Missatge dins d’una botella

“... i quan algú el troba, va a salvar-lo”, va dir la nina.

Aquesta malaltia sense rostre que ens assetja, ens ha convertit a tots en nàufrags. Tot fugint de l’enemic invisible, ens hem confinat a ca nostra, amb els més propers, com si fos l’illa de Robinson. Lluny de tot, separats per un oceà de pors i incerteses, tancats en nosaltres mateixos: doble isolament.

El dia de Reis vaig trobar, casualment, dins el meu ordinador, un aplec de cinc petits contes infantils que vaig escriure fa anys. Vaig pensar que podia ser un dia oportú per amollar-los des de la meva casa-illa, talment com si fos un missatge dins d’una botella, adreçat a nines i nins, a pares i padrins, víctimes com jo mateix d’un naufragi planetari. No confiava gaire que pogués arribar enlloc, potser perquè ja hi ha un bon caramull de botelles surant en aquests mars virtuals.

Emperò, ves per on, arribà a unes mans amigues. Les d’una d’aquestes mestres que em fan sentir orgullós de la nostra professió d’ensenyants. Na Xisca, aquest és el seu nom, va trobar al ciber-oceà l’ampolla a la deriva amb el meu missatge, el va treure i el mostrà als seus alumnes de Primària del Col·legi Públic d’Esporles.

Divendres 21 de gener, quan la pluja acabava d’escampar, qualcú va tocar la porta de ca nostra. Obrírem, i allà davant hi havia na Xisca amb catorze nines i nins de set anys -tots amb mascareta i distància reglamentària, per descomptat- que em varen saludar amb molt d’afecte i em varen fer entrega de les versions dels meus contes, escrites i il·lustrades per ells mateixos. Volgué agrair-los-ho amb paraules encertades, però nàufrag, agraït i emocionat, vaig sentir que em mancaven. Els vaig dir que sentia com si jo hagués confiat un missatge a les ones i ells l’haguessin trobat. “I sabeu per què un nàufrag envia un missatge, tot flotant, a la deriva? Doncs per creure i sentir que no està tot sol …” Una nina, rossa i alegre com aquell sol que treia el cap darrera els niguls, completà la meva frase.

Gràcies a Mireia, Ari, Xisca, Constantino, Charlie, Toni, Nil, Thiago, Maira, Júlia, Pau, Pere, Luna, Lucas i Joana. I moltes gràcies també a na Xisca, Mestra.

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

Xisca i Constantino

Aquell matí, el globus vermell va escapar de les mans de na Marina i va començar a pujar. Més alt, més alt cada vegada, va passar per davant d’un helicòpter i va dir: Bon dia, helicòpter. Va seguir pujant i travessà els niguls: Bona tarda, niguls, va dir el globus, ben educat com era. Quan se n’anava el sol i el globus ja era ben alt, es va trobar amb una gralla negra amb el bec vermell. Bon vespre, gralla, va dir el globus. Poc després ja era nit fosca i només va veure les estrelles, que pipellejaven en silenci, tot tremolant de fred.

UN CRANC AMB MALA SORT

Thiago i Maira

N’Àlex es posà les ulleres submarines, mirà davall l’aigua i veié un pop, mig amagat a una escletxa. El pop li cucà un ull i amb l’altre veié un serrà. El serrà remenà la cua, es girà cap endarrere i veié un cranc, que caminava de costat i ben prest sortí de l’aigua. El cranc tingué mala sort: una gavina el va guipar, el va enxampar… i se’l va cruspir! Llavors la gavina va veure… què va veure?

UN PORIOL BEN EDUCAT

En Joan Poriol té sis potes i és vermell. En Joan Poriol té set taques negres. En Joan Poriol és… un poriol, no cal dir-ho! El poriolet camina, a poc a poc, per damunt d’una flor groga, en cerca de pugons verds. Abans de menjar-se un pugó, en Joan Poriol li diu Per favor… I, quan ja l’ha engolit, diu Moltes gràcies, obre l’estoig vermell on guarda les seves ales i comença a volar, amb un brunziment suau. És un poriol molt respectuós, no hi ha dubte.

