En els dies de la pesta

Feliç posteritat, que no experimentarà una tribulació tan abismal i contemplarà el nostre testimoni com una faula! (Petrarca, 1304-1374)

Procedent de l’est, l’any 1345 s’escampa per Europa la pesta bubònica. De port en port, inclòs el de Ciutat de Mallorca, i més tard cap a l’interior del continent, la malaltia viatja -ara ho sabem però llavors no- amb les rates infectades i amb les seves puces, què, en picar les persones, les hi transmeten el bacil Yersinia pestis. Entre els diversos símptomes de la malaltia destaquen els bubons, que li donen el nom, uns bonys negres –ganglis inflamats- que apareixen a diverses parts del cos i que anuncien el final proper de l’afectat. Es calcula que entre el 40% i el 60% de la població europea, potser uns 25 milions de persones, va desaparèixer durant l’epidèmia (molts més a Àsia i Àfrica), i els efectes econòmics i socials – pobresa, fam, migracions, lluites, etc.- es feren sentir durant molts d’anys després d’acabar aquest flagell.

També la cultura va ser sacsejada per la “mort negra”. Part de la poesia de Petrarca fou inspirada per la mort de Laura, la seva musa, a causa de la pesta.  Bocaccio, també en aquell temps, va escriure una obra mestra, el “Decameró”, protagonitzada per un grup de joves -tres homes i set dones- que abandonen Florència per escapar de la pesta. Els fugitius s’instal·len a una casa de camp on, dia rere dia, aniran explicant-se contes dels temes més variats, per distreure’s. De tals coses –diu Bocaccio a la introducció del Decameró- van néixer pors diverses als que quedaven vius, i gairebé tots s’inclinaven a un remei molt cruel com era esquivar i fugir dels malalts i les seves coses. I hi havia alguns que pensaven que viure moderadament i guardar-se de tot el superflu havia d’oferir gran resistència a aquest accident i vivien separats de tots els altres, recollint-se i tancant-se en aquelles cases on no hi hagués cap malalt, usant amb gran temprança de menjars delicadíssims i d’òptims vins i fugint de tot excés, amb el tocar instruments i amb els plaers que podien tenir s’entretenien.  Vos sona?

Quarantena

Reclòs aquests dies amb la meva parella dins ca nostra, a causa de la pandèmia del Coronavirus, sovint he pensat en la Pesta negra i en la gent que la visqué el segle XIV. I en allò que he vist i he sentit al meu entorn o als mitjans de comunicació he cregut percebre el ressò d’un temps antic, de semblants sentiments i comportaments en aquells homes i dones del segle XIV davant l’enemic invisible, la malaltia i la mort, la incertesa, la superstició, la soledat… i la por. Sí, la por, aquest primitiu sentiment, una boira que ens amara, que ens encega i ens torna egoistes, irracionals, fatalistes. La por, que tan bé saben administrar, en benefici seu, els poderosos.

Per descomptat, el segle XXI no és el XIV. No són comparables les condicions socials, culturals, polítiques, econòmiques i, no cal dir-ho, sanitàries.  I tampoc ho és la malaltia: la taxa de letalitat deguda al Coronavirus és irrisòria en comparació amb la de la pesta i altres flagells que ha patit la humanitat (còlera, verola, paludisme, ébola i molts altres), encara que s’escampi més ràpid i sigui més mortífera que una malaltia tan habitual com la grip. I que, per manca encara de vacuna o tractament, obligui a prendre unes mesures dràstiques que, inevitablement, deixaran una profunda petjada a la nostra consciència, la nostra societat i la nostra economia, durant molts d’anys..

Per a les víctimes de la pesta –gairebé tothom ho fou, d’alguna forma- les causes de l’epidèmia s’atribuïen, segons preferències, a les miasmes que desprenien els cadàvers, a la còlera de Déu desfermada pels pecats de la humanitat, o a l’acció d’enemics perversos (els jueus en foren el col·lectiu preferit, que patí, com tantes vegades, persecucions i mort). Set-cents anys més tard, tenim un gran coneixement sobre els microorganismes i els mecanismes d’infecció i propagació,  i unes possibilitats immenses de disposar de molta i bona informació. I, malgrat això, continuen circulant per les xarxes i el carrer notícies falses, remeis “infal·libles”, consells d’ignorants, rumors, picaresca, suposades conspiracions… I també intents per aprofitar-se de tot plegat en benefici d’interessos polítics o econòmics.  Quelcom no gaire diferent, en el fons, d’allò que succeïa el segle XIV a Europa.

Perquè això que viurem les properes setmanes ens pugui servir en el futur, crec que aquest podria ser un bon moment per refermar algunes idees que sovint oblidam. Per exemple,  per constatar que la salut dels altres és condició de la meva, i viceversa. Que els professionals, la tecnologia i els recursos terapèutics són molt importants, però encara ho són més els comportaments personals i les mesures sanitàries. Que l’educació i el coneixement ens deslliuren, ens defensen i ens fan créixer com a societat. Que és la comunitat organitzada la que es defensa. I, per tot això, que només un sistema públic de salut fort, flexible i ben dotat, pot aturar o mitigar flagells com el COVID19, que tornaran tard o d’hora, encara que amb un altre nom.  Que ens cal un sistema d’investigació i desenvolupament amb recursos públics –i privats- suficients i constants i amb una organització eficaç i exigent. I que un bon sistema educatiu públic ens pot donar eines eficaces (coneixements, capacitats, valors) per lluitar, tots junts, contra els quatre genets apocalíptics. I, ja que l’actualitat em dona peu, em permetreu d’afegir-ne un cinquè, de genet: aquell que malbarata o roba els recursos públics, imprescindibles per avançar cap a una  vida amb la salut que ens definia ja fa temps el congrés de Perpinyà1:  una forma de vida autònoma, solidària i joiosa.

Venga, amics, rentau-vos les mans, no sortiu de ca vostra i consolau-vos pensant que el segle XIV no hi havia internet…

(1)  Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Perpinyà, 1976.

