà la seva batuta i començà la música. 80 minuts d’emoció, sobre un fons d’artilleria, desplegant els quatre moviments de la Simfonia: Allegretto (La guerra, la invasió);  Moderato, poco allegretto (Records de temps passats);  Adagio (Els grans espais de la meva pàtria); i Allegro non troppo (Victòria), rematat aquest darrer amb una coda triomfal.  En acabar, es va fer el silenci. Llavors, qualcú va començar a aplaudir a la part posterior de la sala; l’ovació cresqué i es feu ensordidora. La Simfonia fou escoltada pels assetjadors alemanys, a través d’altaveus convenientment situats; es diu que llavors començaren a descobrir que aquella ciutat no cauria. La notícia també viatjà arreu del món –la Sèptima va ser interpretada a diverses ciutats americanes i europees- i tothom va començar a creure també que el poble rus resistiria. Cinc mesos després del concert es va rompre el setge, i el 27 de gener de 1944, amb els ulls il·luminats pel resplendor de les bengales, i eixordats per les salves de victòria, els leningradesos escoltaren a la fi la notícia esperada desprès de 872 dies, 642.000 civils morts, devers 400.000 evacuats,  més d’1.000.000 de militars de l’Exèrcit Roig morts, capturats o desapareguts (més del doble ferits o malalts) i prop de 600.000 militars alemanys morts, ferits o desapareguts³.

Durant els dies del confinament degut a la pandèmia vaig tenir ocasió de llegir el llibre de Brian Moynahan, què vos recoman de tot cor. El vaig llegir corprès per la descripció dels patiments  dels leningradesos assetjats, per l’ajustada descripció del millor i el pitjor que poden mostrar els humans sotmesos a situacions límit, per la brutalitat dels totalitarismes hitlerià i stalinià, pel coratge i la determinació d’una ciutat que no es resignà a desaparèixer… però, especialment, per la voluntat dels seus habitants per mantenir viva la cultura en un temps en què l’obsessió quotidiana per a la majoria era no desaparèixer sota les runes d’una casa bombardejada, o no morir de fam un mateix o els seus propers. Moynahan ho subratlla i ho documenta: durant tot el temps, el Leningrad acorralat va realitzar concerts als seus auditoris, freds i amb poca llum, o a través de la ràdio, i el públic mai no va faltar a la cita.

Seria una idea profundament errònia, i fins i tot obscena, comparar  els  confinaments i altres vicissituds que vivim a causa de la COVID-19, amb el terrible encerclament de prop de dos anys i mig que patí Leningrad durant la II Guerra Mundial. El que nosaltres vivim no és una guerra, perquè, entre d’altres, el virus no és un enemic amb plans i estratègies per destruir-nos, no és més que un estúpid mecanisme que s’autoreplica⁴. Tampoc les nostres armes són fusells o canons, sinó ciència i sistemes públics de salut, informació compartida i cooperació. I nosaltres no som un exèrcit, sinó gent que defensa la vida i la salut col·lectives sense renunciar a les seves llibertats. I tampoc no és una ciutat o un país qui pateix la infecció, sinó el món sencer. No obstant, m’ha semblat oportú recordar ara mateix aquell terrible episodi de la història humana -que de ben segur ja coneixíeu-, on es manifestà allò més abjecte, però també el més noble de tots nosaltres:  coratge, compassió, sacrifici… I, per descomptat, capacitat per expressar amb la millor cultura la naturalesa de les nostres emocions, fins i tot en les pitjors circumstàncies. Tinc la convicció que, quan sortim d’aquesta pandèmia, juntament amb la memòria d’aquells que haurem perdut i d’allò que haurem viscut, servarem sempre el bon art creat i construït sobre les nostres sensacions i pensaments. Leningrad i la seva Sèptima Simfonia⁵ ens ensenyen, també, aquesta lliçó.

(1) (2) Moynahan, B.: Leningrado. Asedio y sinfonía. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015. (3) https://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Leningrado (4) Zizek, S. : Pandemia. La Covid-19 estremece al mundo. Editorial Anagrama, Barcelona, 2020. (5 ) Dmitri Xostakòvitx: Simfonia nº 7 en Do major, op 60 “Leningrad”.  Bychkov WDR Sinfonieorchester Köln.  https://www.youtube.com/watch?v=DQJcFMHLXek&list=RDXbru9UcCLQQ&index=4

Despús ahir vaig tornar a veure, per televisió, “12 hombres sin piedad”, de Sidney Lumet.  Jo devia tenir dotze o tretze anys, potser, quan la viu per primera vegada al cinema. Record que em va sobtar que un film tan extremament auster no m’avorrís, en una època en què els meus gèneres favorits eren el western, el bèl·lic  i el d’aventures. Idò, només dotze persones -el jurat en un judici per parricidi- confinades i deliberant durant hores en una habitació anodina sense cap altra decoració que el paisatge gris de New York a través d’una finestra, i una xafogor anguniosa que es transmet a l’espectador i el fa desitjar que els dotze homes (cap dona, per cert) es posin d’acord aviat. Una sala que es converteix, d’alguna forma, en el tretzè personatge  de l’obra.