UN CUC I UNA GALLINA

El cuc de terra és marró i viu -gairebé sempre- enterrat. El cuc forada i forada i s’empassa la terra i tot allò que conté. Un dia que havia plogut, el cuc va treure el cap fora de la terra i va prendre un poc l’aire, tranquil·lament, just darrera d’una gallina. El cuc no va veure el cul de la gallina, perquè els cucs són cecs. I el cul de la gallina tampoc no va veure el cuc, perquè els culs, tot i tenir un ull, també són cecs. El cuc es tornà enfonyar a la terra i va seguir menjant terra, i la gallina blat de les Índies.

EL MISSATGE

Lucas i Joana

Aquell dia s’ajuntaren moltes formigues, un albó, una serp de garriga, i deu ravenets vermells. Volien dir-li una cosa important a la seva amiga Miranda, una humana petita que se’ls mirava. Les formigues, arrenglerades, dibuixaren una V amb els seus cossos. Al seu costat, l’albó va fer l’única lletra que sap fer: una I com un pal, amb floretes blanques a la punta. Just devora, la serp de garriga mostrà la seva habilitat: feu una gran D tot mossegant-se la coa. Finalment, els ravenets vermells, fent cridòria , aconseguiren dibuixar, entre tots, una A al final de la paraula. La nina, que s’ho mirava tot amb molta atenció, va entendre molt bé el que li volien dir.


	

Patrimonio Nacional

 Si tu madre quiere un rey,
 la baraja tiene cuatro:
 rey de oros, rey de copas,
 rey de espadas, rey de bastos.

 (Federico García Lorca: “Los reyes de la baraja”) 

Ens assabentam per la premsa1 que Patrimonio Nacional va pagar la reforma de la residència  de l’amant reial, el sou d’un centenar de treballadors del palau de La Zarzuela –inclosos els tres “ajudants de càmera” actuals del rei emèrit-, les assegurances dels cotxes de luxe de Juan Carlos o el comiat improcedent de la tripulació del iot Fortuna. Sí, al·lots i al·lotes, aquell vaixell que li regalaren un grup d’empresaris agraïts  i un president corrupte de la nostra Comunitat a aquell rei tan trempat –repareu en la polisèmia d’aquest adjectiu català- que viu ara confinat a un democràtic Emirat , tot enyorant aquesta Espanya que ell, gairebé tot sol, va democratitzar.  Escàpol? desterrat? exiliat?…  Amargos son los días

Idò, pobre regal, un iot de més de tres mil milions de les “antigues pessetes”, en comparació amb els grans sacrificis d’aquell monarca i la seva família, que amb les seves vacances a Marivent, regates del Bribón (adjectiu monosèmic), escapades amb moto i afers diversos, contribuí -presumptament- a atreure milers de turistes d’arreu del món, els quals es delien per veure de prop el Gotha mallorquí congregat pel monarca i la seva ínclita família. En tot cas, el iot, després de diverses anades i tornades, també amb Patrimonio Nacional per enmig,  acabà venut a la naviliera Balearia per només dos mil dos-cents milions de pessetes. Antigues, clar.

No crec que calgui, en aquestes alçades, repassar la parcialment coneguda llista de les aventures del rei –ben privades, sens dubte, si no fos que les pagam entre tots-, i els ingressos de dubtós origen –agraïments en metàl·lic, regals munificents, targetes opaques…-  però segurament conseqüència de l’insubstituïble paper institucional del Borbó, què rebé aital gràcia d’un dictador, sortosament irrepetible, que liderà una traïció i un cop d’estat, i dugué el major daltabaix històric a aquest país i a la seva gent. Una gràcia que, ben embolicada entre les aspiracions democràtiques d’un poble encara atemorit i amnèsic, fou ratificada l’any 1978  en forma de pètria Constitución-que-nos-hemos-dado-entre-todos.   