Escríbeme a la tierra

Que mi nombre no se borre de la historia (Julia Conesa, de Las Trece Rosas)

I, tanmateix, la remor persisteix. (Miquel Martí i Pol)

En 1964, un excelente profesor de literatura –Joan Guillamet se llamaba- me descubrió a Miguel Hernández. Un buen día nos propuso la lectura y comentario de cierto poema publicado en un periódico. Se trataba de la Elegía a Ramón Sijé.  Nunca, hasta ese momento, había oído hablar de Miguel, ni en el instituto ni en casa. Pero esos versos suyos, los primeros que conocí, me deslumbraron e hicieron que, al cabo, memorizase el poema entero; hasta hoy mismo, todavía.  El entusiasmo me llevó a buscar más y más versos suyos, que fui hallando con dificultad, no tanto por lo escaso de mis recursos, cuanto por el silencio plomizo que pesaba sobre él en aquel tiempo de plomo. Así fui descubriendo a aquel pastor de Orihuela que se hizo a sí mismo, contra corriente, como escritor (Besarse, mujer, / al sol, es besarnos / en toda la vida)1 y, contra todo interés, como hombre comprometido con una causa justa en unos tiempos de espanto (Se ha retirado el campo / al ver abalanzarse / crispadamente al hombre)2. Uno tras otro, fueron cayendo en mi pequeña biblioteca sus libros, que aún conservo en parte y a los que regreso a menudo: “Perito en lunas”, “El rayo que no cesa”, “Viento del pueblo”, “Cancionero y romancero de ausencias”, “El hombre acecha”…

Miguel no tuvo una vida cómoda. Le costó abrirse camino en la vida y en el círculo elitista de los escritores de su tiempo. Cuando los golpistas hicieron armas contra la República, optó por el camino difícil, dejando los acogedores salones de Madrid en que quedaron otros, para luchar con su palabra en las trincheras. En 1939 Miguel fue detenido en Portugal, a donde había huido, y entregado a la Guardia Civil. Tras un Consejo de Guerra, y protegido por las habituales garantías procesales del franquismo, fue sentenciado a muerte. Algunos amigos del bando vencedor intercedieron para evitarle tal condena, lo que se consiguió y así fue comunicado por el Ministro de Defensa: Tengo el gusto de participarle que la pena capital (…), ha sido conmutada por la inmediata inferior, esperando que este acto de generosidad del Caudillo, obligará al agraciado a seguir una conducta que sea rectificación del pasado.3 El 28 de marzo de 1942  murió Miguel de tuberculosis, miseria y tristeza en la enfermería de la prisión de Alicante, sin haber rectificado un ápice sus convicciones ni su obra. Nadie gemirá nunca bastante. / Tu hermoso corazón nacido para amar / murió, fue muerto, muerto, acabado, cruelmente acuchillado de odio4, escribió Aleixandre, amigo y poeta. Desde las páginas de “Triunfo”, Josefina Manresa, la viuda de Miguel, nos explicaba en los años setenta: No pudimos velar su cadáver, porque los empleados del cementerio nos dijeron que por la noche llevaban gente a fusilar. Y allí se quedó Miguel, solo, en la sala de vela.5

Flores en La Almudena

Hace unos días viajamos a Madrid y estando allí supimos de una concentración, a la que no dudamos en sumarnos, convocada para el 1 de marzo, en el cementerio de La Almudena, por diversos colectivos y personalidades. El motivo, la protesta contra el ayuntamiento, gobernado por la ultraderecha, por la retirada de las placas con los nombres de los 2.936 republicanos fusilados en Madrid por el franquismo entre 1939 y 1944, tras la Guerra Civil. Unas placas acompañadas de la frase de Julia Conesa que cito al principio, y de unos versos de Miguel Hernández, que también fueron suprimidos: Para la libertad me desprendo a balazos / de los que han revolcado su estatua por el lodo (…)  porque soy como el árbol talado, que retoño porque aún tengo la vida.

Hubiera querido hablar y no lo hice, porque bastaron con creces quienes pusieron voz a Miguel y a las víctimas: Almudena Grandes,  Juan Carlos Mestre, Luis García Montero, Inma Chacón, Cristina López Barrios, Bernardo Fuster… y así hasta una veintena de poetas.  Me hubiera gustado decir, ahora lo escribo, que le debo –le debemos- mucho a ese poeta que habita en la memoria de tantas buenas gentes; o que vivo en una tierra, Mallorca, donde hubo muy poca guerra y sí mucha victoria y venganza, y que, por ello, la vieja tapia del cementerio de Madrid es también la de los nuestros, la de todos los ajusticiados sin justicia, muertos por garrote o fusil, asesinados. De quienes aquí, como en la Almudena y tantos otros lugares, esperan, tiritando bajo el polvo, verdad, justicia y reparación. La concentración, en esa mañana gris, ventosa y fría del Cementerio del Este, respiraba tristeza, pero también solidaridad y coraje. Al final, entre todos, unos versos de Miguel Hernández musicados por Serrat: La cebolla es escarcha, cerrada y pobre / escarcha de tus días y de mis noches… Y una extraña sensación en la garganta.

(1) Miguel Hernández. Besarse, mujer. “Cancionero y romancero de ausencias”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (2) Miguel Hernández. Canción primera. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (3) Ignacio de Cossío. “Cossío y los toros”. Consejería de Cultura de Cantabria, 2008. (4) Vicente Aleixandre. Elegía (En la muerte de Miguel Hernández). https://trianarts.com/vicente-aleixandre-la-muerte-miguel-hernandez/# . (5) Monleón, J. (28/XII/1974). Con Josefina Manresa, la de Miguel Hernández. Triunfo, 639, pp 36-43. (6) Miguel Hernández. El herido. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963.

Valentes

Anem, anem juntes a lluitar, que la nostra aigua hem de defensar.

