SOROLLS I PARAULES

Vos hem dit lo que ens records
de sa fam de s’any dolent

(Uc. “S’any dolent”)

Fa uns dies, a un escrit meu anterior (“Esporles. El silenci”), vos contava que vaig proposar a la família un joc consistent a enviar-me una dotzena d’impressions  relacionades amb la quarantena. Al meu post vos n’explicava una de les meves: la de la imatge d’un  passeig d’Esporles totalment desert i silenciós com mai havia vist. Alguns amics i amigues em varen demanar que vos comentàs la resta de les meves respostes. No passeu pena: no vos avorriré amb totes elles, però sí que m’he sentit obligat a triar-ne un parell . 

UN COLOR. Ja ho vaig dir llavors: el gris. Però atès que a la meva família hi ha molt d’artista, he volgut concretar un poc més. Difícil. Un passeig per Internet me revela que l’ull humà pot distingir fins a 500 tonalitats de gris (tota una lliçó per a aquells que només veuen les realitats en blanc i negre, ja m’enteneu). I pel que fa a varietats, trob un munt de noms, descriptius o enigmàtics, segons el cas: plata, fum, Alice blue, alumini, atzabeja, zinc, acer, cadet, platí, Xanadú, lli, cuirassat, níquel, Payne, pissarra, plom, elefant, antracita,…  Només em falta la boina gris del poema de Neruda.

No he pogut resoldre res, doncs, per mor de tenir massa on triar: just el mateix problema que tenc quan vaig a comprar qualsevol cosa, fins i tot paper higiènic per passar la quarantena. En tot cas, ja vos he dit que el món el veig gris com el meu estat d’ànim; a partir d’ara, una nova varietat per incloure a la llista general dels matisos grisencs.

MÚSICA, SONS. M’acompanya aquests dies, massa sovint, la música un poc aferradissa d’aquella cançó que va popularitzar el Dúo Dinámico: “Resistiré”. La veritat és que jo recordo més “Quince años”, “Esos ojitos negros” o “Somos jóvenes” (snif); bé, segurament el mateix que recordau la majoria de vosaltres, no vos n’heu d’empegueir.  L’himne a la “resistència dinàmica” afirma, fins a l’extenuació, que cal resistir tota casta d’adversitats, però, ai làs!, no fa cap proposta útil –ni rentat de mans, ni mascareta, ni distància crítica – apart d’afirmar que  Me volveré de hierro para endurecer la piel, o que Soy como el junco que se dobla... Ho he de provar.  En fi, no dubto de la bona intenció dels autors i dels reenviadors i, tampoc, que aquesta cançó sotmet a reiterades proves d’stress la nostra resistència…

Com ja vaig explicar, m’impressiona i servaré a la memòria aquest silenci que ens acompanya. No és una versió interminable de la famosa obra de John Cage , feta de 4 minuts i 33 segons de silenci absolut. N’hi ha, de sons, així mateix; alguns són inhabituals i  d’altres sempre hi han estat presents, només que ara se senten més que abans: rialles d’infants, converses murmurades, piular d’aucells com feia anys que no sentia al poble, xeremies, piano, aplaudiments als sanitaris i als infants (fins i tot algú va proposar d’aplaudir n’Amancio Ortega, però aquell dia no hi vaig pensar). Sons esporàdics, en tot cas, que donen més valor al silenci dominant (i no al contrari, com diuen que passa amb la música).

També recordaré sempre una cançó que m’ha enviat el meu gendre: “S’any dolent”, d’Uc¹.  Una peça ben adient per aquests dies de la pesta i també, per què no, per ajudar un poc la nostra negligent memòria històrica.

I una frase; vos ho cont tot seguit. Estava tot sol al pati, feia sol i no bufava gens de vent. Un parell de verderols i alguna mèl·lera picotejaven entre la fullaraca de la darrera tardor. De sobte, llunyana però ben audible dins el silenci, la veu d’un adolescent cridant, amb cadència de protesta a una mani:  ¡Me aburro!, ¡Me aburro!, ¡Me aburro… muuu…cho!!!. Després, més silenci.

DESITJOS. Cap al final de la meva petició de records de quarantena  als meus familiars, els demanava que anotassin els seus desitjos per al “dia després”.  Una oportunitat, doncs,  per escriure una breu carta als Reis Mags. Com és sabut, les persones que passen per circumstàncies extremes –grans guerres, presó interminable, llargues i arriscades aventures polars…-  solen somiar –sovint amb els companys de peripècia- amb tot allò que voldrien que fos millor, nou o simplement diferent quan tornessin al seu país, a casa seva, a la llibertat.  Amb sort i qualque rapinyada, retornen i, al cap del temps, es solen decebre davant la desproporció entre les grans esperances i els magres avenços. Emperò, ho podem evitar, de somiar?   

Aquesta és una llista, improvisada, incompleta i sense argumentació, d’alguns dels desitjos que sento en aquests dies de dissort.  Que arraconem d’una vegada els carronyaires que de tot intenten treure’n profit. Que no deixem que ens manipulin ignorants ni mentiders. Que no cedim ni un bri de la nostra llibertat en pro d’una suposada seguretat. Que no permetem que ningú hagi de viure una existència indigna o miserable. Que no acceptem que es posi preu a quasi tot. Que les nostres apostes siguin coneixement, educació, sanitat i protecció dels dèbils. I cultura, molta cultura. En resum: que  no acceptem com a normal allò que no ho ha de ser.

I ja que avui és 14 d’abril, afegiré un altre desig: Salut i República!

(1) Uc. “Toc i Repicó”, S’any dolent.  https://youtu.be/QgtOrzo29u8

Se nos fue Aute y, con él, recuerdos de tanto como vivimos en su distante cercanía. Nos queda, afortunados, su legado de maestro en muchas artes y, sobre todo, poeta.

En estos días aciagos en que muchos soñamos con que algo, siquiera algo, cambie a mejor tras la tormenta, no veo otro posible homenaje a Luis Eduardo que cederle la voz y la palabra en este, mi rincón, para que ponga algunos puntos sobre las íes correspondientes.

“Siglo XXI, cambalache, problemático y febril»
anunció Santos Discépolo, un poeta del 2000
y profeta en aquel tango que cantó a la corrupción
que gobierna las cloacas de la humana condición.