En fi, segurament tots vosaltres haureu vist i gaudit la clàssica trilogia del gran Berlanga: La escopeta Nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III. Recordem-la. A La escopeta…, (vés, per on, un substantiu oportunament polisèmic), bé podria haver participat aquest emèrit, per mèrits propis: com a gran caçador d’elefants i óssos, i també, potser, en algun altre sentit de la paraula. Al segon film, el retrat berlanguià d’una classe aristocràtica estantissa, inútil i aprofitada sembla anticipar aquestes històries recents, reals i presumptes, de Nóos, blacks, comissions àrabs, fraus a Hisenda i altres afers pudents.  A Nacional III, finalment, el nostre enyorat cineasta ens explica la història dels mateixos personatges, què, preocupats davant la imminència de l’arribada al poder dels socialistes, organitzen una fuita de capital a França.  Substituïu el país per Suïssa o Panamà i tindreu també la versió real i Reial del que el país suporta en aquests temps infaustos. Per cert, els socialistes  també en aquest cas han arribat al govern, però no sembla que tenguin cap intenció d’amenaçar de cap forma l’status del nostre emèrit i de la monarquia borbònica en general. Curiosa història, la d’aquests pretesos republicans… Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.

(1) Público (14/01/2021): “Patrimonio Nacional paga los sueldos de los trabajadores desplazados a Emiratos Árabes para asistir a Juan Carlos I”

Eldiario.es: (17/01/2021): “El pozo sin fondo de Patrimonio Nacional: pagó gastos de la casa de Corinna, a 100 empleados de Zarzuela y la tripulación del Fortuna”

Cinc petits contes a un calaix

Quan el meus fills eren infants, a vegades els explicava contes. Ara pens que hauria d’haver dedicat més temps a aquesta tasca. Però quan som joves ens equivocam sovint, potser perquè ens estrenam en moltes coses, o també perquè som una mica beneits (i, tal volta, perquè no escoltam gaire a aquells que saben). Després ja és molt difícil rectificar.

Avui, fent dissabte al meu ordinador he trobat a un calaix virtual uns petits contes, molt senzills i ja oblidats, que vaig escriure algun dia, però que ja no tingué oportunitat de contar a ningú. En aquest dia de Reis estrany, que ens manté separats, però, paradoxalment, més propers que mai, m’ha semblat escaient mostrar-vos-els, després de modificar-los només una mica. Donen peu a la improvisació i es poden il·lustrar fàcilment; de fet, ho demanen, de ser dibuixats. Animeu-vos, sobretot si teniu infants molt petits a ca vostra, a compartir una estoneta amb ells i la imaginació de tots.

Gràcies. Bon Any!

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

Aquell matí, el globus vermell va escapar de les mans de na Marina i va començar a pujar. Més alt, més alt cada vegada, va passar per davant d’un helicòpter i va dir: Bon dia, helicòpter. Va seguir pujant i travessà els niguls: Bona tarda, niguls, va dir el globus, ben educat com era. Quan se n’anava el sol i el globus ja era ben alt, es va trobar amb una gralla negra amb el bec vermell. Bon vespre, gralla, va dir el globus. Poc després ja era nit fosca i només va veure les estrelles, que pipellejaven en silenci, tot tremolant de fred.

UN CRANC AMB MALA SORT

N’Àlex es posà les ulleres submarines, mirà davall l’aigua i veié un pop, mig amagat a una escletxa. El pop li cucà un ull i amb l’altre veié un serrà. El serrà remenà la cua, es girà cap endarrere i veié un cranc, que caminava de costat i ben prest sortí de l’aigua. El cranc tingué mala sort: una gavina el va guipar, el va enxampar… i se’l va cruspir! Llavors la gavina va veure… què va veure?

UN PORIOL BEN EDUCAT

El poriol te gana

En Joan Poriol té sis potes i és vermell. En Joan Poriol té set taques negres. En Joan Poriol és… un poriol, no cal dir-ho! El poriolet camina, a poc a poc, per damunt d’una flor groga, en cerca de pugons verds. Abans de menjar-se un pugó, en Joan Poriol li diu Per favor… I, quan ja l’ha engolit, diu Moltes gràcies, obre l’estoig vermell on guarda les seves ales i comença a volar, amb un brunziment suau. És un poriol molt respectuós, no hi ha dubte.

UN CUC I UNA GALLINA

El cuc de terra és marró i viu -gairebé sempre- enterrat. El cuc forada i forada i s’empassa la terra i tot allò que conté. Un dia que havia plogut, el cuc va treure el cap fora de la terra i va prendre un poc l’aire, tranquil·lament, just darrera d’una gallina. El cuc no va veure el cul de la gallina, perquè els cucs són cecs. I el cul de la gallina tampoc no va veure el cuc, perquè els culs, tot i tenir un ull, també són cecs. El cuc es tornà enfonyar a la terra i va seguir menjant terra, i la gallina blat de les Índies.