(Esporles. El Musical)

Des de fa un parell de mesos preparam, juntament amb un bon grapat d’amigues i amics del Cor d’Esporles un espectacle titulat “Esporles. El Musical1 sota la direcció d’en Kake Portas, un artista integral com n’hi ha pocs. L’argument de l’obra s’ha construït a partir de tres conegudes històries del poble, en part llegendàries, que es van entrellaçant  al llarg de la representació sense subjecció als temps concrets en què es podria situar cadascuna.   

La primera narració, “La mora de Son Tries”, té dos protagonistes principals: na Jasmina, una filla de casa bona, i n’Albrí, fill d’un hortolà, què viuen un intens enamorament, malgrat la intenció dels pares de na Jasmina de casar-la amb un marquès. La segona és ”El Monjo de la Cova”, on es parla d’un personatge misteriós que apareix un bon dia a Esporles i se’n va a viure amb austeritat extrema dins una petita cova. El monjo enigmàtic, però, guarda un secret…

Esporles. El Musical

La tercera història parteix d’uns fets, la majoria verídics, que formen part de l’anomenat “Plet de les aigües d’Esporles”. Es tracta del contenciós que es va mantenir, durant molt de temps, entre la gent del poble i els cistercencs de La Real per l’aprofitament de les aigües que neixen a prop del poble. Els esporlerins reivindicaven la seva aigua per poder sobreviure i els frares argumentaven els seus drets legals. El litigi tingué un moment culminant, l’any 1763, amb un enfrontament entre les dues parts en què, per part del poble, foren les dones les que prengueren el protagonisme en defensa dels interessos col·lectius. 

El paper singular de la part femenina en aquesta darrera narració m’ha fet reflexionar una vegada més sobre les dones i la seva llarga lluita cap a l’emancipació. La gent de la meva generació hem vist, és cert, un important avenç en aquest aspecte, des de la situació en què les dones no podien, per exemple, obrir un compte bancari, treure el passaport, comprar un pis o obtenir el permís de conduir sense l’autorització d’un home (pare, marit…) ; la limitació en l’accés als estudis, especialment els superiors; la crítica, quan no les prohibicions, respecte a la seva vestimenta o els seus comportaments; les pressions contràries a la vivència plena i lliure de la seva sexualitat; la inculcació, des del bressol fins a la tomba, d’un model nacionalcatòlic de submissió i sacrifici com a filla, esposa i mare…

Ara i aquí, és un fet que la dona s’ha incorporat massivament al món laboral i que augmenta constantment  la seva presència als partits polítics, als sindicats, a la universitat, a les associacions de tota mena, i s’ha alliberat de gran part dels jous que patí. Emperò, aquesta realitat esperançadora no ens ha d’amagar, sinó al contrari,  que les injustícies, les velles i les noves, continuen presents aquí i arreu. Violència de tota mena contra les dones, pel fet de ser-ho; discriminació salarial i professional; limitació en l’accés als càrrecs d’alta responsabilitat i poder;  desigualtat en la càrrega de tasques domèstiques i familiars; explotació i abús sexual; sistemes deficients de planificació familiar, i un etcètera massa llarg d’injustícies, patiments i formes de repressió front al qual s’alça un moviment feminista cada vegada més actiu, què ens convenç alhora que aquesta lluita ha de ser la de tots i totes.

 Quan recordam episodis com el de les dones d’Esporles que el segle XVIII plantaren cara a l’abús del poder;  quan percebo la convicció amb què les meves companyes del Musical representen aquest paper; quan conec les accions de reivindicació feminista que es multipliquen arreu del món, o quan veig -permeteu-me una petita llicència sentimental- la mirada neta i arrogant  de les meves nétes, sento la profunda convicció que aquesta lluita es guanyarà, i que aquest serà recordat, amb raó, com el Segle de les Dones.

(1) https://www.facebook.com/EsporlesElMusical/

Federalisme, encara?

Una bona amiga m’ha enviat un article del periodista Javier Valenzuela1  que he trobat prou interessant i una referència útil per ajudar-me a enraonar. La seva lectura m’ha refermat en la idea –un xic melangiosa, vos confés- que fora bo que molts d’intel·lectuals espanyols haguessin xerrat –encara són a temps, per descomptat- amb aquesta raó i aquest sentiment que ho fa l’escriptor. Així, d’entrada, trob suggerent la seva telegràfica descripció de l’Espanya  que “m’agrada” (la de totes les llengües que s’hi parlen; las Españas aventureras de Turmeda, Cabeza de Vaca y Durruti, y las humorísticas de Gila y Berlanga…) i la que “no m’agrada” (la del franquisme, la de les persecucions i les expulsions històriques des disidents i els diferents, la que asesinó o exilió a Goya, Blanco White, Lorca, Machado y Picasso. (…) la de ese nacionalismo rancio, clerical y militarista que hoy resucita al atávico grito de ¡A por ellos!).

Crec que aquesta relació la podríem subscriure, amb pocs canvis, molts dels que, malgrat els vents contraris, ens hem anat fent d’esquerres, republicans i també, durant molts d’anys, federalistes, com el mateix Valenzuela. Em sembla, en tot cas, que igualment podríem fer una llista, per exemple, d’allò que trobam positiu i negatiu en la història i la realitat actual d’Europa o de Catalunya, o, en el meu cas, de la Mallorca que vaig escollir per viure-hi. Emperò, no em semblaria suficient per fonamentar l’entitat i la continuïtat d’un país, Espanya o qualsevol altre, fer la relació d’allò noble i positiu que hi ha hagut i que convendria conservar, i del negatiu, cruel o injust que caldria rebutjar.  Per descomptat, trob ben necessari que coneguem un poc la història, amb totes les seves llums i ombres, perquè ens explica bona part de la situació actual i, a més, ens podria ajudar a no repetir errades d’antany i també a explotar amb seny els encerts d’altres temps. Emperò em sembla més útil, i sobretot més just, fonamentar el pensament i les propostes polítiques en l’observació de la realitat actual, en allò que ara mateix som, fem i diguem, i no en els greuges i bondats en la història que compartim i, tanmateix, no podem canviar.