Siglo XXI, el Hombre ha muerto ¡Viva el Kapital!
no será aquel cambalache donde todo daba igual…
para entonces no serán lo mismo un sabio que un traidor,
el más Judas será el que se suba al podio de Honor,

La mentira será Ley y el simulacro, institución,
el cohecho por derecho y por la santa comisión…
el chorizo ira embutido en su Mercedes oficial
y el trilero montará su atril en Trilateral.

El camello del futuro no será aquel criminal
que vendía matarratas cuando aun era ilegal…
para entonces será el Presidente de «Coca-Control»
en su rama de entertainment: «sexo, droga y rock’n’roll».

Trepa, trepa por tu chepa, el trepa llegará a ser VIP
y la sanguijuela chupa que le chupará hasta el RIP…
el gusano, con los restos, se pondrá como un cebón
y, bien gordo, será deglutido por el tiburón.

Y llegó el Fin de la Historia y Al Capone va a ser rey
de quien la sufrió en sus carnes y aún la arrastra como un buey…
«Dios murió» predijo Nietzsche pero aquí está el Totus Dei
que enterró al Demonio Rojo que aprendió a decir: «Okay»,
todo por comprarse unos vaqueros made in USA.

Me diréis y con razón que yo también soy un ladrón,
que la música y la letra de este fraude de canción
son un plagio de Bob Dylan y del gran Discepolín…
es verdad pero, ¡cojones!, quien desprecia ese botín
que a Dios le plagió Merlín
y al Diablo, Marilyn
y a Picasso, el Arlequín
y a Espartaco, Bakunín
y a la Esfinge, Rin Tin Tin,
y el principio es siempre el fin,
en fin…

La podéis escuchar en: https://www.youtube.com/watch?v=Q5brP-K5SFI

Fa uns dies, en ple confinament, vaig proposar un joc a cadascun dels membres de la meva família: Imagina que l’any 2060 et conviden a fer una xerrada a un institut sobre la forma com vas viure la pandèmia de 2020. Per sort, vares guardar dins d’una capsa dotze records d’aquella experiència, per tal de no oblidar el que sentires realment aquells dies. Aquests elements, que has de descriure breument, són: una imatge; un color; una música o un so; una olor; un objecte; una frase; una persona; quelcom especial que vaig fer; qualque cosa que vaig aprendre; un consell per viure confinat; un desig per al futur i, finalment, el que tu vulguis, que no hagis dit abans.

Tots i cadascun dels familiars han respost (excepte la meva néta petita,  que només té nou mesos…). Les seves respostes m’han donat prou matèria per a la reflexió, tan semblants quant a la realitat que viuen, i tan diverses com ho són tots ells. Com és lògic, jo també vaig voler respondre, però en començar amb el primer element, una imatge, no vaig tenir cap dubte a l’hora de triar-la, però la meva explicació va superar de molt la brevetat que jo havia demanat als altres. Aquí la teniu.

UNA IMATGE.- El passeig d’Esporles,  el segon dia de la quarantena. L’àgora del poble, on he compartit tantes bones estones amb la gent –molta, per sort- que m’és propera. On hem berenat, dinat i sopat;  penjat pancartes ; anunciat espectacles; exposat bolets… On hem cantat, rigut, plorat; contat contes; menjat dolços; fugit dels dimonis; enviat els fills –ara els néts- a les coqueres; escoltat xeremiers,banda i batukers; comprat queviures; pres cafès i cerveses; rebut notícies bones i dolentes; parlat de política o de viatges; votat la República… 

El cor del meu poble -tan proper, tan viu-, que mai, fins ara, havia pogut travessar d’una tongada sense haver d’aturar-me un parell de vegades  per xerrar –sa xerradeta, que diuen, això tan nostrat- per dir Bon dia, va bé? Bé va!, O Com te trobes? Enhorabona per sa néta! T’acompany en el sentiment. Avui, es Torrent va ple. Has vist el que diu es diari? Hauríem de demanar a s’Ajuntament… Ahir pujàrem a S’Ermita. Sembla que enguany també s’ha banyat es paperí. Vindràs al teatre? Ens veim aquest vespre a ca vostra…  

Aquell dia al passeig, a migdia, no hi havia ningú. Desert, tot tancat. Gris com el cel i com el meu sentiment. Sobretot, silenciós com mai l’havia sentit, amb un silenci feixuc, espès, cruiat només per la piuladissa dels aucells.  Jo, que sempre em queixo –sovint amb raó- de massa renou, avui enyorava els sons i les veus que m’han acompanyat en aquest passeig des de la meva arribada al poble, fa prop de quaranta-cinc anys…

Aquesta sensació nostàlgica m’ha fet recordar que quan jo era un nin, mon pare, que era un gran narrador i sovint ens ensarronava amb les seves històries, em va explicar que s’havia inventat, feia molt poc, un aparell per poder escoltar els renous d’altres temps. Que tots els sons que produeix la natura i la humanitat queden flotant en l’aire, que no es perden mai, i que en sintonitzar aquesta prodigiosa màquina amb un lloc i un instant determinats, tal vegada podríem escoltar la veu d’Alexandre el Gran, o el crit de ¡Tierra, tierra! de Rodrigo de Triana al viatge de Colón, o la conversa que s’hauria mantingut a la mateixa cambra on érem, cinquanta anys abans… Per descomptat, me’l vaig creure, el pare, a ulls clucs.

Em sembla que avui mateix cercaré aquesta màquina fantàstica a qualsevol magatzem de venda online i els demanaré que me n’enviïn una. Sintonitzaré, per exemple, les veus de tanta gent anónima, desapareguda ja fa molt, que ens pot ensenyar moltes coses per enfrontar amb seny i alegria els temps difícils. Per descomptat, sintonitzaré també el meu entranyable passeig d’Esporles fa un, deu, trenta anys, amb tot l’enrenou d’un dissabte de mercat i amb les converses que enyor: Amàlia, Gustavo, Luisa, Pere, Cati, Bernat, Rafel, Toni, Xisca, Jaume, Magdalena, Margalida, Biel, Joana …  

Per descomptat, cercaré també la veu del meu pare parlant sense aturall del cel i de la terra.

Permeti’m, en primer lloc, que m’adreci a vostè sense passar pel conducto regular com se’ns exigia durant la mili. Consideri que vostè també  ha entrat directament a ca nostra per la pantalla de la tele, val a dir que en situació de confinament obligatori de la població. Sia en tot cas benvingut , ara i quan vulgui. També em permetrà que m’adreci a vostè en català, la llengua pròpia d’aquesta terra, ja que, segons he vist a la Viquipèdia, va néixer a un poble del Montsià i supòs que l’haurà après des de petit, com jo mateix al Ripollès i l’Empordà.