EL MISSATGE

Aquell dia s’ajuntaren moltes formigues, un albó, una serp de garriga, i deu ravenets vermells. Volien dir-li una cosa important a la seva amiga Miranda, una humana petita que se’ls mirava. Les formigues, arrenglerades, dibuixaren una V amb els seus cossos. Al seu costat, l’albó va fer l’única lletra que sap fer: una I com un pal, amb floretes blanques a la punta. Just devora, la serp de garriga mostrà la seva habilitat: feu una gran D tot mossegant-se la coa. Finalment, els ravenets vermells, fent cridòria , aconseguiren dibuixar, entre tots, una A al final de la paraula. La nina, que s’ho mirava tot amb molta atenció, va entendre molt bé el que li volien dir.

Temps detingut

Hi ha moments en la història dels pobles, també en la biografia de les persones, en que el temps sembla que es deté. És com si llavors tota la trama de relacions, de rutines, d’interessos, d’afectes, de seguretats, quedàs en suspens. Intueixes que un temps nou, ple d’incerteses, és a tocar. Durant aquest lapse –pot ser breu, de dies, o llarg , fins i tot d’anys- el temps esdevé un no-temps, mancat d’identitat i referències, semblant d’alguna forma a aquella idea dels no-llocs que proposà Marc Augé1 i que tant ens donà per pensar quan la descobrírem.

Ja fa molt, un dia que em trobava de viatge a la Península vaig coincidir, a prop d’un conegut monument, amb un grup de gent gran que feia la mateixa visita que jo. Un poc més tard em vaig apartar de la multitud i vaig seure a un banc, devora un vell  que, així mateix, s’havia allunyat del seu grup de jubilats. Al cap de molt poc vam iniciar una conversa que, per algun motiu –el meu interès pel tema, probablement- ens va dur a parlar de la Guerra Civil i de les seves vivències, a Barcelona,  durant aquells anys de patiment. En un moment donat li vaig demanar, potser per mirar de trencar aquell enfilall de desgràcies que em relatava, quin podria haver estat el seu moment més assossegat o feliç en aquells temps. No va dubtar gens a respondre’m: Quan “els uns” ja havien marxat i “els altres” encara no havien arribat. Des de llavors he conservat el record d’aquella inesperada resposta, que d’alguna forma expressaria la idea que vos comentava al començament: entre dues tempestes socials extremes, tal com m’ho imagino,  s’obre un període breu, un temps-frontissa, en què sembla que tot es detén, la gent es mira amb por i amb estranyesa, sense acabar d’entendre allò que els ha succeït i trasbalsat durant anys, i sense atrevir-se gaire a imaginar el que vindrà aviat.

Probablement tots vivim aquests temps de pandèmia de forma diferent, i els mesos –massa- que dura aquest malson hauran possibilitat experiències positives i negatives, alegría i tristor, eufòria i malenconia, segons com cadascú ho hagi viscut dia a dia. Sigui com sigui, en el meu cas –i el de molts altres, segons vaig parlant amb la gent que m’és propera-  no puc evitar la sensació que aquestes darreres setmanes, quan la malaltia ens assetja encara amb fúria però ja albiram l’arribada a un port de refugi, ens apropam a aquest temps de falsa calma previ a un després en què, individualment i col·lectiva, resultarà molt difícil que retorni la vella normalitat (tot suposant que ho fos, normal, allò que hi havia abans de la Covid). Acabat aquest temps de semireclusió; de mirades fugisseres darrera les mascaretes; de telegràfics Estau tots bé?, Nosaltres també, Paciència; de carrers desèrtics i de distància física entre les persones (perquè la social sempre ha existit), reprendran el seu lloc –que mai no abandonaren- tots els ominosos problemes que la crisi sanitària no ha esvaït. El canvi climàtic, l’erosió contínua de la biodiversitat, les desigualtats creixents, les migracions forçades per fams i guerres, o la violència contra la dona i les minories de tota mena, hi seran tossudament presents. I tindrem ocasió, amb escreix, de mostrar si aquesta penosa experiència ens ha fet un poc més forts i savis per enfrontar aquestes altres pandèmies  o, ben al contrari, sortim del temps-frontissa amb la ignorància arrogant, l’individualisme egoista i la temeritat d’abans.  Talment, com si “els uns” haguessin marxat i “els altres” no haguessin d’arribar mai.     