Des de llavors, potser l’hauré tornada a veure sis o set vegades, sense comptar la bona versió teatral que emeté TVE al seu espai de teatre Estudio 1, els anys seixanta, i la més que acceptable versió cinematogràfica de 1997 dirigida per William Friedkin i protagonitzada per l’enyorat Jack Lemon.  Cada vegada m’he sentit captivat per aquell magnífic guió, la producció impecable i l’extraordinària interpretació de tots els actors, amb menció especial als jurats número 8, Henry Fonda, i número 3, Lee J. Cobb. I, cosa curiosa, o no tant potser, cada vegada hi he trobat nous matisos i detalls; capricis d’una memòria que juga el seu propi partit. Tornar a veure una pel·lícula molt després d’haver-la vist per primera vegada ens enfronta, escriu Marc Augé1,  a les imatges d’un passat que no ha canviat i que sabem que han quedat enregistrades per sempre. (…) Veure una pel·lícula antiga de nou suposa experimentar simultàniament el plaer de l’espera i la joia del record; una experiència que la vida diària no ens ofereix mai.

El títol original en anglès, “12 Angry Men”, em suscita dubtes en comparar-lo amb la seva traducció al castellà. Com sabeu, angry es sol traduir per enfadat; en canvi, despietat podria tenir el seu equivalent, entre d’altres, en pitiless, ruthless, dispiteous… (gràcies, Google translator!). En qualsevol cas, són despietats els protagonistes del film de Lumet? estan enutjats, potser? angoixats alguns? En la meva opinió, cap d’aquests adjectius defineix prou les actituds o els sentiments dels protagonistes. Perquè tots i cadascun d’ells, en la seva complexitat humana,  s’hi assemblen i es diferencien en distints moments, encara que predomini qualque tret  especial –no necessàriament la manca de compassió o l’enuig- durant la seva participació a un joc del qual se’n podria derivar la pena de mort per cadira elèctrica per a un jove. Un joc terrible les regles explícites del qual són clares i exigents: el veredicte ha de ser unànime, i només es pot considerar culpable aquell presumpte assassí de son pare si no existeix cap dubte raonable –en tots i cadascun dels membres del jurat- sobre aquesta culpabilitat.

Les suposades proves del crim han estat acceptades per tots, i tots entren a la sala de deliberació amb la convicció que el veredicte de culpabilitat serà immediat i unànime. Tots, excepte un: el jurat nº 8, capaç de discrepar (aquest és, al meu parer, un dels elements primordials del missatge que conté l’obra), de l’opinió o els desitjos de la resta. Un home que gairebé no expressa cap emoció, però que alberga un dubte raonable i sent, per coherència, la necessitat de no sotmetre’s al dictat de la majoria. Això encén el debat, al qual es van significant els diversos personatges, cadascun, com se sol dir ara, amb la seva pròpia motxilla d’experiències, prejudicis i frustracions. Així, el carrincló que només frisa d’acabar per anar el beisbol; el tímid que mai ha fet valer la seva opinió; l’indiferent,que la canvia segons la pressió ambiental; el vell perspicaç; el ressentit; l’home fred i racional… A poc a poc, les proves del crim tingudes per contundents van perdent, una rere l’altra, la seva solidesa, no davant demostracions o arguments irrefutables, sinó… a causa dels dubtes raonables. D’un en un, tots els homes del jurat van modificant el seu veredicte, fins al darrer, el número 3, el més resistent i -aquest sí- molt enfadat. En aquest moment decisiu, un extraordinari Lee J. Cobb acaba completant la unanimitat en el veredicte d’innocència, en reconèixer, davant ell mateix i els altres, que la seva opinió estava marcada pel dolor i el prejudici originats per la ruptura amb el seu propi fill.

Arran de tot això que vos cont, pens que si existís més sovint aquest dubte raonable, una actitud més prudent en definitiva, sobre les accions dels altres i sobre la nostra pròpia capacitat per jutjar, segurament callaríem més o bé, encara millor, ho expressaríem en veu alta. Seriem més assertius, com es diu ara, i així, potser, ens ajudaríem i ajudaríem d’altri a evitar errors que poden ser fatals.