Vasarely: Sense títol, 1966

La nostra complexa realitat política se situa en el marc d’un estat espanyol, frustrat perquè s’aferma com a una nació que no tothom reconeix i accepta i, alhora, per unes nacions sense estat, frustrades també per aquesta mancança. Som també, tots plegats, uns països on la problemàtica social, econòmica, ambiental  i cultural té molt poc a veure amb la del segle XX i, òbviament, dels anteriors. Davant aquesta realitat polièdrica i sovint conflictiva, moltes persones advoquen per una solució de compromís, com ara aquella que recollí la Constitució espanyola de 1978. Un consens mantingut fins que esclatà la crisi, abans latent, amb la sentència del TC el 2010, el referèndum i la DUI a Catalunya el 2017 i l’aplicació de l’article 155 el mateix any, com a fites bàsiques.

Paral·lelament, des de la mateixa Transició, un sector de la societat –poc visible i amb poc poder polític, al meu parer- ha defensat la vella proposta d’una República federal que pogués integrar raonablement les diverses nacions existents a Espanya, com ara Catalunya. En efecte, durant els darrers segles, han estat diversos els intents d’estructurar Espanya com a república federal, i Catalunya n’ha estat sempre un actor principal en aquestes iniciatives. Debades. Els propis errors dels republicans, però, sobretot, la visió unitarista i reaccionària dels poders formals i dels fàctics ha acabat sempre imposant-se. Els més de 25 pronunciamientos i les quatre guerres  civils hagudes des de 1830, segons explica Paul Preston2, acabaren, tard o d’hora, consolidant l’statu quo d’una aliança reaccionària entre la burgesia més conservadora, els militars (autoproclamats garants i salvadors de la pàtria) i l’església (autoproclamada redemptora de les ànimes dels espanyols). I, sobretot, refermant una, diguem-ne, “tàctica política” present encara avui en sectors importants de la societat i que podem resumir en aquesta expressió inquietant: “esto lo acababa yo en dos días”. La burgesía progresista, minoritària, i una esquerra feble i dividida, han estat tradicionalment incapaces de capgirar el rumb d’aquest país, què ha tengut i té encara greus problemes de definició. Una primera ullada al panorama espanyol actual ens mostraria una esquerra erràtica i sovint claudicant, i una dreta –que existeix, i tant!, malgrat el que digui Stanley Payne 3– poc homologable amb les grans dretes europees com ara els tories britànics o el CDU alemany, i que accepta sense gaires escarafalls l’aliança amb la ultradreta que ha perviscut des del franquisme.  La pena -escriu Valenzuela- es que esta visión unitaria y centrípeta, impuesta durante décadas a través de las escuelas, las parroquias, los periódicos, los cuarteles y los calabozos, siguió siendo la oficial y la dominante tras la muerte de Franco. Excepto en determinadas comunidades periféricas que recuperaron sus propios nacionalismos.

Acabaria, de moment, amb una pregunta de difícil i incòmoda resposta: què han fet les forces de progrés,  els suposadament republicans espanyols, des de la mort del dictador, per avançar, no ja en la proposta d’una República federal, sinó tan sols en la pedagogia política i social necessàries perquè les realitats diverses (Catalunya, Euskadi, Galícia…) siguin enteses, valorades i estimades al conjunt de l’Estat?  No res, al meu parer. L’actuació de l’Estat espanyol, dels seus suposats poders independents, i de gairebé tots els partits polítics d’implantació estatal, davant el conflicte Catalunya-Espanya, mostren que ens trobam lluny, no tan sols d’una alternativa política com la que somien els republicans federalistes, sinó, sobretot, i això és el pitjor, d’un canvi de “marc mental” a la societat, que permeti integrar, defensar i no humiliar els diferents.    

(1) Valenzuela, J. “España hay más de una”. InfoLibre, 31/01/2020.  https://www.infolibre.es/noticias/tintalibre/2020/02/01/espana_hay_mas_una_103362_1042.html

(2) Preston , P. (2020): “Un pueblo traicionado: España de 1876 a nuestros días: Corrupción, incompetencia política y división social”. Editorial Debate, Barcelona 

(3) Arenas, P.; Arenas, A. :  “Stanley Payne: “España es el único país importante que no tiene derecha”” 2/02/2018). https://www.20minutos.es/noticia/3250615/0/stanley-payne-entrevista-en-defensa-de-espana/

El canvi climàtic i el meu moix

La pitjor amenaça és la nostra pròpia idea del món, deia fa un temps Joaquín Araújo, un molt conegut naturalista espanyol. Podríem afegir que fins i tot quan la nostra “idea del món” canvia, en la pràctica seguim actuant de forma incoherent i irresponsable.

Probablement tothom té una informació bàsica sobre el canvi climàtic, i sembla que aquesta qüestió forma part , cada vegada més, de les principals preocupacions de la ciutadania (Si més no, a l’hora de respondre les enquestes). El canvi climàtic -un progressiu escalfament global mitjà, amb conseqüències dramàtiques per al planeta- és un fet acceptat molt majoritàriament dins la comunitat científica des de la dècada dels vuitanta. Com també ho és que aquest canvi, a diferència dels molts d’altres esdevinguts durant la història de la Terra, deriva fonamentalment de la producció massiva de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle a causa de l’activitat humana, a partir de la Revolució industrial.  Avui, i més encara després dels darrers anys amb récords històrics de temperatura i d’episodis meteorològics catastròfics, gairebé ningú pot negar la realitat d’aquesta crisi global, excepte en casos d’interès econòmic o de possible trastorn cognitiu. O de les dues coses alhora.