(1)  Augé, Marc. (1998). Los no lugares, espacios del anonimato. Gedisa

Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!

Els darrers mesos he vist en diverses ocasions com algunes persones penjaven a Facebook (FB) un text semblant a aquest:  “Hola amigues i amics! Crec que això és veritat perquè jo també he notat que els like són sempre de la mateixa gent. I jo també he arreglat els meus missatges bloquejats. Volia saber on eren tots els meus amics. És trist tenir 135 amics i que només 25 estiguin autoritzats a veure els teus missatges”. I, a continuació, la recepta per recuperar les amigues i amics desapareguts : copiar i aferrar el text complet a FB i escriure un like o qualsevol missatge al seu mur.

Normalment no en feia cas, perquè després d’alguna errada personal, en reenviar fakes que més tard descobria que ho eren, he adoptat el costum de no rebotar res, si no és que: a) hi estigui molt d’acord; b) cregui que val la pena difondre-ho, ja sigui pel seu interés objectiu (el seu contingut, la seva creativitat, etc.); c) hagi comprovat que no es tracta d’un fake (verificant, per exemple, que tengui una autoria solvent, que no hagi estat desmentit a qualque pàgina especialitzada o que, simplement, jo mateix vegi que es tracta de quelcom inversemblant, maliciós o directament estúpid). Malgrat tot, el text a què em referesc no el vaig rebotar inicialment perquè no veia gens clar que penjar-ho pogués modificar els algoritmes de FB, i sobretot perquè no tenc cap necessitat imperiosa que els meus amics virtuals em responguin amb freqüència. I doncs, per què vaig claudicar? Perquè un dia, després de traginar una estoneta per la xarxa, vaig veure com un bon amic, amb qui tenc prou confiança, l’havia penjat també. Irreflexiu i gregari, vaig ser atrapat en la cadena.

El primer senyal d’alarma sobre el meu error em va arribar a través d’un comentari a FB, càustic i oportú, de la meva amiga Dora: Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!.  L’avís em deixà una mica preocupat. I aquesta sensació no va desaparèixer, sinó al contrari, quan vaig veure que diversos coneguts em saludaven, amb afecte, en resposta la meva petició. Avui, l’amic Xisco m’ha demanat seriosament que li explicàs, en qualitat d’expert (jo!), com funciona aquesta meravella que pot despertar tots els teus amics virtuals que hibernen  a la xarxa de FB. I ha estat aquesta petició la que m’ha empès a fer el que de bon començament hauria d’haver fet: dedicar cinc minuts a passejar per la xarxa per verificar el missatge. Ràpidament he descobert que, en efecte, i amb la millor intenció, m’havien ensarronat i, de pas, jo també ho havia fet amb altres persones: vosaltres.

Entre les diverses referències i comentaris dignes de confiança que he trobat, vos transcric només un, difós per Público1 el proppassat mes d’abril, que resumeix prou bé l’assumpte: Seguro que los amigos que más sueles ver en FB no cambian de manera inmediata por copiar/pegar en tu muro ese texto, o cualquier otro, y tampoco porque lo comenten otros amigos. Facebook nunca ha hecho público cómo funciona exactamente el algoritmo que usa para escoger tus amistades y las publicaciones que más aparecen en tu muro, que además se renueva cada cierto tiempo. Lo que sí hizo en enero de 2018 fue confirmar que esta historia del algoritmo y los 25 amigos no es cierta. (…) Sí es verdad que los nuevos amigos y los que más interactúan son los que suelen aparecer en tu ventana de destacados, los que más comentas y te comentan y los que más visitas o te visitan, aunque no te digan nada. Los que no se comunican, lo tendrían fácil si lo hicieran. Así que asúmelo, esos “amigos” que solo encuentras cuando revisas la lista, o pasan del Facebook o pasan de ti. Pero no más que tú de ellos, que tampoco te acordabas. (El realçat és meu)

