L’escola, assetjada

El curs 1977-78 jo treballava com a professor de Ciències a un col·legi religiós de Palma. Eren els temps en què la societat mallorquina, convalescent de la Dictadura, es mobilitzava  per aturar un projecte privat d’urbanització a Sa Dragonera. Manifestacions, actes informatius i l’ocupació simbòlica de l’illa per un grup de joves durant l’estiu del 77 en foren algunes de les accions reivindicatives què, finalment, conduïren a la preservació d’aquest magnífic espai, avui Parc natural.

Convençut que l’escola ha de tractar educativament la realitat i la problemàtica que l’envolten, vaig proposar als meus alumnes que realitzassin un treball sobre l’illot, tot argumentant, si calgués, la seva posició favorable o contrària a la urbanització. L’activitat es desenvolupà sense cap incidència, i es va palesar que la majoria, però no tots, eren partidaris de la conservació. Pocs dies després, el president de l’associació de pares (les mares, per descomptat, no hi figuraven llavors al nom de les associacions) em cridà per parlar sobre “l’afer Dragonera”. Val a dir que la direcció utilitzava sovint aquesta entitat per fer arribar els seus missatges a qui pertocava, ja m’enteneu. El president em va exposar que consideraven inadequat tractar a l’aula un tema com aquest, conflictiu, controvertit i molt proper, i em va dir que si volia parlar dels problemes de conservació d’un espai natural, em suggeria de fer-ho amb Doñana o… més enfora encara.

Diversitat, integració

Detalls al marge, l’anècdota ens remet a una qüestió de fons: on comencen i acaben els drets dels pares i de l’administració pública a l’escola? Crec que en una societat democràtica, la resposta és prou fàcil si s’accepta una premissa fonamental: que els nins i nines no són propietat dels pares i tampoc de l’Estat, sinó que ambdós han de ser només custodis dels seus drets. Els pares poden educar segons les seves conviccions i valors, només amb les limitacions que marqui, bàsicament, el respecte a la salud física o mental de l’infant i a la seva normal integració a la comunitat. Les administracions públiques, per la seva banda, tenen el deure de proporcionar una educació suficient per a tothom, científicament fonamentada i adreçada a un correcte desenvolupament personal i a la inserció en una societat democràtica, diversa i tolerant. Tot això realitzat per educadors professionals, convenientment formats i seleccionats per treballar-hi dins el marc legal i normatiu vigent.

La reflexió anterior ve a tomb de la renouera presència del partit neofeixista espanyol VOX  (aquest prefix neo- crec que fa referència a que, actualment, a diferència dels anys trenta, els seus militants tenen ordinadors i escriuen tuíters) amb iniciatives que s’adrecen, aparentment, a prioritzar els drets dels pares per damunt dels deures de l’administració pública i dels criteris professionals dels ensenyants. Tot això, sovint, amb l’aquiescència més o menys explícita dels partits que els hi fan d’escolans. Tan aviat proposen -com ara a  Múrcia, Andalusia i Madrid-  d’establir un veto parental que limiti l’assistència dels seus fills a determinades activitats extraescolars o complementàries que no coincidesquin amb les seves preferències, o sol·liciten –cas de Balears- visitar més de cinquanta centres educatius, amb els alumnes dins les aules, per tal de comprovar in situ l’hipotètic “adoctrinament” a què són sotmesos aquests. La intenció bàsica, ara com ahir, en els partits d’aquest extrem ideològic, és, a més de provocar una agitació política que els faci visibles, crear un estat de por entre el professorat i els responsables educatius en general, per tal de frenar les iniciatives pedagògiques adreçades a ajudar l’alumnat a conèìxer-se a si mateixos i a la diversitat que els envolta, a accedir de forma crítica al coneixement, a valorar i defensar el patrimoni natural, cultural i lingüístic… Ras i curt, a preparar-se per viure un futur, el seu, on els canvis i les crisis en seran l’únic element constant. 

Una vegada més se sent al país aquella flaire de resclosit que volíem començar a oblidar. Sembla que vulgui retornar l’Espanya de cerrado y sacristía, de Cara al sol y Mes de María, de somnis imperials delirants, de Formación –obligatòria, per descomptat- d’un fantasmagòric Espíritu Nacional, de la moral de paper maixé i els silencis forçats que tant de mal feren a la nostra generació.