Graus de diferència amb la mitjana de temperatures de 1951 a 1980 en mesos d’agost
(Font: NOAA, http://www.epdata.es)

Deixant de banda les posicions dels negacionistes, ens hem de demanar per què, davant la tessitura d’haver de renunciar a alguna cosa que considerem necessària o que, simplement, ens agrada, solem defensar la posició pròpia amb frases evasives, com ara: “hi ha altres mesures més importants”, “són els polítics i les grans corporacions, els grans responsables del problema”, “tanmateix, el que jo puc fer és insignificant davant la magnitud de la tragèdia”, “si jo actuo i els altres no, per a què servirà?”… Totes aquestes justificacions contenen una part de veritat, certament, i en altre moment m’agradaria abordar-les.

En tot cas, al meu parer, el cap de la troca es troba en una reflexió inicial que hauríem de fer si, com sembla, volem contribuir personalment a aturar la crisi climàtica global: a quins béns, serveis o activitats superflus estaríem disposts a renunciar totalment o parcial? El diccionari defineix com a superflu “allò que no és necessari, que sobra”. Per tant, seria quelcom de què podríem prescindir sense gran perjudici. En relació amb  la lluita contra l’escalfament global, aquestes activitats supèrflues podrien ser diverses, ja que el que consumim, utilitzam o fem implica, en la majoria dels casos, un consum d’energia i, per tant, la producció de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. En general, les nostres renúncies podrien tenir un efecte positiu en relació amb la crisi climàtica, però també permetrien alliberar recursos econòmics per dedicar a altres activitats de menor impacte ambiental, o a contribuir a un canvi del model econòmic i energètic.

Qualsevol de nosaltres pot trobar molts d’exemples de comportaments adequats per evitar un consum superflu: desplaçar-se, quan sigui possible, a peu o amb bicicleta, o bé en transport públic; consumir productes vegetals, de proximitat i de temporada, per sobre dels animals i de procedència exòtica; reduir els viatges turístics i, en tot cas, triar els destins i transports amb les condicions més adients de respecte mediambiental; evitar els embolcalls de plàstic; considerar l’eficiència, durabilitat, etc. com a factors primordials a l’hora d’adquirir aparells; evitar renovacions innecessàries de la llar o del vestuari; retirar els nostres estalvis d’entitats que inverteixen en combustibles fòssils; reduir o eliminar la tinença de mascotes; etc. Prec als possibles lectors que no vegin en els exemples citats cap crítica general a les opcions lliures i concretes de cadascú (no trob gens encertat parlar de “bons i dolents” en aquesta qüestió), ni cap simplificació de la realitat (les coses supèrflues ho són en distint grau segons les persones i segons les situacions concretes). En tot cas, el que sí proposaria és que a l’hora de decidir ho féssim sense ignorar la realitat ni enganar-nos a nosaltres mateixos. És a dir, coneixent alguns fets i dades bàsics.

Prenguem l’exemple dels animals de companyia. Segons la Federació Europea de la Indústria d’Alimentació per a Mascotes (*), a Europa la despesa mitjana mensual per llar en cans i moixos és de 217 euros; hi ha uns 80 milions de llars que tenen almenys una mascota, i la població total europea, en creixement continu, és de més de 74 milions de moixos i més de 66 milions de cans. Espanya és el cinquè major mercat d’Europa en relació amb les mascotes, amb una facturació anual d’uns 1.000 milions d’euros. Vosaltres mateixos podeu especular sobre el que podria significar una reducció d’aquesta població animal, també en relació amb la seva petjada ecològica i amb l’alliberament de recursos econòmics per destinar a altres possibles finalitats, una part d’elles relacionades, tant de bo, amb la lluita contra el canvi climàtic.

Mentre escric, el meu moix em mira amb expressió enigmàtica, qui sap si de preocupació… Per cert, es diu “Fum”.

(*) DURAN, V.: “Mascotas, un negocio que mueve 36.500 millones de euros al año en la Unión Europea”. Expansión, 9/10/2018   https://www.expansion.com/directivos/estilo-vida/2018/10/06/5bb7603522601de9538b45ef.html

L’escola, assetjada

El curs 1977-78 jo treballava com a professor de Ciències a un col·legi religiós de Palma. Eren els temps en què la societat mallorquina, convalescent de la Dictadura, es mobilitzava  per aturar un projecte privat d’urbanització a Sa Dragonera. Manifestacions, actes informatius i l’ocupació simbòlica de l’illa per un grup de joves durant l’estiu del 77 en foren algunes de les accions reivindicatives què, finalment, conduïren a la preservació d’aquest magnífic espai, avui Parc natural.

Convençut que l’escola ha de tractar educativament la realitat i la problemàtica que l’envolten, vaig proposar als meus alumnes que realitzassin un treball sobre l’illot, tot argumentant, si calgués, la seva posició favorable o contrària a la urbanització. L’activitat es desenvolupà sense cap incidència, i es va palesar que la majoria, però no tots, eren partidaris de la conservació. Pocs dies després, el president de l’associació de pares (les mares, per descomptat, no hi figuraven llavors al nom de les associacions) em cridà per parlar sobre “l’afer Dragonera”. Val a dir que la direcció utilitzava sovint aquesta entitat per fer arribar els seus missatges a qui pertocava, ja m’enteneu. El president em va exposar que consideraven inadequat tractar a l’aula un tema com aquest, conflictiu, controvertit i molt proper, i em va dir que si volia parlar dels problemes de conservació d’un espai natural, em suggeria de fer-ho amb Doñana o… més enfora encara.

Diversitat, integració

Detalls al marge, l’anècdota ens remet a una qüestió de fons: on comencen i acaben els drets dels pares i de l’administració pública a l’escola? Crec que en una societat democràtica, la resposta és prou fàcil si s’accepta una premissa fonamental: que els nins i nines no són propietat dels pares i tampoc de l’Estat, sinó que ambdós han de ser només custodis dels seus drets. Els pares poden educar segons les seves conviccions i valors, només amb les limitacions que marqui, bàsicament, el respecte a la salud física o mental de l’infant i a la seva normal integració a la comunitat. Les administracions públiques, per la seva banda, tenen el deure de proporcionar una educació suficient per a tothom, científicament fonamentada i adreçada a un correcte desenvolupament personal i a la inserció en una societat democràtica, diversa i tolerant. Tot això realitzat per educadors professionals, convenientment formats i seleccionats per treballar-hi dins el marc legal i normatiu vigent.