Fa un parell de setmanes vaig deixar d’escriure en aquest blog. No en sabria donar una raó clara: temes no en falten, i els comentaris que he rebut fins ara els consider més que suficients i prou amables. Idò? No ho sé cert. Potser m’ha infectat un paràsit que no és el coronavirus, però sí un fill seu. Un virus, aquest, insidiós i pèrfid, amb un àcid nucleic codificat en la rutina de confinament  i mascareta; en la reiteració de tasques quotidianes que et crea una sensació de no-temps; en la decebedora resposta davant la crisi i el que vindrà després…

Infectat per aquest estat d’ànim, fa poc tingué ocasió de llegir l’article d’una bona amiga on parlava d’infància i escola. O sigui, de la pàtria de tots nosaltres i la millor de les moltes invencions i records deformats en què habitam durant la nostra maduresa. Inevitablement, gairebé sense adonar-me’n, han començat a fluir els meus records, inconnexos, com a una pel·lícula feta de retalls empalmats a l’atzar.

Jo vaig començar a anar a estudi quan tenia gairebé quatre anys. El 1953 –17º Año Triunfal– m’hi enviaren a aprendre les “primeres lletres”. No vaig haver de caminar gaire: només baixar alguns graons fins arribar a la meva escola. La dels nins, per descomptat. Aquest cau que m’obrí la primera porta del saber es trobava just davall de ca meva, ja que jo vaig néixer al primer pis de l’edifici de l’Ajuntament de Queralbs, al Ripollès, província de Girona. Just damunt  hi havia un rellotge –encara hi és- que marcava l’hora de tot el poble. Davall de ca nostra es trobaven les oficines de l’Ajuntament, què compartien planta, arran de la plaça, amb la meva escola. A sota, un pis més abaix,  l’escola de les nines –separada de la nostra, naturalment- i encara més avall, un llòbrec calabós que ens feia molta por, tot i que mai el varem veure ocupat per ningú. Si baixaves encara un poc més, sorties a l’exterior (l’ajuntament és edificat al rost de la muntanya), a un corral on la meva mare criava gallines.  Record que l’aviram era sacrificat i plomat in situ, i que sovint s’ens advertia sobre la possible visita al corral d’un esparver depredador, cosa que mai no succeí.

Aquella meva escola era unitària. Tots els nins del poble convivíem i apreníem una mica dins del mateix espai: un aula espaiosa presidida per un crucifix flanquejat pel Caudillo i l’Ausente. O sigui, l’habitual. El nostre mestre, el Sr. Batlle (Gordito Relleno, li deiem, per raons que podeu imaginar) ja devia conèixer en aquell temps l’organització de l’aula per racons: mentre alguns fèiem llistes de números a una pissarra, al fons de la classe, uns altres feien un dictat, i encara un altre grup resolia problemes (clàssics: preus de pomes i patates, i coses parescudes). Sovint alguns alumnes grans ajudaven els petits –como jo mateix- mentre Gordito es dedicava a instruir la resta. Els dijous, festa grossa: treballs manuals, bàsicament, làmines per colorejar amb els Alpino o els Galatea, o bé retallables per construir casetes, avions, etc., què sortien tots ells de l’armari de vidre del racó del fons, on convivien amb els pesos y medidas. Els divendres horabaixa, gimnàstica, poca i presumptament rítmica. Les classes es feien en castellà, com podeu suposar, però tots els meus companys xerraven només català. I ells foren els meus primers mestres d’aquesta llengua. A l’hora del pati –que era la mateixa plaça de l’Ajuntament- jugàvem a futbol. Crec que tothom era del Barça. El meu germà feia de Biosca, el famós defensa central, i jo m’hi sentia ben cofoi.