Aquests hereus –no tan sols espirituals i polítics sinó, sovint, ben materials- del franquisme, del qual mai no han renegat, tornen una altra vegada a assetjar l’escola i els seus mestres amb allò que, com explica Jason Stanley (*) és un instrument bàsic de la seva acció: la por (l’altre és l’odi, segons el mateix autor). I així, el necessari i urgent debat sobre un model educatiu modern, pedagògicament avançat, democràtic i dotat amb recursos suficients, torna a ser enterbolit per suposats adoctrinaments i imaginaris perills per a la integritat moral dels infants i joves. Tot adreçat a atemorir professorat i responsables educatius perquè s’abstenguin d’explicar als joves formes de pensament, de moral i de comportament diferents dels suposadament “únics, bons i vertaders”.

Obrir les portes de l’escola a l’entorn, fer de l’aula un espai de llibertat, no és una opció més, és l’opció necessària. Perquè, actualment, l’alumnat pot accedir de forma il·limitada a totes les realitats del món. I, per això, fer-ho també des de l’escola, des d’un plantejament educatiu crític, és imprescindible, atès que per a la majoria dels infants i joves aquesta pot ser l’única possibilitat de caminar durant un temps crucial amb algú qualificat, que plantegi preguntes adients, orienti la cerca i selecció de la informació i creï espais de reflexió i debat compartits per trobar les respostes per si mateixos. És, precisament, la manca de llibertat i la por de dur els temes rellevants a les aules allò que pot convertir aquestes, paradoxalment, en espais d’adoctrinament per al silenci, la submissió, la renúncia a la defensa del patrimoni col·lectiu i l’acceptació acrítica de l’arbitrarietat, la mentida o l’explotació. No ho hem de consentir.

(*) Jason Stanley: “Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida”. Blackie Books, 2019

Mares sense tribu

Tota la vida m’ha agradat caminar per la muntanya. En ocasions ho he fet tot sol –ara no m’hi atrevesc- perquè en les soledats del Pirineu, de Tramuntana o altres serralades he experimentat algunes de les sensacions més intenses de la meva vida. Trobar-te lluny de tot; conversar només amb el hombre que siempre va contigo; deixar-te sorprendre per sons, formes i perspectives; i, sobretot, saber que només depens de tu mateix, que qualsevol necessitat o contingència l’hauràs de resoldre sense cap mena d’ajuda… Aquests records de les meves caminades solitàries m’han revingut, curiosament, en llegir el  post  d’una tal Carita, amb un títol ben eloqüent: “Lo duro no es criar, es criar sin tribu” (*)

La nostra filla ens ha fet el regal, fa no gaire, d’una néta encisadora, la seva primera filla. La magnífica experiència que ha estat veure créixer i madurar els nostres dos anteriors  néts, s’ha completat amb aquesta que ha arribat en la nostra tardor vital. Viure de prop, dia a dia, l’embaràs i els primers mesos del nadó, ens ha donat un devessall d’alegries i també l’oportunitat d’apropar-nos a situacions i problemes que havíem oblidat. Fa un parell de dies em va passar el post que ja he esmentat, d’una mare que posava paraules a la situació que viuen milions de dones aquí i arreu.

Encara record  -escriu aquesta mare al seu blog-  l’ensurt amb què vaig viure durant setmanes quan (el meu home) va haver de reincorporar-se a la feina. Em quedava tota sola amb la nina deu hores al dia. Cada matí ella em mirava amb l’expressió d’esbalaïment dels nadons i jo, em temo, li retornava la mirada amb una expressió semblant. El simple fet de romandre tota sola amb ella, sola sense suport , sola sense rèplica adulta de cap mena, sola sense xarxa, em suposava una tensió emocional de fons que encara record.  Per descomptat, aquesta mare, com la meva filla i moltes d’altres mares (fora bo que aquesta reflexió la poguéssim estendre també als pares) compta amb el suport ocasional de la parella, els padrins o amics i veïnats, però no hi ha dubte que la major part de la travessa la fan totes soles, descobrint en si mateixes un coratge que ignoraven i havent d’esbrinar també, dia a dia, com resoldre les nombroses contingències que planteja la criança d’animalons tan desvalguts com els petits humans.