La reflexió anterior ve a tomb de la renouera presència del partit neofeixista espanyol VOX  (aquest prefix neo- crec que fa referència a que, actualment, a diferència dels anys trenta, els seus militants tenen ordinadors i escriuen tuíters) amb iniciatives que s’adrecen, aparentment, a prioritzar els drets dels pares per damunt dels deures de l’administració pública i dels criteris professionals dels ensenyants. Tot això, sovint, amb l’aquiescència més o menys explícita dels partits que els hi fan d’escolans. Tan aviat proposen -com ara a  Múrcia, Andalusia i Madrid-  d’establir un veto parental que limiti l’assistència dels seus fills a determinades activitats extraescolars o complementàries que no coincidesquin amb les seves preferències, o sol·liciten –cas de Balears- visitar més de cinquanta centres educatius, amb els alumnes dins les aules, per tal de comprovar in situ l’hipotètic “adoctrinament” a què són sotmesos aquests. La intenció bàsica, ara com ahir, en els partits d’aquest extrem ideològic, és, a més de provocar una agitació política que els faci visibles, crear un estat de por entre el professorat i els responsables educatius en general, per tal de frenar les iniciatives pedagògiques adreçades a ajudar l’alumnat a conèìxer-se a si mateixos i a la diversitat que els envolta, a accedir de forma crítica al coneixement, a valorar i defensar el patrimoni natural, cultural i lingüístic… Ras i curt, a preparar-se per viure un futur, el seu, on els canvis i les crisis en seran l’únic element constant. 

Una vegada més se sent al país aquella flaire de resclosit que volíem començar a oblidar. Sembla que vulgui retornar l’Espanya de cerrado y sacristía, de Cara al sol y Mes de María, de somnis imperials delirants, de Formación –obligatòria, per descomptat- d’un fantasmagòric Espíritu Nacional, de la moral de paper maixé i els silencis forçats que tant de mal feren a la nostra generació.

Aquests hereus –no tan sols espirituals i polítics sinó, sovint, ben materials- del franquisme, del qual mai no han renegat, tornen una altra vegada a assetjar l’escola i els seus mestres amb allò que, com explica Jason Stanley (*) és un instrument bàsic de la seva acció: la por (l’altre és l’odi, segons el mateix autor). I així, el necessari i urgent debat sobre un model educatiu modern, pedagògicament avançat, democràtic i dotat amb recursos suficients, torna a ser enterbolit per suposats adoctrinaments i imaginaris perills per a la integritat moral dels infants i joves. Tot adreçat a atemorir professorat i responsables educatius perquè s’abstenguin d’explicar als joves formes de pensament, de moral i de comportament diferents dels suposadament “únics, bons i vertaders”.

Obrir les portes de l’escola a l’entorn, fer de l’aula un espai de llibertat, no és una opció més, és l’opció necessària. Perquè, actualment, l’alumnat pot accedir de forma il·limitada a totes les realitats del món. I, per això, fer-ho també des de l’escola, des d’un plantejament educatiu crític, és imprescindible, atès que per a la majoria dels infants i joves aquesta pot ser l’única possibilitat de caminar durant un temps crucial amb algú qualificat, que plantegi preguntes adients, orienti la cerca i selecció de la informació i creï espais de reflexió i debat compartits per trobar les respostes per si mateixos. És, precisament, la manca de llibertat i la por de dur els temes rellevants a les aules allò que pot convertir aquestes, paradoxalment, en espais d’adoctrinament per al silenci, la submissió, la renúncia a la defensa del patrimoni col·lectiu i l’acceptació acrítica de l’arbitrarietat, la mentida o l’explotació. No ho hem de consentir.

(*) Jason Stanley: “Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida”. Blackie Books, 2019

Mares sense tribu

Tota la vida m’ha agradat caminar per la muntanya. En ocasions ho he fet tot sol –ara no m’hi atrevesc- perquè en les soledats del Pirineu, de Tramuntana o altres serralades he experimentat algunes de les sensacions més intenses de la meva vida. Trobar-te lluny de tot; conversar només amb el hombre que siempre va contigo; deixar-te sorprendre per sons, formes i perspectives; i, sobretot, saber que només depens de tu mateix, que qualsevol necessitat o contingència l’hauràs de resoldre sense cap mena d’ajuda… Aquests records de les meves caminades solitàries m’han revingut, curiosament, en llegir el  post  d’una tal Carita, amb un títol ben eloqüent: “Lo duro no es criar, es criar sin tribu” (*)

La nostra filla ens ha fet el regal, fa no gaire, d’una néta encisadora, la seva primera filla. La magnífica experiència que ha estat veure créixer i madurar els nostres dos anteriors  néts, s’ha completat amb aquesta que ha arribat en la nostra tardor vital. Viure de prop, dia a dia, l’embaràs i els primers mesos del nadó, ens ha donat un devessall d’alegries i també l’oportunitat d’apropar-nos a situacions i problemes que havíem oblidat. Fa un parell de dies em va passar el post que ja he esmentat, d’una mare que posava paraules a la situació que viuen milions de dones aquí i arreu.

Encara record  -escriu aquesta mare al seu blog-  l’ensurt amb què vaig viure durant setmanes quan (el meu home) va haver de reincorporar-se a la feina. Em quedava tota sola amb la nina deu hores al dia. Cada matí ella em mirava amb l’expressió d’esbalaïment dels nadons i jo, em temo, li retornava la mirada amb una expressió semblant. El simple fet de romandre tota sola amb ella, sola sense suport , sola sense rèplica adulta de cap mena, sola sense xarxa, em suposava una tensió emocional de fons que encara record.  Per descomptat, aquesta mare, com la meva filla i moltes d’altres mares (fora bo que aquesta reflexió la poguéssim estendre també als pares) compta amb el suport ocasional de la parella, els padrins o amics i veïnats, però no hi ha dubte que la major part de la travessa la fan totes soles, descobrint en si mateixes un coratge que ignoraven i havent d’esbrinar també, dia a dia, com resoldre les nombroses contingències que planteja la criança d’animalons tan desvalguts com els petits humans.