Record poques coses més de l’escola, encara que sí els noms d’alguns companys: Sebastià, Francesc, Josep, Arcadi,…, o l’olor de la classe: una flaire mesclada de cedre dels llapis, goma d’esborrar Milan, la tinta als tinters de porcellana, pols de guix, i un toc subtil –o no gaire, potser- de suor i excretes infantils. Record en canvi, com si fos ara mateix, el magnífic paisatge que es veia per la finestra de l’escola, devora la qual seia. Un paisatge que llavors era l’únic que coneixia i, per tant, em semblava d’allò més corrent. A la dreta, la muntanya de Vilamanya, que diuen que és on cauen més llamps de tota Catalunya. Cap al sud, custodiant la sortida de la vall del riu Freser, el Taga, una muntanya suau però enigmàtica. Des de l’entrada de la vall pujava, després d’una gran nevada, la màquina llevaneu del cremallera, esbufegant i aixecant remolins de neu als dos costats. Tot girant la vista cap a l’est, la boscosa serra de la Canya; i just davant Queralbs, a l’altra costat de la vall, els llogarets germans de Fustanyà i Serrat, arraulits a la falda d’un massís que va creixent fins el Balandrau, que guaita el vertiginós Freser que baixa de Coma de Vaca. Just aquell riu salvatge que inspirà a Verdaguer ¹:

 Anguileja, s’estimba, corre y salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marxen avall, com per un cingle llis.

Vaig tancant el passeig de la mirada de l’infant que crec que fui: botam el riu i pujam cap al Torreneules majestuós, què divideix les aigües del Torrent de Núria i el Freser.  Darrera meu, invisible des de Queralbs, però sempre present en la vida i la memòria de la seva gent, lo vell Puigmal d’espatlla rabassuda² des de on el poeta hi veia tota la terra que el meu cor estima ³.

He tornat a Queralbs sempre que he pogut. Ja no és aquell poble amb olor de fenc i femta de vaca, de ramats d’ovelles, i d’homes que anaven a dallar o a treure llenya. Ara és un poble més net, cuidat, restaurat amb prou bon gust (i també amb algunes errades antològiques). Un lloc, en qualsevol cas, on vos recoman de tot cor que hi passeu uns dies de vacances, en qualsevol època de l’any (mai he vist, enlloc, primaveres tan resplendents com aquelles). Emperò… ja no hi ha escola, perquè no hi ha infants residents, tal com passa a tants de pobles, arreu; i, per tant, no hi ha vida vertadera, encara que el visitin o hi visquin temporalment milers de persones al llarg de l’any. I l’aparença d’un poble, per molt guapa que sigui, no equival a un poble de veritat, a una comunitat viva i entranyable com la que vaig conèixer aquells meus primers anys.

Diu Marc Augé ⁴, que tot recorregut humà és una odisea. Però és un retorn  sense final perquè mai no aconseguirem trobar el passat perdut: el joc de l’espai i el temps és cruel. Estic d’acord que recrear els bons records mai no permet recuperar-los fidelment, perquè canvia la realitat i canviem nosaltres, però se que fa possibles nous instants de felicitat, amb tot el patiment i tot el plaer que conté la nostàlgia.

(1) Verdaguer, J.: “Lo Ter i lo Freser”, a Pàtria (1888). (2)(3) Verdaguer, J.: Canigó (1886). (4) Augé, M.: Las pequeñas alegrías. La felicidad del instante. Editorial Ático de los libros, Barcelona, 2019.

Fa poc, amb motiu del Dia mundial del Medi ambient, des de l’SBEA (Societat Balear d’Educació ambiental), ens varen demanar a algunes persones que responguéssim, mitjançant una gravació en vídeo, a una d’aquestes quatre preguntes: 1) Què podem fer nosaltres pel medi ambient?; 2) Per què celebrem dia 5 de juny?; 3) Per què és tan necessària l’Educació ambiental?; 4) Quin paper tenc en l’Educació ambiental?

Jo vaig triar la tercera pregunta i vaig enviar la meva gravació, que podeu veure tot seguit. No obstant, donat que el so es sent un poc baix -el meu equip de gravació és un simple mòbil…- he afegit també la seva transcripció aproximada. Aprofit per convidar-vos a reflexionar sobre quina seria la vostra resposta a a alguna d’aquestes preguntes. Perquè són qüestions que ens afecten a tots.

View this post on Instagram

Seguim amb el repte pel Medi Ambient!🌼🌱🌻 Avui tenim el plaer d’escoltar a @albertcatalan49 , que ens donarà la seva visió sobre la importància de l’Educació Ambiental. 🌍 Moltes gràcies per compartir aquestes coneixences tan essencials amb nosaltres.

A post shared by Societat Balear d'EA (@sbea_ib) on Jun 14, 2020 at 3:16am PDT

Em demanau per què consider tan necessària l’Educació ambiental…

Doncs, al meu parer, perquè  gairebé no sabem d’on ve i el valor real de tot allò que empram, i tampoc on va a parar i quins efectes produeix allò que rebutjam.  I aquesta perillosa creença en un món que pot funcionar màgicament satisfent tots els nostres desitjos i eliminant tot allò que ens fa nosa, ens aboca indefectiblement a crisis socio-ambientals cada vegada més profundes, perilloses, persistents i irreversibles.

