Adeste

 

Mi padre pasó la Guerra en las cárceles de la República. Detenido en Madrid el 31 de diciembre de 1936, por motivos políticos cuyo detalle todavía desconocemos, estuvo recluído en las prisiones de Albacete, donde fue juzgado el 1 de febrero  y condenado a tres años de prisión, Chinchilla, Cehegín, Totana y, finalmente, Hellín, donde fue excarcelado el 31 de marzo de 1939.

De cuando yo era un niño, recuerdo haber oído con frecuencia a mi padre hablar de sus prisiones. Miseria, hambre, frío y miedo eran elementos fijos en aquellas historias que hoy se difuminan y confunden en mi memoria. Entre todas, destaca la de unas Navidades pasadas en la cárcel, no sé con precisión cual de ellas. Al parecer, durante la Nochebuena se permitió una misa a la que asistieron numerosos reclusos y, según contaba, también reclusas, aunque separadas estas y confinadas en el coro de la capilla.

Gernika, 1937

Tras la ceremonia, una mujer, tal vez una monja, entonó una canción navideña, la conocida “Adeste fideles”, con  voz fuerte y limpia. El silencio de los presentes se mantuvo y no se rompió siquiera cuando finalizó el canto.  La emoción con que mi padre nos contó esta anécdota todavía vive en mi recuerdo. Afuera, la noche negra, el frío helador, el hambre atroz y los campos regados de sangre y rabia. Dentro, el sentimiento que más allá de simbolismos religiosos, de posiciones políticas, de penas personales, une a los miserables, a los perseguidos. Adeste!, acudid!, quienes creéis que, más allá de las diferencias, nos une la humanidad. Laeti, triumphantes!, vencedores del miedo y el odio.  Et nos ovanti, gradu festinemus!, hacia la luz que llegará, inexorable, tras la noche más larga.

Feliz Navidad!

Ara i aquí

Vaig néixer a Queralbs, al Ripollès, divendres 14 de gener de 1949. Al meu poble encara hi havia pastors, uns pastors que eren del Barça, jugaven a escacs i llegien “La Vanguardia”. Els carrers de Queralbs feien olor de fenc i flors, de merda de vaca i de fum de llenya.

Més tard, als meus cinc anys, varem començar a traslladar-nos, amb la meva família. Anarem a viure a Foz (Lugo), al Pertús (Girona) i a Figueres (Girona), on vaig fer el Batxillerat. En acabar, me’n vaig anar a estudiar Biologia a la Universitat Central de Barcelona. Després de viatjar al Perú amb el meu germà, amb un projecte de treball, i d’una breu aturada a Barcelona, vaig decidir instal·lar-me a Esporles (Mallorca), on hi visc des de l’any 1976.

Estic casat. Tinc dos fills i tres néts. També tinc un moix, alguns peixos i uns quants arbres, plantats per nosaltres, que compensen -si més no parcialment- les nostres emissions carbòniques. També tinc dues llengües que sento com a pròpies, el castellà, que m’ensenyaren els meus pares, i el català, que em transmeteren els amics (els primers, els de la foto de dalt). I estic jubilat del meu ofici de professor d’institut i d’universitat, i de gairebé tots els compromisos -més dels necessaris- que he anat adquirint al llarg de la vida. Jubilat, no retirat, m’agrada dir.

Albada a Esporles

Ara i aquí, tinc por que el món que heretin els meus néts sigui molt pitjor, més inhumà i destructiu que el que hem viscut nosaltres, la meva generació. Sento que, malgrat tenir una infinitat de possibilitats de comunicar-nos, i un inabastable oceà d’informació, estem amarats de soledat. Tothom parla i pocs escolten, el soroll ofega les paraules, que diria el meu estimat Martí i Pol. Un soroll que prové de la ignorància arrogant, però també de l’excés d’una informació en gran part inútil, sovint falsa, redundant i mancada de selecció i d’ordre.

Durant tota la meva vida m’he resistit a escriure -creativament, vull dir- i he defensat la meva posició amb un cert to burleta davant amics i familiars. “Algú ha de llegir a un país com aquest, on tothom escriu…” els deia. Ara i aquí, a punt de completar els meus setanta, he decidit claudicar -en això com en moltes altres coses- i afegir-me al “brogit mundà”. Si més no, per pensar i convèncer-me que no estic tot sol, que algun pensament meu pot trobar recer i ressó en una altra persona i que, plegats, podem ajudar-nos a no tornar massa cínics. Si em llegiu en alguna ocasió, i si voleu fer-me arribar algun comentari, vos ho agrairé d’allò més. Ho espero i us espero, ara i aquí.

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com