Trobar un moment per dutxar-te o rentar-te les dents sense deixar d’atendre l’infant; fer les teves necessitats, potser amb ell assegut damunt; fer el dinar; la complexa maniobra d’embarcar  la criatura al cotxe, després de baixar des d’un tercer pis sense ascensor; comprar queviures; interpretar els possibles símptomes d’una malaltia; enfrontar la jornada sense haver dormit abastament;  tractar de calmar un plor infantil interminable sense comptar amb relleu; atendre el telèfon mentre la nina somiqueja i l’aigua al foc ja bull,… I, en el desemparament, tractar de convertir-te en una mena de “mare professional”: consultes a internet, converses, xats, llibres i fulletons, cursets per cuidar la criatura i a una mateixa… Un esforç, a voltes obsessiu,  que no té final previsible i que ajorna la dedicació a interessos professionals, aficions, esbarjo, relacions personals…

També, per descomptat, vivències que alleugen preocupacions i esforços: les rialles i somriures, els primers jocs, el descobriment del món per un infant amb tots els seus sentits encara verges. Sobretot, les mirades còmplices que amb ningú més havies tengut abans d’ara… En tot cas, premis que no ens poden fer oblidar que en una societat creixentment desestructurada, que amb prou feines conserva el mòdul de la família nuclear, les dones continuen assumint, amb coratge, una tasca tan essencial i bella com aquesta de la criança dels humans. Un servei què, en prestar-se de forma gratuïta, crea la impressió que és quelcom que no requereix que els Governs se n’ocupin (Oxfam Internacional, 2020) (**). I així, la nostra hipòcrita societat afegeix, a les conegudes dificultats existents per arribar a ser mare, la llarga prova final, quan ja s’ha aconseguit, d’haver de fer-ho en soledat, envoltada de silenci i mancada de suport suficient.

Difícil ajudar prou, més enllà d’expressar la nostra solidaritat com a pares, com a amics, com a ciutadans. Front al defalliment, tractar de fer arribar el necessari missatge d’ànim, el suport possible i la denúncia d’un problema que, com tants d’altres, no és individual, sinó social.  En tot cas, mares, vull recordar-vos que no camineu totes soles per la muntanya i que, malgrat sia petita i assetjada pel Setè de Cavalleria, encara teniu tribu.

(*) https://www.unamamadeotroplaneta.com/criar-sin-tribu/

(**) OXFAM Internacional: “Tiempo para el cuidado”. https://www.oxfam.org/es/informes/tiempo-para-el-cuidado

Un home que xiulava Vivaldi

Fa no gaire, poc abans de Cap d’Any, vaig visitar el Parc Verd d’Esporles, el meu poble. És un centre de recollida selectiva prou ben organitzat, utilitzat amb molta freqüència pels veïnats. Els diversos contenidors i espais on depositam les nostres deixalles es van buidant regularment i ens creen la il·lusió, ai làs, que els nostres detritus desapareixen com per art de màgia… 

Al front d’aquest Cafarnaúm de fems i endergues hi ha sempre una persona que controla, informa i, a vegades, ajuda els usuaris que tenen dificultats per desfer-se’n. Els darrers mesos de 2019 vaig coincidir ocasionalment amb una d’aquestes persones: un home alt, prim, relativament jove, abillat convenientment per poder ser identificat i fer la seva feina al Parc.

Aviat em va cridar l’atenció la seva personalitat, ja que les meves ocasionals preguntes eren respostes, invariablement, de forma correcta però impregnada d’un peculiar sentit de l’humor, intel·ligent i un poc surrealista i insolent.

Matí d’hivern

El darrer dia que el vaig veure –després he sabut que nomia Toni i que  fou marit, parent o amic de persones que em són properes- fèiem tots dos  la nostra feina: jo, desfent-me de diverses restes nadalenques; ell, supervisant el comportament dels usuaris i xerrant breument amb alguns d’ells. De sobte, vaig sentir que en Toni xiulava, ben afinada, una peça musical prou coneguda: la Primavera, de les Quatre estacions de Vivaldi. Avesats com esteim a classificar de forma lleugera persones i llocs, confés que em va sorprendre aquell toc de sensibilitat enmig del desordre ordenat dels derelictes de la nostra civilització. La sorpresa fou immediatament substituïda per l’empatia, ja que tot d’una vaig començar, jo també, a xiular baixet, amb en Toni, tot i que probablement ell no em va sentir. Aquell assolellat matí d’hivern, el lloc més improbable es va tenyir d’alegria i optimisme primaveral.

Dies més tard vaig saber que en Toni va morir, sobtadament, el primer dia de l’any. Que tenia una família extensa que l’estimava, i qualitats abastament per deixar una bona petjada per recordar-lo, amb les seves llums i ombres, com tothom.  I també que el seu humor especial o el seu interès per la música, que jo vaig copsar en una instantània, no eren anecdòtics. La Sala de plens municipal, plena a vessar en recordança seva, en donà fe dels afectes de molta gent, amb poemes, cançons i aplaudiments. 

Em sap greu no haver-lo pogut tractar un poc més, en Toni. Sovint, els homes i dones amb què ens creuam a la vida són nous continents  dels quals amb prou feines arribem a albirar la costa abans de seguir navegant. Sigui com sigui, tot i que massa tard, vull donar-li les gràcies per aquella melodia, seva i d’en Vivaldi, que va fer especial un blau matí d’hivern.

Quico

Avui, 5 de gener, fa seixanta anys que l’anarquista Francesc Sabaté fou abatut a Sant Celoni pels trets de la Guàrdia Civil i el sometent. La peripècia final, l’à bout de souffle  trepidant  d’“El Quico”  que acabà aquell matí de gener al poble del Baix Montseny, va acompanyar les nostres converses durant aquelles festes nadalenques i molt després.  Encara avui em sembla escoltar el xiuxiueig amb què se’n parlava de l’afer al meu entorn . Llavors jo tenia deu anys.