Contaminació química de les aigües, erosió i alteració dels sòls, accidents nuclears, vessaments petroliers, emissió contínua de gasos d’efecte hivernacle, desforestació, pèrdua de biodiversitat, dispersió massiva de plàstics, destrucció d’ecosistemes, consum creixent d’energia no renovable, ocupació contínua del medi natural,  i altres,  són només alguns dels molts efectes ambientals que, juntament amb els socials -en termes de desigualtat i de reducció de la qualitat de vida- en resulten del comportament irresponsable de molts i de l’ambició o la ignorància temerària d’alguns, ja siguin persones, institucions o corporacions.

Cal, doncs, modificar urgentment les característiques del nostre model socioeconòmic i cultural, per tal de caminar cap a una societat ecològicament sostenible, socialment justa i econòmicament viable, com s’ha dit tantes vegades. I per això, ens cal l’EDUCACIÓ AMBIENTAL . Una Educació adreçada a les persones i als col·lectius, als infants i als adults, per sensibilitzar, informar i crear consciència dels efectes de les nostres accions sobre el medi ambient; per conèixer les causes profundes, i no tan sols els símptomes, de la problemàtica socio-ambiental, però també del nostre poder individual i col·lectiu per canviar les coses. Cal que l’Educació ambiental, amb més de quaranta anys d’existència a l’esquena, adapti constantment les seves estratègies d’actuació, mitjançant processos participatius,  i que no oblidi en cap moment que aquesta no és l’única  via per posar fre a uns estils de vida insostenibles. Però també és necessari que recordi el seu caràcter imprescindible en el conjunt de les accions que es requereixen per avançar cap aquestes transformacions: perquè si no comptam amb la voluntat majoritària d’uns ciutadans i ciutadanes  ambientalment educats, aquest canvi urgent de les nostres relacions amb el medi, del qual en formam part, esdevindrà impossible o arribarà massa tard.

Quan jo tenia vint-i-sis anys vaig partir cap al Perú amb el propòsit de desenvolupar a l’Amazònia, amb el meu germà i les nostres famílies, un projecte en part sanitari i en part d’antropologia cultural. Un pla que haguérem d’avortar ben aviat, poc després d’arribar a Sud-amèrica, degut a la malaltia primer, i la mort poc més tard, del nostre pare. Si recupero el record, ara mateix,  d’aquell meu viatge equinoccial de joventut, és perquè l’ experiència em va marcar en molts d’aspectes; vindria a ser , en certa forma, una mena de viatge iniciàtic.  Un d’aquests aspectes, que ve a tomb de la reflexió que avui voldria compartir amb vosaltres, es refereix al bagatge que em vaig emportar i, sobretot, al que vaig deixar a Barcelona, abans d’embarcar al transatlàntic “Donizetti”. Perquè, davant l’imperatiu de limitar el meu equipatge a allò que hi cabia dins un bagul i una maleta, varem decidir, amb la meva parella, regalar gairebé tot allò que ens sobrava a amics i familiars. Aquella experiència de despreniment dels nostres llasts materials  em proporcionà una sensació de llibertat i lleugeresa mai sentida abans (malgrat la meva crònica precarietat econòmica…) ni tampoc després. En explicar-vos aquest fet, podríeu pensar que sóc partidari de la renúncia ascètica, total, als béns materials, però no és el cas. Si ho record és perquè aquell incident crític, crec que m’ajudà una mica a veure el món i, sobretot, a mi mateix d’una altra forma i a replantejar-me el sentit de la possessió. 

Durant els dies de la pandèmia, he pogut llegir sovint reflexions i propostes per repensar el món en què vivim. És com si aquesta experiència extrema i planetària hagués obert una comporta de sentiments i pensaments abans retinguts i, davant el daltabaix de tants de projectes i realitats, creguéssim tenir una oportunitat única per començar a reconstruir, però amb altres fonaments. Caminar, en definitiva, cap a una “nova normalitat” que no sigui la d’abans, la que ens ha conduit a les crisis d’ara i dels temps propers.  Bons propòsits i debats als quals tractam d’aportar allò que pensam que ens podria arrecerar front als riscos que planen sobre la nostra existència. Molta ingenuïtat, també, perquè oblidam sovint , com ja vaig comentar a un altre article,  que el nostre pitjor enemic és la nostra pròpia idea del món. Una visió, la de la majoria, ancorada en  la lògica i les vivències de la situació anterior a la crisi. La que es basa en la privatització l’acumulació dels béns i dels serveis, tot oblidant amb miopia que, com la Covid-19 ens mostra, el benefici col·lectiu és condició necessària per al nostre benefici particular. O que cal redescobrir que l’apropiació i el pretès domini del món que sembla imposar la lògica del sistema ens duu a perdre allò tan valuós – en termes d’utilitat, però també de bellesa- que conté la Natura.