Fakes al ciberespai

Idò, conegut l’error, rectific públicament: segons les evidències disponibles, aquest és un fake que circula erràticament -com tants d’altres- pel ciberespai, des de fa un parell d’anys. De forma semblant, pens, a aquelles desferres espacials què, perduda la seva funció, continuen navegant pel cosmos, inútils i descontrolades per sempre més. Uns residus, en un i altre cas, que fan nosa i que, poden ser potencialment perillosos; en el cas dels fakes, -n’hi ha de molt més perniciosos que el que avui vos coment- perquè ens poden confondre, tot generant renous que ofeguen la música de la veritat i, ocasionalment, provocant respostes o comportaments inadequats o pertorbadors. Amb la diferència, respecte als fems espacials, que nosaltres mateixos podem contribuir, amb la nostra actuació, a la multiplicació de les deixalles o bé a la seva minimització…

En resum, i per cloure, vos deman disculpes. Desmentesc aquella publicació que vaig fer al meu mur de FB, i vos agraesc la confiança -immerescuda en aquest cas- que m’heu fet. Si algun dia puc desvetllar el vertader algoritme de Mister Zuckerberg i la forma de controlar-ho (l’algoritme), tingueu per cert que vos ho diré (per descomptat, després que m’hagi fet milionari).

Salut i sort!

 (1) https://blogs.publico.es/bulocracia/2020/04/16/el-algoritmo-de-facebook-regresa-para-amenizar-el-confinamiento/  

Tot esperant la càrrega

Sur la Mer de Corail, au passage de cet
appareil, ces créatures non dénuées
de raison, ces papous, attendent des nuées
l’avarie du Viscount et celle du Comet1

(Serge Gainsborough :  «Cargo Culte». 1971)

Fa uns anys vaig llegir “El espejismo de Dios”1, de Richard Dawkins, biòleg evolutiu i divulgador científic, molt conegut també com a ateu polèmic. Idò, va ser en aquest  llibre que vaig sentir a parlar per primer cop dels “Cultes Cargo”, un fenomen interessant, al meu parer, per les seves originals característiques i la possible relació amb el naixement de moltes religions, però també pel seu potent valor metafòric en relació amb trets bàsics de la nostra cultura.

 La paraula cargo, en anglès, s’utilitza per designar la mercaderia o la càrrega que transporta un avió o un vaixell. Dawkins, que aclareix que ha tret la informació bàsica del llibre del seu amic David Attenborough “Quest in Paradise ”, ens parla d’uns curiosos cultes religiosos que nasqueren a diverses illes de Melanèsia i Austràlia durant els segles XIX i XX. El factor comú, en tots els casos, és la profunda impressió i l’astorament  causat per les possessions –els cargo– que transportaven els viatgers occidentals -ja fossin militars, administradors o missioners- què, molt esporàdicament,  arribaven a les seves terres, llunyanes i aïllades dins la immensitat del Pacífic Sud.

Un aspecte que destaca Dawkins a la seva descripció, és que els illencs veien que aquells homes blancs, propietaris d’aitals meravelles, mai no les fabricaven ni reparaven ells mateixos. Ben al contrari, passaven el seu temps tot remenant papers o parlant amb unes misterioses caixetes il·luminades, connectades amb filferros estesos, de les quals sorgien misterioses veus…I, com a conseqüència d’aquestes estranyes i improductives activitats, es produïa la màgica arribada de vaixells o avions transportant nous objectes fascinants per afegir als anteriors o per reemplaçar els espenyats.  La interpretació dels aborígens: aquestes misterioses activitats i estris formen part d’un ritual per obtenir el cargo, magnífic i providencial.