En justa reciprocitat, doncs, per la seva visita, vull comentar-li les impressions que m’han produït  algunes expressions incloses en les seves, sens dubte benintencionades, intervencions:  en estos tiempos de guerra; disciplina; ciudadanos comportándose como soldados; en esta guerra irregular y rara (…) todos somos soldados; virtudes militares; demostremos que somos soldados; somos 47 millones de soldados…

Soldados, una paraula que tot d’una m’ha evocat la joventut, prou llunyana, en què vaig dedicar més d’un any a servir a la Patria. Com en el famós episodi de la magdalena de Proust, han estat els aromes  d’aquells recintes militars el primer que m’ha retornat a la memòria.  No és una olor a victòria, sinó la fortor que impregnava barracons, roba, matalassos i flassades.  Després, vaig recordar les interminables sessions d’orden cerrado;  les guàrdies, reals i imaginàries; el vi dolent; els puros amb què ens amenaçaven; les ocurrències de certs mandos; les humiliacions sofertes per alguns companys; més vi… La veritat és que aquella experiència castrense –sortosament, l’única de la meva vida-, no va alimentar la meva confiança i estimació envers aquell exèrcit franquista. Un exèrcit què, val a dir, va millorar prou amb la Transició i les reformes socialistes dels anys 80 , encara que alguns membres s’entestin en recordar-nos ocasionalment –celebracions, oposició a certes exhumacions- que encara hi queda alguna cosa…  En resum, crec que, en general (locució adverbial), no en vaig treure gairebé res –com la majoria dels meus companys- que em pugui ser útil, com a ex-soldat, en aquests dies en què la naturalesa ens assetja i ens mata amb un missatger invisible i coronat, molt petit però massa fort.

És palès, General, que els temps han canviat molt. Sortosament, ja no hi ha mili massiva i obligatòria, i les Forces armades s’han professionalitzat molt i compten amb recursos  inimaginables quan jo tenia 22 anys: armes de darrera generació, avions ultrasònics, vaixells equipats per a complexes operacions, submarins… bé, deixem estar els submarins. Certament, ens costa uns bons doblers, tot plegat. Uns 10.000 milions d’euros, segons la darrera xifra que he trobat a la xarxa¹. No sé, comptat i debatut, si paga la pena, però ja en parlarem d’això un altre dia, si ho troba avinent.  

Guerra. Permeti’m discrepar, General. Vagi per endavant que no em molesten gens, ben al contrari, tots els militars que ens venen a ajudar, amb esforç i risc, tot desinfectant aeroports o residències, construint hospitals de campanya, traslladant malalts o establint connexions aèries. A treballar, en definitiva, per aconseguir entre tots doblegar i aplanar la maleïda corba dels contagis. Sí, en canvi, em semblen inoportuns, a més d’innecessaris, els discursos que utilitzen conceptes i categories que corresponen a altres realitats i, no ho vull creure, tal volta a altres interessos, com pensen alguns. Això no és una guerra i nosaltres no som ni volem ser soldats. És una crisi sanitària que hem de resoldre col·lectivament i des de la responsabilitat, les capacitats de cadascú i la cooperació organitzada. No és la jerarquia ni la disciplina cega, o unes etèries i en tot cas discutibles virtudes militares, allò que ens ajudarà, sinó el coneixement compartit, la intel·ligència col·lectiva, la compassió, la solidaritat, el respecte als altres, la comunicació i la coordinació… No les virtuts militars, sinó el civisme.

Els meus aplaudiments més sincers, doncs, als militars que han vingut per desenvolupar determinades tasques  i posar al nostre abast els recursos humans i tècnics  especials amb què els hem dotat. Els mateixos aplaudiments dedic, també, a les forneres que cada dia em venen el pa tendre; a la nostra carnissera i  els botiguers del poble; als que fan que continuï arribant la llum i l’aigua a ca meva; a aquells que recullen diàriament els nostres fems; als que mantenen funcionals les xarxes de comunicació; als artistes que ens regalen el seu talent; als bombers, que es mantenen a l’aguait; als servidors públics de la seguretat de tots; als que responen els telèfons d’urgència;  a la batlessa i els regidors, que vetlen perquè el poble es mantengui en standby…i a moltes altres persones que seria massa llarg enumerar. I, per davant de tot, als nostres sanitaris i els nostres investigadors, que han patit durant  anys retalls i indiferència, però que s’hi deixen la pell ara perquè aquest desastre sigui breu, suportable i, si és possible, no es torni a repetir. Cap de tots ells té el pit constel·lat de medalles, però, tanmateix, no les han de menester: a tots els duim dins el cor i els recordarem sempre.

Som ciutadans lliures que no desitjam bescanviar llibertat per seguretat, perquè no cal i també perquè no volem acabar perdent totes dues, com va suggerir fa temps Benjamin Franklin. Per actuar i per col·laborar amb les nostres institucions, els nostres representants democràtics i els nostres experts no ens calen arengues ni símbols patriòtics, sinó tan sols que se’ns parli molt clarament, sense por, i que se’ns concreti què se’ns demana i per què. I ho farem, no moguts per cap concepte abstracte, sinó perquè ens hi jugam allò concret més valuós per a nosaltres i aquells que estimam: la vida. Cadascú des de les seves creences, sentiments, idees o identitat. Diversos, tancats però no aïllats, igualats en l’adversitat, lligats per la fraternitat per esvair l’amenaça i la por. Ah !, i amb les mans ben rentades, per descomptat.

Salut i sort, General.

(1) Presupuesto del Ministerio de Defensa.  Año 2018. https://www.defensa.gob.es/Galerias/presupuestos/presupuesto-MINISDEF-2018.pdf

Feliç posteritat, que no experimentarà una tribulació tan abismal i contemplarà el nostre testimoni com una faula! (Petrarca, 1304-1374)

Procedent de l’est, l’any 1345 s’escampa per Europa la pesta bubònica. De port en port, inclòs el de Ciutat de Mallorca, i més tard cap a l’interior del continent, la malaltia viatja -ara ho sabem però llavors no- amb les rates infectades i amb les seves puces, què, en picar les persones, les hi transmeten el bacil Yersinia pestis. Entre els diversos símptomes de la malaltia destaquen els bubons, que li donen el nom, uns bonys negres –ganglis inflamats- que apareixen a diverses parts del cos i que anuncien el final proper de l’afectat. Es calcula que entre el 40% i el 60% de la població europea, potser uns 25 milions de persones, va desaparèixer durant l’epidèmia (molts més a Àsia i Àfrica), i els efectes econòmics i socials – pobresa, fam, migracions, lluites, etc.- es feren sentir durant molts d’anys després d’acabar aquest flagell.