Ja fa alguns anys vaig trobar una cançó que em va impressionar per la força de la senzilla veritat que explica, interpretada pel basc Mikel Laboa. Txoria txori (L’aucell és aucell)¹ és el seu títol. Diuen que el cantant va descobrir casualment la seva lletra i decidí musicar-la.  Mikel explica a la cançó que tenia un aucell al qual estimava. L’aucell volia fugir i ell hauria pogut evitar-ho si li hagués tallat les ales. L’aucell, sens dubte, no hauria pogut fugir sense ales, però… hauria deixat de ser un aucell. Emperò, ens diu el cantant, jo el que estimava era un aucell. Escolteu, si encara no ho heu fet, aquesta cançó,  amb la traducció corresponent si no sabeu euskera².  Aprofiteu la metàfora per pensar com la possessió i el domini sobre les persones, els pobles, el cel, la terra, l’aigua i la vida, poden desvirtuar-los, anihilar-los en definitiva,  i crear-nos una falsa i perillosa sensació de triomf enmig de la derrota.     

  

(1)  https://www.youtube.com/watch?v=0NW7CZxOxhI

Beure palo mallorquí, aigua calenta amb rodanxes de llimona, infusió d’artemísia, te d’alls, llet de dona, orina infantil, metanol, etanol, infusió de gingebre, cafè,… Gargaritzar amb sal; fer bafs amb aigua calenta o amb infusió d’eucaliptus; ingerir  clorit de sodi, vitamina D, clorur de magnesi, aliments fermentats, oli de sèsam, plàtan… Polvoritzar amb lleixiu el cos o beure-s’ho, prendre el sol a més de 25ºC, banyar-se amb aigua calenta, practicar sexe cada dos dies… Aquests són només alguns dels pretesos remeis antivirus que han circulat per les xarxes durant aquests dies de confinament i que cauen massa sovint en un terreny adobat per la credulitat de molta gent. Pseudoteràpies diverses, absolutament inútils i, en alguns casos, prou perilloses. 

Com s’ha dit abastament, aquesta és una malaltia sobre la qual se sap ben poc, encara. I l’elevat grau d’incertesa, que es manté després de mesos d’haver aparegut al planeta, fa que tots girem la vista cap a la investigació científica i cap al sistema de salut en cerca de protecció front al perill cert de ser envaïts per aquest ésser tan petit i perillós, que viatja per tot el món sempre amb dues companyes: la por i la ignorància. Un clàssic en les epidèmies de qualsevol època. En tot cas, no deixa de sorprendre’m que en els temps actuals, a societats plenament escolaritzades i amb extraordinaris mitjans i xarxes de comunicació al seu abast, circulin amb tanta facilitat i ressò tota mena d’informacions enganyoses i superxeries, que s’accepten i difonen amb tanta frivolitat, i en ocasions amb greu risc per a les vides.

Pens, en tot cas, que aquests sospitosos consells, a voltes innocus però també, en ocasions, temeraris, no és la ciència o el sistema sanitari qui els pot evitar, tot i que siguin també imprescindibles. Hi ha un altre escut que ens cal quan, tot sols, hem de prendre diàriament decisions per protegir-nos a nosaltres i protegir els altres, quan hem d’acceptar o rebutjar un consell suposadament sanitari o filtrar de forma adient la informació pretesament científica sobre dades estadístiques, origen de la pandèmia, profilaxis i teràpies, protocols d’investigació biomèdica, etc.  I també hem de menester aquest escut per rebutjar les inevitables teories de la conspiració; quan hem de resistir les manipulacions i desvetllar les tergiversacions; quan hem de mostrar-nos crítics i actius davant aquells que, com sempre ha succeït, cerquen de treure profit econòmic, polític o ideològic de les desgràcies; quan hem d’organitzar-nos per defensar els béns i els serveis públics perquè ho continuïn sent i perquè millorin,…  Aquest escut, aquesta eina de protecció personal i col·lectiva, es diu educació. Perquè és d’un bon sistema educatiu –tan necessariament públic com la sanitat- d’allà on surten els bons investigadors, els bons sanitaris, els bons professionals en general, però també, ni més ni menys, els ciutadans i ciutadanes crítics, amb prou formació científica i humanística, amb anticossos contra els virus de la ignorància i l’estupidesa, i amb coratge i eines per defensar un model de món solidari, socialment just i ambientalment respectuós.