Benvingut, Mister Cargo

Entès l’enigma, ja tenim la nova religió en marxa, amb uns ancestres –actors fonamentals al seu tradicional sistema de creences- que, algun dia, els duran totes les meravelles amb què somien;  amb profetes blancs que apareixen envoltats d’objectes prodigiosos, i sacerdots nadius que custodien la revelació; amb una litúrgia de frases misterioses i desfilades rituals… I amb tot d’objectes propiciatoris i simbòlics: avionetes falses, fetes amb fusta i palla, per atreure les vertaderes; torres de control aeroportuari fetes de bambú, enmig d’aeròdroms on mai no aterra cap avió; banderes angleses o americanes i falsos uniformes per celebrar cerimònies; capses i auriculars de fusta per demanar el retorn dels seus messies…  Messies com ara un tal John Frum3, que potser va arribar a una illa de Vanuatu durant la primera meitat del segle XX i, després de deixar la seva empremta inoblidable, va prometre el seu retorn carregat de prodigis i presents: les altes muntanyes s’anivellaran amb les valls, els vells tornaran joves, desapareixeran les malalties, hi haurà regals per a tothom… Ah!, i el millor de tot: els blancs desapareixeran i no tornaran mai més… També forma part del panteó dels Cultes Cargo el príncep Felip d’Edimburg, d’ençà de la seva visita,  el 1974, juntament amb la seva esposa, la reina Isabel II. Felip, un home ben plantat, vestit de blanc i portant un casc brillant amb un plomall, sembla que va impressionar els aborígens prou més que la mateixa reina d’Anglaterra  (Malgrat, pens, l’original i canviant capell que devia lluir aquesta, segons acostuma).

Idò, no trobau que els Cultes Cargo es troben també, d’alguna forma, instal·lats a les creences bàsiques que mantenen el nostre sistema socio-econòmic?  No envoltam, per ventura, les nostres institucions i personatges poderosos amb símbols i litúrgies que els allunyen del nostre control?  No existeix la percepció majoritària que les prestatgeries d’aquest fantàstic sistema s’ompliran cada dia, màgicament, de cargo, de tot allò que hem de menester, i fins i tot del que mai no hauríem imaginat i no necessitam?  O no acceptam receptes econòmiques o polítiques que no tenen més suport empíric que la paraula dels seus propagandistes i l’ús  de falses analogies? O que una dieta o un estil de vida fonamentats tan sols en creences  i pseudociència ens duran el desitjat cargo del benestar  físic i mental?  No creieu que ens deixam enlluernar per una tecnologia que no entenem, però a la qual confiam el més valuós de nosaltres mateixos? No reverenciam, igual que alguns polinesis, els nostres diversos John Frum, venedors de fum embolicat amb oripell..?  No veiem com aquesta cultura dominant ens canvia jets per avions de palla: la realitat per pures aparences, els ideals per eslògans, la felicitat per consumisme, el paisatge i la biodiversitat per naturaleses mortes sepultades dins sarcòfags decorats? 

(1) Sobre el mar de corall, al pas d’aquest / aparell, aquestes criatures no privades  / de raó, aquests papuans, esperen dels núvols  /  l’avaria del Viscount i la del Comet.

(2) Dawkins, R. (2008): “El espejismo de Dios”. Editorial Espasa Calpe, Madrid. 

(3) Segons hipòtesi, el nom de John Frum s’hauria originat a partir de les seves  possibles paraules de presentació als habitants de Vanuatu: I’m John from Amèrica.

Allende, 11 de setembre

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

(Pablo Milanés: “Yo pisaré las calles nuevamente”)

Hi ha moments a la vida en què ens trobam davant d’algun fet, situació o experiència, què, de forma imprevista, acaba provocant algun canvi important a la nostra vida o el nostre pensament.  Al meu cas, en podria citar un parell. Per exemple, aquell cop d’estat a Xile, l’11 de setembre de 1973, que acabà amb el govern de la Unitat Popular, amb la vida del seu president, Salvador Allende, i amb moltes altres coses. 

Aquell dia, un dimarts gens especial, jo em trobava al meu lloc de feina, a una editorial de Barcelona, quan una companya m’informà de la notícia. L’exèrcit xilè està donant un cop d’EstatEl Palau de la Moneda, seu del govern de la República de Xile, esta sent bombardejat sense que ningú el defensi. Més tard, tot escoltant la ràdio, la notícia: el president Allende és mort. Més endavant es sapigué que fou un suïcidi, si ens atenem a l’informe dels forenses, però un vertader assassinat, al meu parer i el de molts, si consideram les raons i circumstàncies que empenyeren aquell home, honest i coherent fins el final, a llevar-se la vida.     