També la cultura va ser sacsejada per la “mort negra”. Part de la poesia de Petrarca fou inspirada per la mort de Laura, la seva musa, a causa de la pesta.  Bocaccio, també en aquell temps, va escriure una obra mestra, el “Decameró”, protagonitzada per un grup de joves -tres homes i set dones- que abandonen Florència per escapar de la pesta. Els fugitius s’instal·len a una casa de camp on, dia rere dia, aniran explicant-se contes dels temes més variats, per distreure’s. De tals coses –diu Bocaccio a la introducció del Decameró- van néixer pors diverses als que quedaven vius, i gairebé tots s’inclinaven a un remei molt cruel com era esquivar i fugir dels malalts i les seves coses. I hi havia alguns que pensaven que viure moderadament i guardar-se de tot el superflu havia d’oferir gran resistència a aquest accident i vivien separats de tots els altres, recollint-se i tancant-se en aquelles cases on no hi hagués cap malalt, usant amb gran temprança de menjars delicadíssims i d’òptims vins i fugint de tot excés, amb el tocar instruments i amb els plaers que podien tenir s’entretenien.  Vos sona?

Reclòs aquests dies amb la meva parella dins ca nostra, a causa de la pandèmia del Coronavirus, sovint he pensat en la Pesta negra i en la gent que la visqué el segle XIV. I en allò que he vist i he sentit al meu entorn o als mitjans de comunicació he cregut percebre el ressò d’un temps antic, de semblants sentiments i comportaments en aquells homes i dones del segle XIV davant l’enemic invisible, la malaltia i la mort, la incertesa, la superstició, la soledat… i la por. Sí, la por, aquest primitiu sentiment, una boira que ens amara, que ens encega i ens torna egoistes, irracionals, fatalistes. La por, que tan bé saben administrar, en benefici seu, els poderosos.

Per descomptat, el segle XXI no és el XIV. No són comparables les condicions socials, culturals, polítiques, econòmiques i, no cal dir-ho, sanitàries.  I tampoc ho és la malaltia: la taxa de letalitat deguda al Coronavirus és irrisòria en comparació amb la de la pesta i altres flagells que ha patit la humanitat (còlera, verola, paludisme, ébola i molts altres), encara que s’escampi més ràpid i sigui més mortífera que una malaltia tan habitual com la grip. I que, per manca encara de vacuna o tractament, obligui a prendre unes mesures dràstiques que, inevitablement, deixaran una profunda petjada a la nostra consciència, la nostra societat i la nostra economia, durant molts d’anys..

Per a les víctimes de la pesta –gairebé tothom ho fou, d’alguna forma- les causes de l’epidèmia s’atribuïen, segons preferències, a les miasmes que desprenien els cadàvers, a la còlera de Déu desfermada pels pecats de la humanitat, o a l’acció d’enemics perversos (els jueus en foren el col·lectiu preferit, que patí, com tantes vegades, persecucions i mort). Set-cents anys més tard, tenim un gran coneixement sobre els microorganismes i els mecanismes d’infecció i propagació,  i unes possibilitats immenses de disposar de molta i bona informació. I, malgrat això, continuen circulant per les xarxes i el carrer notícies falses, remeis “infal·libles”, consells d’ignorants, rumors, picaresca, suposades conspiracions… I també intents per aprofitar-se de tot plegat en benefici d’interessos polítics o econòmics.  Quelcom no gaire diferent, en el fons, d’allò que succeïa el segle XIV a Europa.

Perquè això que viurem les properes setmanes ens pugui servir en el futur, crec que aquest podria ser un bon moment per refermar algunes idees que sovint oblidam. Per exemple,  per constatar que la salut dels altres és condició de la meva, i viceversa. Que els professionals, la tecnologia i els recursos terapèutics són molt importants, però encara ho són més els comportaments personals i les mesures sanitàries. Que l’educació i el coneixement ens deslliuren, ens defensen i ens fan créixer com a societat. Que és la comunitat organitzada la que es defensa. I, per tot això, que només un sistema públic de salut fort, flexible i ben dotat, pot aturar o mitigar flagells com el COVID19, que tornaran tard o d’hora, encara que amb un altre nom.  Que ens cal un sistema d’investigació i desenvolupament amb recursos públics –i privats- suficients i constants i amb una organització eficaç i exigent. I que un bon sistema educatiu públic ens pot donar eines eficaces (coneixements, capacitats, valors) per lluitar, tots junts, contra els quatre genets apocalíptics. I, ja que l’actualitat em dona peu, em permetreu d’afegir-ne un cinquè, de genet: aquell que malbarata o roba els recursos públics, imprescindibles per avançar cap a una  vida amb la salut que ens definia ja fa temps el congrés de Perpinyà¹:  una forma de vida autònoma, solidària i joiosa.

Venga, amics, rentau-vos les mans, no sortiu de ca vostra i consolau-vos pensant que el segle XIV no hi havia internet…

(1)  Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Perpinyà, 1976.

Que mi nombre no se borre de la historia (Julia Conesa, de Las Trece Rosas)

I, tanmateix, la remor persisteix. (Miquel Martí i Pol)

En 1964, un excelente profesor de literatura –Joan Guillamet se llamaba- me descubrió a Miguel Hernández. Un buen día nos propuso la lectura y comentario de cierto poema publicado en un periódico. Se trataba de la Elegía a Ramón Sijé.  Nunca, hasta ese momento, había oído hablar de Miguel, ni en el instituto ni en casa. Pero esos versos suyos, los primeros que conocí, me deslumbraron e hicieron que, al cabo, memorizase el poema entero; hasta hoy mismo, todavía.  El entusiasmo me llevó a buscar más y más versos suyos, que fui hallando con dificultad, no tanto por lo escaso de mis recursos, cuanto por el silencio plomizo que pesaba sobre él en aquel tiempo de plomo. Así fui descubriendo a aquel pastor de Orihuela que se hizo a sí mismo, contra corriente, como escritor (Besarse, mujer, / al sol, es besarnos / en toda la vida)¹ y, contra todo interés, como hombre comprometido con una causa justa en unos tiempos de espanto (Se ha retirado el campo / al ver abalanzarse / crispadamente al hombre)². Uno tras otro, fueron cayendo en mi pequeña biblioteca sus libros, que aún conservo en parte y a los que regreso a menudo: “Perito en lunas”, “El rayo que no cesa”, “Viento del pueblo”, “Cancionero y romancero de ausencias”, “El hombre acecha”…