Trobar un moment per dutxar-te o rentar-te les dents sense deixar d’atendre l’infant; fer les teves necessitats, potser amb ell assegut damunt; fer el dinar; la complexa maniobra d’embarcar  la criatura al cotxe, després de baixar des d’un tercer pis sense ascensor; comprar queviures; interpretar els possibles símptomes d’una malaltia; enfrontar la jornada sense haver dormit abastament;  tractar de calmar un plor infantil interminable sense comptar amb relleu; atendre el telèfon mentre la nina somiqueja i l’aigua al foc ja bull,… I, en el desemparament, tractar de convertir-te en una mena de “mare professional”: consultes a internet, converses, xats, llibres i fulletons, cursets per cuidar la criatura i a una mateixa… Un esforç, a voltes obsessiu,  que no té final previsible i que ajorna la dedicació a interessos professionals, aficions, esbarjo, relacions personals…

També, per descomptat, vivències que alleugen preocupacions i esforços: les rialles i somriures, els primers jocs, el descobriment del món per un infant amb tots els seus sentits encara verges. Sobretot, les mirades còmplices que amb ningú més havies tengut abans d’ara… En tot cas, premis que no ens poden fer oblidar que en una societat creixentment desestructurada, que amb prou feines conserva el mòdul de la família nuclear, les dones continuen assumint, amb coratge, una tasca tan essencial i bella com aquesta de la criança dels humans. Un servei què, en prestar-se de forma gratuïta, crea la impressió que és quelcom que no requereix que els Governs se n’ocupin (Oxfam Internacional, 2020) (**). I així, la nostra hipòcrita societat afegeix, a les conegudes dificultats existents per arribar a ser mare, la llarga prova final, quan ja s’ha aconseguit, d’haver de fer-ho en soledat, envoltada de silenci i mancada de suport suficient.

Difícil ajudar prou, més enllà d’expressar la nostra solidaritat com a pares, com a amics, com a ciutadans. Front al defalliment, tractar de fer arribar el necessari missatge d’ànim, el suport possible i la denúncia d’un problema que, com tants d’altres, no és individual, sinó social.  En tot cas, mares, vull recordar-vos que no camineu totes soles per la muntanya i que, malgrat sia petita i assetjada pel Setè de Cavalleria, encara teniu tribu.

(*) https://www.unamamadeotroplaneta.com/criar-sin-tribu/

(**) OXFAM Internacional: “Tiempo para el cuidado”. https://www.oxfam.org/es/informes/tiempo-para-el-cuidado

Un home que xiulava Vivaldi

Fa no gaire, poc abans de Cap d’Any, vaig visitar el Parc Verd d’Esporles, el meu poble. És un centre de recollida selectiva prou ben organitzat, utilitzat amb molta freqüència pels veïnats. Els diversos contenidors i espais on depositam les nostres deixalles es van buidant regularment i ens creen la il·lusió, ai làs, que els nostres detritus desapareixen com per art de màgia… 

Al front d’aquest Cafarnaúm de fems i endergues hi ha sempre una persona que controla, informa i, a vegades, ajuda els usuaris que tenen dificultats per desfer-se’n. Els darrers mesos de 2019 vaig coincidir ocasionalment amb una d’aquestes persones: un home alt, prim, relativament jove, abillat convenientment per poder ser identificat i fer la seva feina al Parc.

Aviat em va cridar l’atenció la seva personalitat, ja que les meves ocasionals preguntes eren respostes, invariablement, de forma correcta però impregnada d’un peculiar sentit de l’humor, intel·ligent i un poc surrealista i insolent.

