Em tornaré de ferro?

Vos hem dit lo que ens records
de sa fam de s’any dolent

(Uc. “S’any dolent”)

Fa uns dies, a un escrit meu anterior (“Esporles. El silenci”), vos contava que vaig proposar a la família un joc consistent a enviar-me una dotzena d’impressions  relacionades amb la quarantena. Al meu post vos n’explicava una de les meves: la de la imatge d’un  passeig d’Esporles totalment desert i silenciós com mai havia vist. Alguns amics i amigues em varen demanar que vos comentàs la resta de les meves respostes. No passeu pena: no vos avorriré amb totes elles, però sí que m’he sentit obligat a triar-ne un parell . 

UN COLOR. Ja ho vaig dir llavors: el gris. Però atès que a la meva família hi ha molt d’artista, he volgut concretar un poc més. Difícil. Un passeig per Internet me revela que l’ull humà pot distingir fins a 500 tonalitats de gris (tota una lliçó per a aquells que només veuen les realitats en blanc i negre, ja m’enteneu). I pel que fa a varietats, trob un munt de noms, descriptius o enigmàtics, segons el cas: plata, fum, Alice blue, alumini, atzabeja, zinc, acer, cadet, platí, Xanadú, lli, cuirassat, níquel, Payne, pissarra, plom, elefant, antracita,…  Només em falta la boina gris del poema de Neruda.

No he pogut resoldre res, doncs, per mor de tenir massa on triar: just el mateix problema que tenc quan vaig a comprar qualsevol cosa, fins i tot paper higiènic per passar la quarantena. En tot cas, ja vos he dit que el món el veig gris com el meu estat d’ànim; a partir d’ara, una nova varietat per incloure a la llista general dels matisos grisencs.

MÚSICA, SONS. M’acompanya aquests dies, massa sovint, la música un poc aferradissa d’aquella cançó que va popularitzar el Dúo Dinámico: “Resistiré”. La veritat és que jo recordo més “Quince años”, “Esos ojitos negros” o “Somos jóvenes” (snif); bé, segurament el mateix que recordau la majoria de vosaltres, no vos n’heu d’empegueir.  L’himne a la “resistència dinàmica” afirma, fins a l’extenuació, que cal resistir tota casta d’adversitats, però, ai làs!, no fa cap proposta útil –ni rentat de mans, ni mascareta, ni distància crítica – apart d’afirmar que  Me volveré de hierro para endurecer la piel, o que Soy como el junco que se dobla... Ho he de provar.  En fi, no dubto de la bona intenció dels autors i dels reenviadors i, tampoc, que aquesta cançó sotmet a reiterades proves d’stress la nostra resistència…

Com ja vaig explicar, m’impressiona i servaré a la memòria aquest silenci que ens acompanya. No és una versió interminable de la famosa obra de John Cage , feta de 4 minuts i 33 segons de silenci absolut. N’hi ha, de sons, així mateix; alguns són inhabituals i  d’altres sempre hi han estat presents, només que ara se senten més que abans: rialles d’infants, converses murmurades, piular d’aucells com feia anys que no sentia al poble, xeremies, piano, aplaudiments als sanitaris i als infants (fins i tot algú va proposar d’aplaudir n’Amancio Ortega, però aquell dia no hi vaig pensar). Sons esporàdics, en tot cas, que donen més valor al silenci dominant (i no al contrari, com diuen que passa amb la música).

També recordaré sempre una cançó que m’ha enviat el meu gendre: “S’any dolent”, d’Uc¹.  Una peça ben adient per aquests dies de la pesta i també, per què no, per ajudar un poc la nostra negligent memòria històrica.

I una frase; vos ho cont tot seguit. Estava tot sol al pati, feia sol i no bufava gens de vent. Un parell de verderols i alguna mèl·lera picotejaven entre la fullaraca de la darrera tardor. De sobte, llunyana però ben audible dins el silenci, la veu d’un adolescent cridant, amb cadència de protesta a una mani:  ¡Me aburro!, ¡Me aburro!, ¡Me aburro… muuu…cho!!!. Després, més silenci.

DESITJOS. Cap al final de la meva petició de records de quarantena  als meus familiars, els demanava que anotassin els seus desitjos per al “dia després”.  Una oportunitat, doncs,  per escriure una breu carta als Reis Mags. Com és sabut, les persones que passen per circumstàncies extremes –grans guerres, presó interminable, llargues i arriscades aventures polars…-  solen somiar –sovint amb els companys de peripècia- amb tot allò que voldrien que fos millor, nou o simplement diferent quan tornessin al seu país, a casa seva, a la llibertat.  Amb sort i qualque rapinyada, retornen i, al cap del temps, es solen decebre davant la desproporció entre les grans esperances i els magres avenços. Emperò, ho podem evitar, de somiar?   

Aquesta és una llista, improvisada, incompleta i sense argumentació, d’alguns dels desitjos que sento en aquests dies de dissort.  Que arraconem d’una vegada els carronyaires que de tot intenten treure’n profit. Que no deixem que ens manipulin ignorants ni mentiders. Que no cedim ni un bri de la nostra llibertat en pro d’una suposada seguretat. Que no permetem que ningú hagi de viure una existència indigna o miserable. Que no acceptem que es posi preu a quasi tot. Que les nostres apostes siguin coneixement, educació, sanitat i protecció dels dèbils. I cultura, molta cultura. En resum: que  no acceptem com a normal allò que no ho ha de ser.

I ja que avui és 14 d’abril, afegiré un altre desig: Salut i República!

(1) Uc. “Toc i Repicó”, S’any dolent.  https://youtu.be/QgtOrzo29u8