Miguel no tuvo una vida cómoda. Le costó abrirse camino en la vida y en el círculo elitista de los escritores de su tiempo. Cuando los golpistas hicieron armas contra la República, optó por el camino difícil, dejando los acogedores salones de Madrid en que quedaron otros, para luchar con su palabra en las trincheras. En 1939 Miguel fue detenido en Portugal, a donde había huido, y entregado a la Guardia Civil. Tras un Consejo de Guerra, y protegido por las habituales garantías procesales del franquismo, fue sentenciado a muerte. Algunos amigos del bando vencedor intercedieron para evitarle tal condena, lo que se consiguió y así fue comunicado por el Ministro de Defensa: Tengo el gusto de participarle que la pena capital (…), ha sido conmutada por la inmediata inferior, esperando que este acto de generosidad del Caudillo, obligará al agraciado a seguir una conducta que sea rectificación del pasado.³ El 28 de marzo de 1942  murió Miguel de tuberculosis, miseria y tristeza en la enfermería de la prisión de Alicante, sin haber rectificado un ápice sus convicciones ni su obra. Nadie gemirá nunca bastante. / Tu hermoso corazón nacido para amar / murió, fue muerto, muerto, acabado, cruelmente acuchillado de odio⁴, escribió Aleixandre, amigo y poeta. Desde las páginas de “Triunfo”, Josefina Manresa, la viuda de Miguel, nos explicaba en los años setenta: No pudimos velar su cadáver, porque los empleados del cementerio nos dijeron que por la noche llevaban gente a fusilar. Y allí se quedó Miguel, solo, en la sala de vela.⁵

Hace unos días viajamos a Madrid y estando allí supimos de una concentración, a la que no dudamos en sumarnos, convocada para el 1 de marzo, en el cementerio de La Almudena, por diversos colectivos y personalidades. El motivo, la protesta contra el ayuntamiento, gobernado por la ultraderecha, por la retirada de las placas con los nombres de los 2.936 republicanos fusilados en Madrid por el franquismo entre 1939 y 1944, tras la Guerra Civil. Unas placas acompañadas de la frase de Julia Conesa que cito al principio, y de unos versos de Miguel Hernández, que también fueron suprimidos: Para la libertad me desprendo a balazos / de los que han revolcado su estatua por el lodo (…)  porque soy como el árbol talado, que retoño porque aún tengo la vida.⁶ 

Hubiera querido hablar y no lo hice, porque bastaron con creces quienes pusieron voz a Miguel y a las víctimas: Almudena Grandes,  Juan Carlos Mestre, Luis García Montero, Inma Chacón, Cristina López Barrios, Bernardo Fuster… y así hasta una veintena de poetas.  Me hubiera gustado decir, ahora lo escribo, que le debo –le debemos- mucho a ese poeta que habita en la memoria de tantas buenas gentes; o que vivo en una tierra, Mallorca, donde hubo muy poca guerra y sí mucha victoria y venganza, y que, por ello, la vieja tapia del cementerio de Madrid es también la de los nuestros, la de todos los ajusticiados sin justicia, muertos por garrote o fusil, asesinados. De quienes aquí, como en la Almudena y tantos otros lugares, esperan, tiritando bajo el polvo, verdad, justicia y reparación. La concentración, en esa mañana gris, ventosa y fría del Cementerio del Este, respiraba tristeza, pero también solidaridad y coraje. Al final, entre todos, unos versos de Miguel Hernández musicados por Serrat: La cebolla es escarcha, cerrada y pobre / escarcha de tus días y de mis noches… Y una extraña sensación en la garganta.

(1) Miguel Hernández. Besarse, mujer. “Cancionero y romancero de ausencias”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (2) Miguel Hernández. Canción primera. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (3) Ignacio de Cossío. “Cossío y los toros”. Consejería de Cultura de Cantabria, 2008. (4) Vicente Aleixandre. Elegía (En la muerte de Miguel Hernández). https://trianarts.com/vicente-aleixandre-la-muerte-miguel-hernandez/# . (5) Monleón, J. (28/XII/1974). Con Josefina Manresa, la de Miguel Hernández. Triunfo, 639, pp 36-43. (6) Miguel Hernández. El herido. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963.

Des de fa un parell de mesos preparam, juntament amb un bon grapat d’amigues i amics del Cor d’Esporles un espectacle titulat «Esporles. El Musical«¹ sota la direcció d’en Kake Portas, un artista integral com n’hi ha pocs. L’argument de l’obra s’ha construït a partir de tres conegudes històries del poble, en part llegendàries, que es van entrellaçant  al llarg de la representació sense subjecció als temps concrets en què es podria situar cadascuna.   

La primera narració, “La mora de Son Tries”, té dos protagonistes principals: na Jasmina, una filla de casa bona, i n’Albrí, fill d’un hortolà, què viuen un intens enamorament, malgrat la intenció dels pares de na Jasmina de casar-la amb un marquès. La segona és ”El Monjo de la Cova”, on es parla d’un personatge misteriós que apareix un bon dia a Esporles i se’n va a viure amb austeritat extrema dins una petita cova. El monjo enigmàtic, però, guarda un secret…

La tercera història parteix d’uns fets, la majoria verídics, que formen part de l’anomenat “Plet de les aigües d’Esporles”. Es tracta del contenciós que es va mantenir, durant molt de temps, entre la gent del poble i els cistercencs de La Real per l’aprofitament de les aigües que neixen a prop del poble. Els esporlerins reivindicaven la seva aigua per poder sobreviure i els frares argumentaven els seus drets legals. El litigi tingué un moment culminant, l’any 1763, amb un enfrontament entre les dues parts en què, per part del poble, foren les dones les que prengueren el protagonisme en defensa dels interessos col·lectius. 