Matí d’hivern

El darrer dia que el vaig veure –després he sabut que nomia Toni i que  fou marit, parent o amic de persones que em són properes- fèiem tots dos  la nostra feina: jo, desfent-me de diverses restes nadalenques; ell, supervisant el comportament dels usuaris i xerrant breument amb alguns d’ells. De sobte, vaig sentir que en Toni xiulava, ben afinada, una peça musical prou coneguda: la Primavera, de les Quatre estacions de Vivaldi. Avesats com esteim a classificar de forma lleugera persones i llocs, confés que em va sorprendre aquell toc de sensibilitat enmig del desordre ordenat dels derelictes de la nostra civilització. La sorpresa fou immediatament substituïda per l’empatia, ja que tot d’una vaig començar, jo també, a xiular baixet, amb en Toni, tot i que probablement ell no em va sentir. Aquell assolellat matí d’hivern, el lloc més improbable es va tenyir d’alegria i optimisme primaveral.

Dies més tard vaig saber que en Toni va morir, sobtadament, el primer dia de l’any. Que tenia una família extensa que l’estimava, i qualitats abastament per deixar una bona petjada per recordar-lo, amb les seves llums i ombres, com tothom.  I també que el seu humor especial o el seu interès per la música, que jo vaig copsar en una instantània, no eren anecdòtics. La Sala de plens municipal, plena a vessar en recordança seva, en donà fe dels afectes de molta gent, amb poemes, cançons i aplaudiments. 

Em sap greu no haver-lo pogut tractar un poc més, en Toni. Sovint, els homes i dones amb què ens creuam a la vida són nous continents  dels quals amb prou feines arribem a albirar la costa abans de seguir navegant. Sigui com sigui, tot i que massa tard, vull donar-li les gràcies per aquella melodia, seva i d’en Vivaldi, que va fer especial un blau matí d’hivern.

Quico

Avui, 5 de gener, fa seixanta anys que l’anarquista Francesc Sabaté fou abatut a Sant Celoni pels trets de la Guàrdia Civil i el sometent. La peripècia final, l’à bout de souffle  trepidant  d’“El Quico”  que acabà aquell matí de gener al poble del Baix Montseny, va acompanyar les nostres converses durant aquelles festes nadalenques i molt després.  Encara avui em sembla escoltar el xiuxiueig amb què se’n parlava de l’afer al meu entorn . Llavors jo tenia deu anys.

Recordo, de la meva infància, els retrats d’aquells maquis -“bandoleros” segons el franquisme i la seva premsa captiva-: Facerías, Massana, Caracremada,  Sabaté…  Imatges que penjaven a les parets de les oficines a les casernes de la Guàrdia Civil, on apareixien les cares –de front,de perfil- d’una gent que em transmetia una barreja de por i curiositat. Fotos policials de persones  amb aspecte famolenc i desendreçat i un gest inexpressiu, un punt embogit.  

Quico Sabaté

El Quico Sabaté destacà entre tots aquells per la seva perseverança en una guerra contra el feixisme que mai va voler donar per perduda i que va acabar sent  personal: des del seu allistament i els seus combats al front d’Aragó, passant per l’exili, els empresonaments, les incursions des de França fins a Barcelona (atemptats, atracaments, propaganda…), fins a la seva mort violenta, tot sol i greument ferit. Perseguit durant anys per l’aparell policial del franquisme, desautoritzat per gran part dels seus, incloent-hi els dirigents de la CNT, deixà darrera seu un  reguitzell de caiguts, tant entre aquells que li feren costat –entre els quals dos germans, en Josep i en Manel- quant entre els seus enemics, com ara el darrer mort, el tinent Francisco Fuentes.   

Guerriller anarquista audaç i exemple de lluitador infatigable  contra la tirania franquista, segons uns; criminal i enemic públic segons els altres, en Quico Sabaté és, en qualsevol cas, un personatge fascinant que ens ajuda, amb la seva turmentada biografia, a comprendre un poc més els efectes devastadors del cop d’estat militar del 36, la Guerra Civil, la llarga nit de la postguerra i algunes nefastes conseqüències que avui encara condicionen els afers polítics d’aquest país.  

Trenta nacionalismes

No es que las luchas políticas se ganen con palabras, pero sin éstas no se pueden librar

(Mario Bunge)

Mario Bunge, filòsof i físic argentí , va escriure aquestes paraules al seu llibre “Pseudociencia e ideologia” (Laetoli, 2013). En aquesta obra, part de la seva extensa bibliografia sobre el tema de les pseudociències i pseudotecnologies -a què qualifica com a virus intel·lectuals que poden atacar a qualsevol-, hi dedica una part sencera a les ideologies, què, segons Bunge, es poden definir com a sistemes de creences, particularment judicis de valor i declaracions d’objectius.