Confinats a ca nostra, a quests dies hem rebut diversos escrits, o hem assistit a debats amb un denominador comú: tractar d’acordar quins haurien de ser els trets fonamentals d’un món post-Covid on, ultra estar més preparats per enfrontar col·lectivament episodis sanitaris tan destructius com el d’aquesta pandèmia, fóssim capaços de superar els grans reptes d’una crisi social, econòmica i ambiental que ja és present. Somnis –no sempre coincidents- sobre la societat que voldríem. Es parla sovint dels sistemes públics de sanitat i d’investigació, de com utilitzar de forma sostenible els recursos, diversificar l’economia i fer-la més verda, aconseguir un transport més eficient i ambientalment respectuós, incrementar el sistema de protecció dels sectors socials més febles, reduir l’impacte de les nostres activitats d’esbarjo, potenciar la cultura…  Idees molt vàlides i desitjables, al meu parer, però entre les quals trob a faltar, massa sovint, propostes adreçades no tan sols a dotar suficientment la nostra escola pública amb prou recursos econòmics, equipaments i els millors docents, sinó també per canviar profundament el model educatiu perquè pugui respondre a la crisi de crisis¹ en què ens trobam . Una educació que haurà de replantejar seriosament els seus objectius i les seves metodologies, una educació que ha d’ocupar, amb urgència, el centre del debat social i polític i comptar amb la implicació dels millors professionals.  Encara som a temps.

(1) Moreno Tarín, S. (15/05/2020). L’arribada de la COVID-19 en un context d’emergència climàtica. Les conseqüències d’una crisi de crisis. Mètode, Universitat de València. 11/05/202 0. https://metode.cat/noticies/covid19-emergencia-climatica.html

8 de juliol de 1879. Una multitud es congrega al Port de San Francisco per acomiadar el vaixell USS Jeanette. Amb trenta-tres tripulants a bord, el comandant George W. De Long lidera una expedició amb l’objectiu d’arribar navegant fins el mateix pol Nord a través d’una via innovadora: l’estret de Bering, més enllà de l’enigmàtica terra de Wrangel… Una promesa de glòria per a De Long i també per a la jove nació que dóna suport a l’empresa, els Estats Units, un país convalescent de la Guerra de Secessió i amb moltes ganes de guanyar prestigi al món, a més de la riquesa derivada d’una possible nova via de navegació i comerç. També una bona publicitat i molts de guanys possibles per al principal patrocinador, James Gordon Bennett Jr., propietari del diari New York Herald, que va arribar a ser el de major tirada als Estats Units. Un personatge pintoresc, en Bennett, faldiller, esportista i playboy, protagonista de tota mena d’anècdotes i escàndols, però dotat també amb un gran instint per a les notícies, fins i tot fabricades per ell mateix.

La regió àrtica, en aquell temps, era gairebé desconeguda i, per tant, objecte de tota mena d’especulacions i llegendes. Una d’elles, originada segons sembla el segle XVI, era la del Mar Polar Obert, segons la qual el Pol Nord geogràfic es trobaria envoltat realment per un mar navegable i amb una temperatura prou benigna, almenys a l’estiu. Diversos navegants –baleners, exploradors- donaven informacions confuses que suggerien aquesta idea, tot i que els intents de practicar l’accés fracassaren. Diverses expedicions, gairebé sempre per la ruta de l’oest de Groenlàndia, en cerca del pas del Noroest – com ara la catastròfica i, fins fa poc, misteriosa expedició de Franklin, el 1845- o cap al llunyà Nord, es trobaven inevitablement amb una barrera infranquejable de gel.

En general, les teories fixades en la ment del seus defensors no es tomben fàcilment, malgrat topin amb fets, dades i arguments de pes que les contradiuen. Ben al contrari, els defensors de la fortalesa tracten sovint de reajustar les seves idees inicials, per tal d’integrar els nous elements a l’edifici, sense canviar, emperò, els fonaments ni les parets mestres. I així, davant l’evidència que diversos navegants polars s’havien trobat amb una barrera de gel, els defensors de la teoria del Mar Polar Obert argumentaven que es tractava  només d’això, una barrera, una mena de mur que forçosament tindria una escletxa, què, una vegada descoberta, permetria arribar al mar somiat. La teoria errònia sobre el Mar Obert Polar, que finalment va costar la vida a De Long i la major part dels seus homes, es va veure avalada per l’opinió i els mapes del prestigiós cartògraf alemany August Petermann, considerat llavors una gran autoritat en la regió àrtica, tot i no haver-la visitada mai. Unes cartes de gran bellesa i aparent precisió, però basades en una informació deficient, així com una inclinació temerària a l’especulació per part d’aquest geògraf, varen segellar fatalment el destí de l’expedició de la Jeanette. Un exemple més, en la història, de com un model erroni pot conduir al desastre.       