El paper singular de la part femenina en aquesta darrera narració m’ha fet reflexionar una vegada més sobre les dones i la seva llarga lluita cap a l’emancipació. La gent de la meva generació hem vist, és cert, un important avenç en aquest aspecte, des de la situació en què les dones no podien, per exemple, obrir un compte bancari, treure el passaport, comprar un pis o obtenir el permís de conduir sense l’autorització d’un home (pare, marit…) ; la limitació en l’accés als estudis, especialment els superiors; la crítica, quan no les prohibicions, respecte a la seva vestimenta o els seus comportaments; les pressions contràries a la vivència plena i lliure de la seva sexualitat; la inculcació, des del bressol fins a la tomba, d’un model nacionalcatòlic de submissió i sacrifici com a filla, esposa i mare…

Ara i aquí, és un fet que la dona s’ha incorporat massivament al món laboral i que augmenta constantment  la seva presència als partits polítics, als sindicats, a la universitat, a les associacions de tota mena, i s’ha alliberat de gran part dels jous que patí. Emperò, aquesta realitat esperançadora no ens ha d’amagar, sinó al contrari,  que les injustícies, les velles i les noves, continuen presents aquí i arreu. Violència de tota mena contra les dones, pel fet de ser-ho; discriminació salarial i professional; limitació en l’accés als càrrecs d’alta responsabilitat i poder;  desigualtat en la càrrega de tasques domèstiques i familiars; explotació i abús sexual; sistemes deficients de planificació familiar, i un etcètera massa llarg d’injustícies, patiments i formes de repressió front al qual s’alça un moviment feminista cada vegada més actiu, què ens convenç alhora que aquesta lluita ha de ser la de tots i totes.

 Quan recordam episodis com el de les dones d’Esporles que el segle XVIII plantaren cara a l’abús del poder;  quan percebo la convicció amb què les meves companyes del Musical representen aquest paper; quan conec les accions de reivindicació feminista que es multipliquen arreu del món, o quan veig -permeteu-me una petita llicència sentimental- la mirada neta i arrogant  de les meves nétes, sento la profunda convicció que aquesta lluita es guanyarà, i que aquest serà recordat, amb raó, com el Segle de les Dones.

(1) https://www.facebook.com/EsporlesElMusical/

Una bona amiga m’ha enviat un article del periodista Javier Valenzuela¹  que he trobat prou interessant i una referència útil per ajudar-me a enraonar. La seva lectura m’ha refermat en la idea –un xic melangiosa, vos confés- que fora bo que molts d’intel·lectuals espanyols haguessin xerrat –encara són a temps, per descomptat- amb aquesta raó i aquest sentiment que ho fa l’escriptor. Així, d’entrada, trob suggerent la seva telegràfica descripció de l’Espanya  que “m’agrada” (la de totes les llengües que s’hi parlen; las Españas aventureras de Turmeda, Cabeza de Vaca y Durruti, y las humorísticas de Gila y Berlanga…) i la que “no m’agrada” (la del franquisme, la de les persecucions i les expulsions històriques des disidents i els diferents, la que asesinó o exilió a Goya, Blanco White, Lorca, Machado y Picasso. (…) la de ese nacionalismo rancio, clerical y militarista que hoy resucita al atávico grito de ¡A por ellos!).

Crec que aquesta relació la podríem subscriure, amb pocs canvis, molts dels que, malgrat els vents contraris, ens hem anat fent d’esquerres, republicans i també, durant molts d’anys, federalistes, com el mateix Valenzuela. Em sembla, en tot cas, que igualment podríem fer una llista, per exemple, d’allò que trobam positiu i negatiu en la història i la realitat actual d’Europa o de Catalunya, o, en el meu cas, de la Mallorca que vaig escollir per viure-hi. Emperò, no em semblaria suficient per fonamentar l’entitat i la continuïtat d’un país, Espanya o qualsevol altre, fer la relació d’allò noble i positiu que hi ha hagut i que convendria conservar, i del negatiu, cruel o injust que caldria rebutjar.  Per descomptat, trob ben necessari que coneguem un poc la història, amb totes les seves llums i ombres, perquè ens explica bona part de la situació actual i, a més, ens podria ajudar a no repetir errades d’antany i també a explotar amb seny els encerts d’altres temps. Emperò em sembla més útil, i sobretot més just, fonamentar el pensament i les propostes polítiques en l’observació de la realitat actual, en allò que ara mateix som, fem i diguem, i no en els greuges i bondats en la història que compartim i, tanmateix, no podem canviar.

La nostra complexa realitat política se situa en el marc d’un estat espanyol, frustrat perquè s’aferma com a una nació que no tothom reconeix i accepta i, alhora, per unes nacions sense estat, frustrades també per aquesta mancança. Som també, tots plegats, uns països on la problemàtica social, econòmica, ambiental  i cultural té molt poc a veure amb la del segle XX i, òbviament, dels anteriors. Davant aquesta realitat polièdrica i sovint conflictiva, moltes persones advoquen per una solució de compromís, com ara aquella que recollí la Constitució espanyola de 1978. Un consens mantingut fins que esclatà la crisi, abans latent, amb la sentència del TC el 2010, el referèndum i la DUI a Catalunya el 2017 i l’aplicació de l’article 155 el mateix any, com a fites bàsiques.

Paral·lelament, des de la mateixa Transició, un sector de la societat –poc visible i amb poc poder polític, al meu parer- ha defensat la vella proposta d’una República federal que pogués integrar raonablement les diverses nacions existents a Espanya, com ara Catalunya. En efecte, durant els darrers segles, han estat diversos els intents d’estructurar Espanya com a república federal, i Catalunya n’ha estat sempre un actor principal en aquestes iniciatives. Debades. Els propis errors dels republicans, però, sobretot, la visió unitarista i reaccionària dels poders formals i dels fàctics ha acabat sempre imposant-se. Els més de 25 pronunciamientos i les quatre guerres  civils hagudes des de 1830, segons explica Paul Preston², acabaren, tard o d’hora, consolidant l’statu quo d’una aliança reaccionària entre la burgesia més conservadora, els militars (autoproclamats garants i salvadors de la pàtria) i l’església (autoproclamada redemptora de les ànimes dels espanyols). I, sobretot, refermant una, diguem-ne, “tàctica política” present encara avui en sectors importants de la societat i que podem resumir en aquesta expressió inquietant: “esto lo acababa yo en dos días”. La burgesía progresista, minoritària, i una esquerra feble i dividida, han estat tradicionalment incapaces de capgirar el rumb d’aquest país, què ha tengut i té encara greus problemes de definició. Una primera ullada al panorama espanyol actual ens mostraria una esquerra erràtica i sovint claudicant, i una dreta –que existeix, i tant!, malgrat el que digui Stanley Payne ³– poc homologable amb les grans dretes europees com ara els tories britànics o el CDU alemany, i que accepta sense gaires escarafalls l’aliança amb la ultradreta que ha perviscut des del franquisme.  La pena -escriu Valenzuela- es que esta visión unitaria y centrípeta, impuesta durante décadas a través de las escuelas, las parroquias, los periódicos, los cuarteles y los calabozos, siguió siendo la oficial y la dominante tras la muerte de Franco. Excepto en determinadas comunidades periféricas que recuperaron sus propios nacionalismos.