Recordo, de la meva infància, els retrats d’aquells maquis -“bandoleros” segons el franquisme i la seva premsa captiva-: Facerías, Massana, Caracremada,  Sabaté…  Imatges que penjaven a les parets de les oficines a les casernes de la Guàrdia Civil, on apareixien les cares –de front,de perfil- d’una gent que em transmetia una barreja de por i curiositat. Fotos policials de persones  amb aspecte famolenc i desendreçat i un gest inexpressiu, un punt embogit.  

Quico Sabaté

El Quico Sabaté destacà entre tots aquells per la seva perseverança en una guerra contra el feixisme que mai va voler donar per perduda i que va acabar sent  personal: des del seu allistament i els seus combats al front d’Aragó, passant per l’exili, els empresonaments, les incursions des de França fins a Barcelona (atemptats, atracaments, propaganda…), fins a la seva mort violenta, tot sol i greument ferit. Perseguit durant anys per l’aparell policial del franquisme, desautoritzat per gran part dels seus, incloent-hi els dirigents de la CNT, deixà darrera seu un  reguitzell de caiguts, tant entre aquells que li feren costat –entre els quals dos germans, en Josep i en Manel- quant entre els seus enemics, com ara el darrer mort, el tinent Francisco Fuentes.   

Guerriller anarquista audaç i exemple de lluitador infatigable  contra la tirania franquista, segons uns; criminal i enemic públic segons els altres, en Quico Sabaté és, en qualsevol cas, un personatge fascinant que ens ajuda, amb la seva turmentada biografia, a comprendre un poc més els efectes devastadors del cop d’estat militar del 36, la Guerra Civil, la llarga nit de la postguerra i algunes nefastes conseqüències que avui encara condicionen els afers polítics d’aquest país.  

Trenta nacionalismes

No es que las luchas políticas se ganen con palabras, pero sin éstas no se pueden librar

(Mario Bunge)

Mario Bunge, filòsof i físic argentí , va escriure aquestes paraules al seu llibre “Pseudociencia e ideologia” (Laetoli, 2013). En aquesta obra, part de la seva extensa bibliografia sobre el tema de les pseudociències i pseudotecnologies -a què qualifica com a virus intel·lectuals que poden atacar a qualsevol-, hi dedica una part sencera a les ideologies, què, segons Bunge, es poden definir com a sistemes de creences, particularment judicis de valor i declaracions d’objectius.

La meva breu reflexió i el meu recurs a Bunge, venen a tomb del llarg i complex “procés” que viuen la societat catalana i l’espanyola, durant el qual s’han utilitzat qualificatius de tota mena, amb la finalitat bàsica d’adjudicar a l’adversari una naturalesa què, per descomptat, sempre es presenta com a l’antítesi de “la nostra”, bona per antonomàsia. En aquest, diguem-ne, “debat”, han predominat les veus irades i, per part dels “unionistes” (prego que disculpin la simplificació que representa utilitzar aquest adjectiu), un ús molt freqüent de la paraula “nacionalistes” per referir-se als adversaris –gairebé mai a si mateixos-, tot associant-la, de forma tàcita o explícita, a un pretès supremacisme ètnic i/o cultural dels antagonistes, els independentistes catalans en aquest cas. És a dir, a un nazisme de fons, més o menys dissimulat…

Ultra l’abús de l’adjectiu, així com el fet que una part, segurament majoritària, dels suposats nacionalistes catalans no s’autoidentifiquen com a tals (solen dir de si mateixos que són “republicans”, “sobiranistes”, “independentistes”…) , vull només introduir, al fil del pensament de Bunge, una breu reflexió sobre la forma grollera, gens innocent al meu parer, amb què hom sol utilitzar aquell concepte.

Ens diu el filòsof que una nació és un país, o una part d’ell, unit per característiques biològiques (ètniques), econòmiques, polítiques o culturals, que definirien respectivament els quatre tipus bàsics de nacionalisme.  Emperò, indica així mateix que cadascun d’aquells quatre aspectes es poden realçar, més o menys, per part dels diversos partits o faccions polítiques nacionalistes.  I així, en la pràctica, es podran trobar, segons el cas, alguna de les diverses combinacions dels quatre factors: d’un sol factor (4 possibilitats), de dos (6 combinacions), de tres (4) i de quatre (1). Per tant, ens trobaríem d’antuvi amb quinze possibles tipus de nacionalisme (als quals encara s’hi podria afegir la posició de  l’antinacionalisme total o internacionalisme integral).

Barcelona, manifestació de suport als presos polítics (15/04/2018)

Per acabar-ho d’adobar, cadascun d’aquests quinze nacionalismes es pot desdoblar, segons que el seu caràcter sigui defensiu o bé agressiu (trenta nacionalismes possibles, doncs, d’entrada). Així, un exemple  de nacionalisme ètnic defensiu ho seria el dels amerindis, i un d’agressiu, el del nazisme alemany (amb la seva invenció de la “raça ària” com a eix). Bunge acaba aquesta reflexió afirmant que els moviments independentistes  poden caracteritzar-se com a nacionalismes defensius i, generalment, parcials, ja que es limiten a allò econòmic i polític. En el cas de Catalunya, afegiria jo, també amb un component  cultural, però en absolut –fora ridícul afirmar altra cosa- biològic o ètnic.

Ens quedaríem, en conclusió, amb dues preguntes escaients: es encertat qualificar, majoritàriament,  com a nacionalistes aquells catalans que reclamen la independència política del seu país?  I, en cas afirmatiu, quin dels trenta –pel cap baix- nacionalismes seria el predominant, ara mateix, dins aquest moviment polític?  La resposta, al meu parer, s’hauria de cercar a través d’una anàlisi objectiva i lliure de prejudicis .  

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com