De Long no va trobar la porta que, segons li havien dit i creia, el corrent càlid de Kuroshio hauria d’obrir, a la zona de Bering, al mur de gel que rodejava el Mar Obert. Dia 6 de setembre del mateix any de la partida, la Jeannette fou bloquejada pel gel polar, una presó de la qual ja no en sortiria. Durant mesos, la tripulació s’esforçà per mantenir alta la moral. Gairebé dos anys després de la partida, el 13 de juny de 1881, la Jeannette fou destrossada per la força del gel i engolida finalment per les aigües.  Es va iniciar llavors un atzarós viatge dels trenta-tres tripulants, tot desplaçant-se pel gel, navegant més tard en tres petites embarcacions i, finalment caminant per l’immens, desolat i gèlid delta del riu Lena, al nord de Sibèria. Fins a vint homes, inclòs De Long, varen anar morint, per ofegament, fred o fam. L’aventura completa i molt ben documentada del viatge de la Jeannette la podeu llegir a l’excel·lent llibre de Hampton Sides¹.

La comparació entre aquesta expedició, amb el seu dissortat final, i el nostre model de producció i consum m’ha ajudat a reflexionar una mica durant aquests dies del confinament. M’ha fet pensar amb els greus riscos que comporta acceptar un model econòmic que se’ns presenta com a vàlid i, de fet, com a l’únic possible i desitjable, malgrat les nombroses evidències que el qüestionen. Un model, en definitiva, que sembla ignorar –interessadament, en el cas dels seus grans beneficiaris- fets, principis i lleis prou coneguts i efectes negatius que es van acumulant.

Com en el cas del mapa del geògraf Peterson que va guiar la Jeannette, el model que orienta els nostres comportaments col·lectius sembla no representar de forma correcta el funcionament del món ni allò que és possible i convenient i, per tant, desitjable.  Així, el “mapa” de la nostra economia –patró fonamental dels nostres valors- es basa en la convicció que és possible un creixement continu –en termes de consum de matèria i energia, ocupació de territori o creixement de la població- a un món, en canvi, limitat; en la creença en la nostra independència, com a espècie, del funcionament general de la biosfera i els seus ecosistemes; en la seguretat que aquest model econòmic es pot mantenir indefinidament, tot ignorant les externalitats que genera (calor, contaminació, erosió de la biodiversitat, alteracions de l’atmosfera, la hidrosfera i els sòls…); en el miratge que l’interès col·lectiu es pot assolir malgrat cada individu o grup cerquin només el seu propi benefici; en la ignorància de la termodinàmica, que prediu la dispersió irrecuperable de matèria i la degradació irreversible de l’energia que es deriven de la nostra monstruosa producció de béns i serveis, molts d’ells innecessaris; que el sistema d’acumulació capitalista condueix inevitablement a una creixent i insuportable desigualtat en el repartiment de la riquesa; que els conflictes en torn de la possessió del recursos que necessita el nostre voraç sistema són causa contínua de catàstrofes humanes i ambientals, migracions massives i mort; que l’expansió contínua de l’antroposfera pot generar interaccions i perills de gran magnitud, com es comprova dolorosament aquest dies de la pandèmia;… Un rumb erroni, doncs, però assumit per la majoria com a propi del “sentit comú”. Un model que, com aquell de l’inexistent Mar Polar Obert en què es basà l’expedició de l’USS Jeanette el segle XIX, ens pot dur, inexorablement, a un gran fracàs, massa costós en termes de víctimes, de dolor, i de tantes vides humanes breus, míseres i malbaratades. Convé pensar-hi.   

Ironies de la Història, si De Long i els partidaris del Mar Obert visquessin avui, potser arribarien a veure fet realitat el seu somni. El canvi climàtic originat per l’acció humana obrirà probablement una via de navegació, qui sap si fins el mateix Pol Nord. Només que els efectes planetaris d’aquests canvis convertiran, comparativament, la tragèdia de la Jeannette en un conte per a infants.

(1) Sides, H. (2017). En el reino del hielo. El terrible viaje polar del USS Jeannette. Madrid: Capitán Swing Libros.