La meva breu reflexió i el meu recurs a Bunge, venen a tomb del llarg i complex “procés” que viuen la societat catalana i l’espanyola, durant el qual s’han utilitzat qualificatius de tota mena, amb la finalitat bàsica d’adjudicar a l’adversari una naturalesa què, per descomptat, sempre es presenta com a l’antítesi de “la nostra”, bona per antonomàsia. En aquest, diguem-ne, “debat”, han predominat les veus irades i, per part dels “unionistes” (prego que disculpin la simplificació que representa utilitzar aquest adjectiu), un ús molt freqüent de la paraula “nacionalistes” per referir-se als adversaris –gairebé mai a si mateixos-, tot associant-la, de forma tàcita o explícita, a un pretès supremacisme ètnic i/o cultural dels antagonistes, els independentistes catalans en aquest cas. És a dir, a un nazisme de fons, més o menys dissimulat…

Ultra l’abús de l’adjectiu, així com el fet que una part, segurament majoritària, dels suposats nacionalistes catalans no s’autoidentifiquen com a tals (solen dir de si mateixos que són “republicans”, “sobiranistes”, “independentistes”…) , vull només introduir, al fil del pensament de Bunge, una breu reflexió sobre la forma grollera, gens innocent al meu parer, amb què hom sol utilitzar aquell concepte.

Ens diu el filòsof que una nació és un país, o una part d’ell, unit per característiques biològiques (ètniques), econòmiques, polítiques o culturals, que definirien respectivament els quatre tipus bàsics de nacionalisme.  Emperò, indica així mateix que cadascun d’aquells quatre aspectes es poden realçar, més o menys, per part dels diversos partits o faccions polítiques nacionalistes.  I així, en la pràctica, es podran trobar, segons el cas, alguna de les diverses combinacions dels quatre factors: d’un sol factor (4 possibilitats), de dos (6 combinacions), de tres (4) i de quatre (1). Per tant, ens trobaríem d’antuvi amb quinze possibles tipus de nacionalisme (als quals encara s’hi podria afegir la posició de  l’antinacionalisme total o internacionalisme integral).

Barcelona, manifestació de suport als presos polítics (15/04/2018)

Per acabar-ho d’adobar, cadascun d’aquests quinze nacionalismes es pot desdoblar, segons que el seu caràcter sigui defensiu o bé agressiu (trenta nacionalismes possibles, doncs, d’entrada). Així, un exemple  de nacionalisme ètnic defensiu ho seria el dels amerindis, i un d’agressiu, el del nazisme alemany (amb la seva invenció de la “raça ària” com a eix). Bunge acaba aquesta reflexió afirmant que els moviments independentistes  poden caracteritzar-se com a nacionalismes defensius i, generalment, parcials, ja que es limiten a allò econòmic i polític. En el cas de Catalunya, afegiria jo, també amb un component  cultural, però en absolut –fora ridícul afirmar altra cosa- biològic o ètnic.

Ens quedaríem, en conclusió, amb dues preguntes escaients: es encertat qualificar, majoritàriament,  com a nacionalistes aquells catalans que reclamen la independència política del seu país?  I, en cas afirmatiu, quin dels trenta –pel cap baix- nacionalismes seria el predominant, ara mateix, dins aquest moviment polític?  La resposta, al meu parer, s’hauria de cercar a través d’una anàlisi objectiva i lliure de prejudicis .  

Adeste

 

Mi padre pasó la Guerra en las cárceles de la República. Detenido en Madrid el 31 de diciembre de 1936, por motivos políticos cuyo detalle todavía desconocemos, estuvo recluído en las prisiones de Albacete, donde fue juzgado el 1 de febrero  y condenado a tres años de prisión, Chinchilla, Cehegín, Totana y, finalmente, Hellín, donde fue excarcelado el 31 de marzo de 1939.

