Una bona amiga m’ha enviat un article del periodista Javier Valenzuela1 que he trobat prou interessant i una referència útil per ajudar-me a enraonar. La seva lectura m’ha refermat en la idea –un xic melangiosa, vos confés- que fora bo que molts d’intel·lectuals espanyols haguessin xerrat –encara són a temps, per descomptat- amb aquesta raó i aquest sentiment que ho fa l’escriptor. Així, d’entrada, trob suggerent la seva telegràfica descripció de l’Espanya que “m’agrada” (la de totes les llengües que s’hi parlen; las Españas aventureras de Turmeda, Cabeza de Vaca y Durruti, y las humorísticas de Gila y Berlanga…) i la que “no m’agrada” (la del franquisme, la de les persecucions i les expulsions històriques des disidents i els diferents, la que asesinó o exilió a Goya, Blanco White, Lorca, Machado y Picasso. (…) la de ese nacionalismo rancio, clerical y militarista que hoy resucita al atávico grito de ¡A por ellos!).
Crec que aquesta relació la podríem subscriure, amb pocs canvis, molts dels que, malgrat els vents contraris, ens hem anat fent d’esquerres, republicans i també, durant molts d’anys, federalistes, com el mateix Valenzuela. Em sembla, en tot cas, que igualment podríem fer una llista, per exemple, d’allò que trobam positiu i negatiu en la història i la realitat actual d’Europa o de Catalunya, o, en el meu cas, de la Mallorca que vaig escollir per viure-hi. Emperò, no em semblaria suficient per fonamentar l’entitat i la continuïtat d’un país, Espanya o qualsevol altre, fer la relació d’allò noble i positiu que hi ha hagut i que convendria conservar, i del negatiu, cruel o injust que caldria rebutjar. Per descomptat, trob ben necessari que coneguem un poc la història, amb totes les seves llums i ombres, perquè ens explica bona part de la situació actual i, a més, ens podria ajudar a no repetir errades d’antany i també a explotar amb seny els encerts d’altres temps. Emperò em sembla més útil, i sobretot més just, fonamentar el pensament i les propostes polítiques en l’observació de la realitat actual, en allò que ara mateix som, fem i diguem, i no en els greuges i bondats en la història que compartim i, tanmateix, no podem canviar.
La nostra complexa realitat política se situa en el marc d’un estat espanyol, frustrat perquè s’aferma com a una nació que no tothom reconeix i accepta i, alhora, per unes nacions sense estat, frustrades també per aquesta mancança. Som també, tots plegats, uns països on la problemàtica social, econòmica, ambiental i cultural té molt poc a veure amb la del segle XX i, òbviament, dels anteriors. Davant aquesta realitat polièdrica i sovint conflictiva, moltes persones advoquen per una solució de compromís, com ara aquella que recollí la Constitució espanyola de 1978. Un consens mantingut fins que esclatà la crisi, abans latent, amb la sentència del TC el 2010, el referèndum i la DUI a Catalunya el 2017 i l’aplicació de l’article 155 el mateix any, com a fites bàsiques.
Paral·lelament, des de la mateixa Transició, un sector de la societat –poc visible i amb poc poder polític, al meu parer- ha defensat la vella proposta d’una República federal que pogués integrar raonablement les diverses nacions existents a Espanya, com ara Catalunya. En efecte, durant els darrers segles, han estat diversos els intents d’estructurar Espanya com a república federal, i Catalunya n’ha estat sempre un actor principal en aquestes iniciatives. Debades. Els propis errors dels republicans, però, sobretot, la visió unitarista i reaccionària dels poders formals i dels fàctics ha acabat sempre imposant-se. Els més de 25 pronunciamientos i les quatre guerres civils hagudes des de 1830, segons explica Paul Preston2, acabaren, tard o d’hora, consolidant l’statu quo d’una aliança reaccionària entre la burgesia més conservadora, els militars (autoproclamats garants i salvadors de la pàtria) i l’església (autoproclamada redemptora de les ànimes dels espanyols). I, sobretot, refermant una, diguem-ne, “tàctica política” present encara avui en sectors importants de la societat i que podem resumir en aquesta expressió inquietant: “esto lo acababa yo en dos días”. La burgesía progresista, minoritària, i una esquerra feble i dividida, han estat tradicionalment incapaces de capgirar el rumb d’aquest país, què ha tengut i té encara greus problemes de definició. Una primera ullada al panorama espanyol actual ens mostraria una esquerra erràtica i sovint claudicant, i una dreta –que existeix, i tant!, malgrat el que digui Stanley Payne 3– poc homologable amb les grans dretes europees com ara els tories britànics o el CDU alemany, i que accepta sense gaires escarafalls l’aliança amb la ultradreta que ha perviscut des del franquisme. La pena -escriu Valenzuela- es que esta visión unitaria y centrípeta, impuesta durante décadas a través de las escuelas, las parroquias, los periódicos, los cuarteles y los calabozos, siguió siendo la oficial y la dominante tras la muerte de Franco. Excepto en determinadas comunidades periféricas que recuperaron sus propios nacionalismos.
Acabaria, de moment, amb una pregunta de difícil i incòmoda resposta: què han fet les forces de progrés, els suposadament republicans espanyols, des de la mort del dictador, per avançar, no ja en la proposta d’una República federal, sinó tan sols en la pedagogia política i social necessàries perquè les realitats diverses (Catalunya, Euskadi, Galícia…) siguin enteses, valorades i estimades al conjunt de l’Estat? No res, al meu parer. L’actuació de l’Estat espanyol, dels seus suposats poders independents, i de gairebé tots els partits polítics d’implantació estatal, davant el conflicte Catalunya-Espanya, mostren que ens trobam lluny, no tan sols d’una alternativa política com la que somien els republicans federalistes, sinó, sobretot, i això és el pitjor, d’un canvi de “marc mental” a la societat, que permeti integrar, defensar i no humiliar els diferents.