Acabaria, de moment, amb una pregunta de difícil i incòmoda resposta: què han fet les forces de progrés,  els suposadament republicans espanyols, des de la mort del dictador, per avançar, no ja en la proposta d’una República federal, sinó tan sols en la pedagogia política i social necessàries perquè les realitats diverses (Catalunya, Euskadi, Galícia…) siguin enteses, valorades i estimades al conjunt de l’Estat?  No res, al meu parer. L’actuació de l’Estat espanyol, dels seus suposats poders independents, i de gairebé tots els partits polítics d’implantació estatal, davant el conflicte Catalunya-Espanya, mostren que ens trobam lluny, no tan sols d’una alternativa política com la que somien els republicans federalistes, sinó, sobretot, i això és el pitjor, d’un canvi de “marc mental” a la societat, que permeti integrar, defensar i no humiliar els diferents.    

(1) Valenzuela, J. “España hay más de una”. InfoLibre, 31/01/2020.  https://www.infolibre.es/noticias/tintalibre/2020/02/01/espana_hay_mas_una_103362_1042.html

(2) Preston , P. (2020): “Un pueblo traicionado: España de 1876 a nuestros días: Corrupción, incompetencia política y división social”. Editorial Debate, Barcelona 

(3) Arenas, P.; Arenas, A. :  “Stanley Payne: «España es el único país importante que no tiene derecha»” 2/02/2018). https://www.20minutos.es/noticia/3250615/0/stanley-payne-entrevista-en-defensa-de-espana/

“La pitjor amenaça és la nostra pròpia idea del món”, deia fa un temps Joaquín Araújo, un molt conegut naturalista espanyol. Podríem afegir que fins i tot quan la nostra “idea del món” canvia, en la pràctica seguim actuant de forma incoherent i irresponsable.

Probablement tothom té una informació bàsica sobre el canvi climàtic, i sembla que aquesta qüestió forma part , cada vegada més, de les principals preocupacions de la ciutadania (Si més no, a l’hora de respondre les enquestes). El canvi climàtic -un progressiu escalfament global mitjà, amb conseqüències dramàtiques per al planeta- és un fet acceptat molt majoritàriament dins la comunitat científica des de la dècada dels vuitanta. Com també ho és que aquest canvi, a diferència dels molts d’altres esdevinguts durant la història de la Terra, deriva fonamentalment de la producció massiva de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle a causa de l’activitat humana, a partir de la Revolució industrial.  Avui, i més encara després dels darrers anys amb récords històrics de temperatura i d’episodis meteorològics catastròfics, gairebé ningú pot negar la realitat d’aquesta crisi global, excepte en casos d’interès econòmic o de possible trastorn cognitiu. O de les dues coses alhora.

Deixant de banda les posicions dels negacionistes, ens hem de demanar per què, davant la tessitura d’haver de renunciar a alguna cosa que considerem necessària o que, simplement, ens agrada, solem defensar la posició pròpia amb frases evasives, com ara: “hi ha altres mesures més importants”, “són els polítics i les grans corporacions, els grans responsables del problema”, “tanmateix, el que jo puc fer és insignificant davant la magnitud de la tragèdia”, “si jo actuo i els altres no, per a què servirà?”… Totes aquestes justificacions contenen una part de veritat, certament, i en altre moment m’agradaria abordar-les.

En tot cas, al meu parer, el cap de la troca es troba en una reflexió inicial que hauríem de fer si, com sembla, volem contribuir personalment a aturar la crisi climàtica global: a quins béns, serveis o activitats superflus estaríem disposts a renunciar totalment o parcial? El diccionari defineix com a superflu “allò que no és necessari, que sobra”. Per tant, seria quelcom de què podríem prescindir sense gran perjudici. En relació amb  la lluita contra l’escalfament global, aquestes activitats supèrflues podrien ser diverses, ja que el que consumim, utilitzam o fem implica, en la majoria dels casos, un consum d’energia i, per tant, la producció de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle. En general, les nostres renúncies podrien tenir un efecte positiu en relació amb la crisi climàtica, però també permetrien alliberar recursos econòmics per dedicar a altres activitats de menor impacte ambiental, o a contribuir a un canvi del model econòmic i energètic.

Qualsevol de nosaltres pot trobar molts d’exemples de comportaments adequats per evitar un consum superflu: desplaçar-se, quan sigui possible, a peu o amb bicicleta, o bé en transport públic; consumir productes vegetals, de proximitat i de temporada, per sobre dels animals i de procedència exòtica; reduir els viatges turístics i, en tot cas, triar els destins i transports amb les condicions més adients de respecte mediambiental; evitar els embolcalls de plàstic; considerar l’eficiència, durabilitat, etc. com a factors primordials a l’hora d’adquirir aparells; evitar renovacions innecessàries de la llar o del vestuari; retirar els nostres estalvis d’entitats que inverteixen en combustibles fòssils; reduir o eliminar la tinença de mascotes; etc. Prec als possibles lectors que no vegin en els exemples citats cap crítica general a les opcions lliures i concretes de cadascú (no trob gens encertat parlar de “bons i dolents” en aquesta qüestió), ni cap simplificació de la realitat (les coses supèrflues ho són en distint grau segons les persones i segons les situacions concretes). En tot cas, el que sí proposaria és que a l’hora de decidir ho féssim sense ignorar la realitat ni enganar-nos a nosaltres mateixos. És a dir, coneixent alguns fets i dades bàsics.

Prenguem l’exemple dels animals de companyia. Segons la Federació Europea de la Indústria d’Alimentació per a Mascotes (*), a Europa la despesa mitjana mensual per llar en cans i moixos és de 217 euros; hi ha uns 80 milions de llars que tenen almenys una mascota, i la població total europea, en creixement continu, és de més de 74 milions de moixos i més de 66 milions de cans. Espanya és el cinquè major mercat d’Europa en relació amb les mascotes, amb una facturació anual d’uns 1.000 milions d’euros. Vosaltres mateixos podeu especular sobre el que podria significar una reducció d’aquesta població animal, també en relació amb la seva petjada ecològica i amb l’alliberament de recursos econòmics per destinar a altres possibles finalitats, una part d’elles relacionades, tant de bo, amb la lluita contra el canvi climàtic.