De cuando yo era un niño, recuerdo haber oído con frecuencia a mi padre hablar de sus prisiones. Miseria, hambre, frío y miedo eran elementos fijos en aquellas historias que hoy se difuminan y confunden en mi memoria. Entre todas, destaca la de unas Navidades pasadas en la cárcel, no sé con precisión cual de ellas. Al parecer, durante la Nochebuena se permitió una misa a la que asistieron numerosos reclusos y, según contaba, también reclusas, aunque separadas estas y confinadas en el coro de la capilla.

Gernika, 1937

Tras la ceremonia, una mujer, tal vez una monja, entonó una canción navideña, la conocida “Adeste fideles”, con  voz fuerte y limpia. El silencio de los presentes se mantuvo y no se rompió siquiera cuando finalizó el canto.  La emoción con que mi padre nos contó esta anécdota todavía vive en mi recuerdo. Afuera, la noche negra, el frío helador, el hambre atroz y los campos regados de sangre y rabia. Dentro, el sentimiento que más allá de simbolismos religiosos, de posiciones políticas, de penas personales, une a los miserables, a los perseguidos. Adeste!, acudid!, quienes creéis que, más allá de las diferencias, nos une la humanidad. Laeti, triumphantes!, vencedores del miedo y el odio.  Et nos ovanti, gradu festinemus!, hacia la luz que llegará, inexorable, tras la noche más larga.

Feliz Navidad!

Ara i aquí

Vaig néixer a Queralbs, al Ripollès, divendres 14 de gener de 1949. Al meu poble encara hi havia pastors, uns pastors que eren del Barça, jugaven a escacs i llegien “La Vanguardia”. Els carrers de Queralbs feien olor de fenc i flors, de merda de vaca i de fum de llenya.

Més tard, als meus cinc anys, varem començar a traslladar-nos, amb la meva família. Anarem a viure a Foz (Lugo), al Pertús (Girona) i a Figueres (Girona), on vaig fer el Batxillerat. En acabar, me’n vaig anar a estudiar Biologia a la Universitat Central de Barcelona. Després de viatjar al Perú amb el meu germà, amb un projecte de treball, i d’una breu aturada a Barcelona, vaig decidir instal·lar-me a Esporles (Mallorca), on hi visc des de l’any 1976.

Estic casat. Tinc dos fills i tres néts. També tinc un moix, alguns peixos i uns quants arbres, plantats per nosaltres, que compensen -si més no parcialment- les nostres emissions carbòniques. També tinc dues llengües que sento com a pròpies, el castellà, que m’ensenyaren els meus pares, i el català, que em transmeteren els amics (els primers, els de la foto de dalt). I estic jubilat del meu ofici de professor d’institut i d’universitat, i de gairebé tots els compromisos -més dels necessaris- que he anat adquirint al llarg de la vida. Jubilat, no retirat, m’agrada dir.

Albada a Esporles

Ara i aquí, tinc por que el món que heretin els meus néts sigui molt pitjor, més inhumà i destructiu que el que hem viscut nosaltres, la meva generació. Sento que, malgrat tenir una infinitat de possibilitats de comunicar-nos, i un inabastable oceà d’informació, estem amarats de soledat. Tothom parla i pocs escolten, el soroll ofega les paraules, que diria el meu estimat Martí i Pol. Un soroll que prové de la ignorància arrogant, però també de l’excés d’una informació en gran part inútil, sovint falsa, redundant i mancada de selecció i d’ordre.

Durant tota la meva vida m’he resistit a escriure -creativament, vull dir- i he defensat la meva posició amb un cert to burleta davant amics i familiars. “Algú ha de llegir a un país com aquest, on tothom escriu…” els deia. Ara i aquí, a punt de completar els meus setanta, he decidit claudicar -en això com en moltes altres coses- i afegir-me al “brogit mundà”. Si més no, per pensar i convèncer-me que no estic tot sol, que algun pensament meu pot trobar recer i ressó en una altra persona i que, plegats, podem ajudar-nos a no tornar massa cínics. Si em llegiu en alguna ocasió, i si voleu fer-me arribar algun comentari, vos ho agrairé d’allò més. Ho espero i us espero, ara i aquí.

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com