(1) Valenzuela, J. “España hay más de una”. InfoLibre, 31/01/2020. https://www.infolibre.es/noticias/tintalibre/2020/02/01/espana_hay_mas_una_103362_1042.html
(2) Preston , P. (2020): “Un pueblo traicionado: España de 1876 a nuestros días: Corrupción, incompetencia política y división social”. Editorial Debate, Barcelona
(3) Arenas, P.; Arenas, A. : “Stanley Payne: «España es el único país importante que no tiene derecha»” 2/02/2018). https://www.20minutos.es/noticia/3250615/0/stanley-payne-entrevista-en-defensa-de-espana/
SOROLLS I PARAULES 
La república federal és una cabòria que serveix per entretenir els somnis d’uns pocs (poquíssims) somniatruites amb més bona voluntat que no pas realisme. El canvi de marc mental no es produirà mai a Espanya, perquè tant esquerres com dretes hi tenen massa a perdre.
Espanya s’aguanta perquè els vots de les classes humils es compren amb el surplus fiscal de Catalunya.
Ni les esquerres renunciaran a aquests calers (els seus votants els castigarien votant a Vox, cosa que ja comencen a fer), ni les dretes s’arriscaran a quedar-se sense el bromur socio-econòmic que els manté a recer. Amb un 50% d’atur juvenil a Andalusia i Extremadura, l’única cosa que evita una revolució són les almoïnes a càrrec dels impostos i el recurs a l’enemic exterior. Catalunya proporciona ambdues coses alhora.
Me gustaMe gusta
Que als republicans federalistes els consideris “somiatruites” representa una declaració d’impossibilitat de canviar l’statu quo. La claudicació prèvia assegura la derrota. Crec que la història ens demostra, aquí i arreu, que el que comença sent una posició minoritària, a voltes “somiadora”, pot créixer sobtadament quan les contradiccions s’aguditzen. El desenvolupament de l’independentisme a Catalunya en seria un bon exemple.
En tot cas, estic prou d’acord amb la teva anàlisi, perquè em sembla encertat cercar les explicacions bàsiques en clau econòmica (potser per allò de l’infraestructura i la superestructura…). En tot cas, convindrien alguns matisos o comentaris. Per exemple, que el surplus de què parles no s’origina només a Catalunya: Balears en seria un altre bon exemple, i no l’únic. O que la transferència no es destina només a les regions més deprimides: què me’n dius del doping a Madrid? O que l’eufemísticament anomenada “solidaritat interterritorial” seria acceptable des d’un punt de vista progressista si es destinés fonamentalment a la inversió productiva i, per tant, s’establís un pla i un calendari –consensuats- que permetessin anar minvant aquesta contribució imposada. Etc.
D’altra banda, crec que la dificultat d’avançar cap a un canvi de model d’estat (república federal, independència catalana, o el que sigui) cal explicar-la també en termes de distribució de poder, i no tan sols de recursos, encara que siguin, per descomptat, dues cares de la mateixa moneda. El model encara fortament centralista de l’organització de l’estat de les autonomies difícilment renunciarà, voluntàriament, al repartiment de les decisions importants des dels nodes centrals de poder existents.
Me gustaMe gusta
«Que als republicans federalistes els consideris “somiatruites” representa una declaració d’impossibilitat de canviar l’statu quo. La claudicació prèvia assegura la derrota.»
La impossibilitat d’una república federal és evident mirant la història d’Espanya: la primera república va durar 1 any, la segona 5 i va acabar en Guerra civil –i cap d’aquestes dues repúbliques no eren ni tant sols federals. La prognosi negativa també es basa en l’anàlisis de la situació actual a on, ni per motius identitaris («España es una y no cincuenta y una») ni pels motius socio-economics esmentats abans, la immensa majoria dels espanyols fora de les nacions perifèriques no voldrà mai canviar el status quo. Si de cas, el volen canviar cap a un model encara més centralista -quan l’INE pregunta sobre aquests temes, la majoria d’espanyols fora de Catalunya i Euskadi manifesta voler un model MENYS autonomista i MES centralista. I més de dretes, per cert; si a Espanya no es contessin els vots de Catalunya i Euskadi, ara mateix hi governaria una majoria absoluta de PP+VOX+C’s.
Quant a «claudicació»: jo no veig com una claudicació renunciar al federalisme. Al contrari. La claudicació per a un independentista és renunciar a la independència en pos d’un federalisme que igual d’utòpic però menys atractiu. El federalisme només té sentit per a la gent que vol mantenir Espanya unida, i.e. pels unionistes. Jo no ho soc; a mi la unitat d’Espanya m’importa un rave.
I afegeixo: si hi ha alguna esperança per als federalistes, és justament l’independentisme. La federació només serà una oferta real a sobre la taula quan l’alternativa sigui una independència amb possibilistats de victòria. Renunciar a l’independentisme és, també, renunciar al federalisme.
Quant als teus altres matissos socio-econòmics: totalment d’acord. Algun dia algú haurà d’estudiar per què a Balears i a la Comunitat Valenciana n’estan tan contents amb un sistema autonòmic que extreu els seus impostos, impedeix la gestió dels seus recursos (últim exemple: l’ampliació de l’aeroport de Palma decidida a Madrid) i ataca la seva llengua (últim exemple, les critiques al Miquel Montoro, un noi ben eixerit de la part forana a qui critiquen per xerrar castellà amb accent mallorquí). L’unionisme de Balears i València el cas més extrany de massoquisme polític que conec.
Me gustaMe gusta