Mentre escric, el meu moix em mira amb expressió enigmàtica, qui sap si de preocupació… Per cert, es diu “Fum”.

(*) DURAN, V.: “Mascotas, un negocio que mueve 36.500 millones de euros al año en la Unión Europea”. Expansión, 9/10/2018   https://www.expansion.com/directivos/estilo-vida/2018/10/06/5bb7603522601de9538b45ef.html

El curs 1977-78 jo treballava com a professor de Ciències a un col·legi religiós de Palma. Eren els temps en què la societat mallorquina, convalescent de la Dictadura, es mobilitzava  per aturar un projecte privat d’urbanització a Sa Dragonera. Manifestacions, actes informatius i l’ocupació simbòlica de l’illa per un grup de joves durant l’estiu del 77 en foren algunes de les accions reivindicatives què, finalment, conduïren a la preservació d’aquest magnífic espai, avui Parc natural.

Convençut que l’escola ha de tractar educativament la realitat i la problemàtica que l’envolten, vaig proposar als meus alumnes que realitzassin un treball sobre l’illot, tot argumentant, si calgués, la seva posició favorable o contrària a la urbanització. L’activitat es desenvolupà sense cap incidència, i es va palesar que la majoria, però no tots, eren partidaris de la conservació. Pocs dies després, el president de l’associació de pares (les mares, per descomptat, no hi figuraven llavors al nom de les associacions) em cridà per parlar sobre “l’afer Dragonera”. Val a dir que la direcció utilitzava sovint aquesta entitat per fer arribar els seus missatges a qui pertocava, ja m’enteneu. El president em va exposar que consideraven inadequat tractar a l’aula un tema com aquest, conflictiu, controvertit i molt proper, i em va dir que si volia parlar dels problemes de conservació d’un espai natural, em suggeria de fer-ho amb Doñana o… més enfora encara.

Detalls al marge, l’anècdota ens remet a una qüestió de fons: on comencen i acaben els drets dels pares i de l’administració pública a l’escola? Crec que en una societat democràtica, la resposta és prou fàcil si s’accepta una premissa fonamental: que els nins i nines no són propietat dels pares i tampoc de l’Estat, sinó que ambdós han de ser només custodis dels seus drets. Els pares poden educar segons les seves conviccions i valors, només amb les limitacions que marqui, bàsicament, el respecte a la salud física o mental de l’infant i a la seva normal integració a la comunitat. Les administracions públiques, per la seva banda, tenen el deure de proporcionar una educació suficient per a tothom, científicament fonamentada i adreçada a un correcte desenvolupament personal i a la inserció en una societat democràtica, diversa i tolerant. Tot això realitzat per educadors professionals, convenientment formats i seleccionats per treballar-hi dins el marc legal i normatiu vigent.

La reflexió anterior ve a tomb de la renouera presència del partit neofeixista espanyol VOX  (aquest prefix neo- crec que fa referència a que, actualment, a diferència dels anys trenta, els seus militants tenen ordinadors i escriuen tuíters) amb iniciatives que s’adrecen, aparentment, a prioritzar els drets dels pares per damunt dels deures de l’administració pública i dels criteris professionals dels ensenyants. Tot això, sovint, amb l’aquiescència més o menys explícita dels partits que els hi fan d’escolans. Tan aviat proposen -com ara a  Múrcia, Andalusia i Madrid-  d’establir un veto parental que limiti l’assistència dels seus fills a determinades activitats extraescolars o complementàries que no coincidesquin amb les seves preferències, o sol·liciten –cas de Balears- visitar més de cinquanta centres educatius, amb els alumnes dins les aules, per tal de comprovar in situ l’hipotètic “adoctrinament” a què són sotmesos aquests. La intenció bàsica, ara com ahir, en els partits d’aquest extrem ideològic, és, a més de provocar una agitació política que els faci visibles, crear un estat de por entre el professorat i els responsables educatius en general, per tal de frenar les iniciatives pedagògiques adreçades a ajudar l’alumnat a conèìxer-se a si mateixos i a la diversitat que els envolta, a accedir de forma crítica al coneixement, a valorar i defensar el patrimoni natural, cultural i lingüístic… Ras i curt, a preparar-se per viure un futur, el seu, on els canvis i les crisis en seran l’únic element constant. 

Una vegada més se sent al país aquella flaire de resclosit que volíem començar a oblidar. Sembla que vulgui retornar l’Espanya de cerrado y sacristía, de Cara al sol y Mes de María, de somnis imperials delirants, de Formación –obligatòria, per descomptat- d’un fantasmagòric Espíritu Nacional, de la moral de paper maixé i els silencis forçats que tant de mal feren a la nostra generació.

Aquests hereus –no tan sols espirituals i polítics sinó, sovint, ben materials- del franquisme, del qual mai no han renegat, tornen una altra vegada a assetjar l’escola i els seus mestres amb allò que, com explica Jason Stanley (*) és un instrument bàsic de la seva acció: la por (l’altre és l’odi, segons el mateix autor). I així, el necessari i urgent debat sobre un model educatiu modern, pedagògicament avançat, democràtic i dotat amb recursos suficients, torna a ser enterbolit per suposats adoctrinaments i imaginaris perills per a la integritat moral dels infants i joves. Tot adreçat a atemorir professorat i responsables educatius perquè s’abstenguin d’explicar als joves formes de pensament, de moral i de comportament diferents dels suposadament “únics, bons i vertaders”.

Obrir les portes de l’escola a l’entorn, fer de l’aula un espai de llibertat, no és una opció més, és l’opció necessària. Perquè, actualment, l’alumnat pot accedir de forma il·limitada a totes les realitats del món. I, per això, fer-ho també des de l’escola, des d’un plantejament educatiu crític, és imprescindible, atès que per a la majoria dels infants i joves aquesta pot ser l’única possibilitat de caminar durant un temps crucial amb algú qualificat, que plantegi preguntes adients, orienti la cerca i selecció de la informació i creï espais de reflexió i debat compartits per trobar les respostes per si mateixos. És, precisament, la manca de llibertat i la por de dur els temes rellevants a les aules allò que pot convertir aquestes, paradoxalment, en espais d’adoctrinament per al silenci, la submissió, la renúncia a la defensa del patrimoni col·lectiu i l’acceptació acrítica de l’arbitrarietat, la mentida o l’explotació. No ho hem de consentir.

(*) Jason Stanley: “Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida”. Blackie Books, 2019