Allende, la gent

Tres anys abans, Salvador Allende havia triomfat, tot liderant la coalició de la Unitat Popular a la qual hi participaven diversos partits d’esquerres, tot i que l’esquerra radical es mantingué crítica i independent. Fou així com, per primera vegada a la història, un socialista marxista accedí pacíficament i democràtica  a la presidència d’un estat de dret, tot iniciant una experiència política inèdita que rebé l’apropiat nom de “Via xilena cap al socialisme”, un socialisme “democràtic, pluralista i llibertari” com el va definir ell mateix .

El disgust i la irritació de la dreta davant aquesta victòria és fàcil d’imaginar si ens atenem al seu violent desenllaç, dissenyat i organitzat des de molt abans . Com és ben sabut, darrera l’escenari es movien també, amb molts de recursos, el Govern d’Estats Units (amb Nixon com a president, i el seu l’Assessor de Seguretat Kissinguer –sí, amics, el Nobel de la Pau- com a director d’operacions)  i les grans corporacions americanes (ITT, Anaconda, Kennecott, …). I això en el context de la Guerra Freda i de la progressiva consolidació del govern revolucionari cubà. La intromissió dels Estats Units a la política llatinoamericana en general, i a la de Xile en concret, es troba documentada. Els seus instruments:  propaganda i manipulació informativa, suborn, atemptats criminals, sabotatge, vagues provocades, setge econòmic i financer, etc. Tot això amb el suport actiu, l’aquiescència o el silenci, segons els casos, dels partits de la dreta, les corporacions empresarials, els mitjans de comunicació i l’església catòlica xilena.

Així es varen anar creant les condicions a Xile perquè un exèrcit dirigit per alguns dels generals més reaccionaris, convenientment assessorats per la CIA, rompés la seva tradició de respecte constitucional i acabàs, amb premeditació, traïdoria i violència, amb aquella via xilena cap al socialisme. Darrera quedaren les restes -aviat foren desmantellades- d’importants conquestes populars: la nacionalització de la mineria del coure, el control estatal dels sectors estratègics de l’economia del país, la reforma agrària, l’extensió i millora de l’educació i la sanitat públiques o el suport a una cultura a l’abast de tothom.

Somnis esvaïts, per a molts de nosaltres, habitants llavors d’un país fosc, retrògrad i hipòcrita, governat per la por i la violència, i corcat per una corrupció i una ineficiència generalitzades.  De sobte, aquell drama que es desenvolupà tan lluny i tan a prop de nosaltres, ens va permetre comprendre millor la trista història del nostre propi país i del règim imposat amb fellonia per la força de les armes; la conspiració contra la Segona República, i una Guerra civil que destruí tantes vides, esperances i riquesa.

L’experiment xilè liderat per Allende va ser polvoritzat, però jo en vaig treure dos ensenyaments importants: el primer, acabar de copsar, malgrat les moltes diferències circumstancials respecte al país sud-americà, el que havia passat al nostre trenta-set anys abans. El segon, que, malgrat tot, Allende ens va regalar l’exemple del seu compromís i el seu coratge, amb unes aspiracions que són, encara, plenament vigents: les de la construcció d’una societat més digna, igualitària i justa per a tothom.

De mascaretes i mordasses

Tan sols la paraula nua / La teva, mai la d’un altre (Montserrat Abelló)

He de confessar-vos que  quan vaig veure que les mascaretes arribaven “per a quedar-se”, vaig pensar que aviat començaríem a veure variants inspirades pel desig d’exterioritzar ideologies, afinitats o sensibilitats estètiques diverses. No vaig trigar gaire a trobar el primer exemple: el de la diputada d’un partit italià amb la bandera tricolor del país desplegada sobre el seu rostre i, poc després, el d’una inefable política neofranquista  amb una mascareta de color verd benemèrit i una bandereta rojigualda impresa damunt. Des de llavors, n’he vist de tota mena: de diversos colors i amb tota casta de dissenys: geomètrics, amb flors i animalons, amb ninots, amb boques sensuals o terrorífiques, amb els símbols de partits, amb banderes autonòmiques, fetes amb fulles de col, amb publicitat d’empreses, amb emblemes de clubs de futbol… Fins i tot una de propagandística amb la imatge impresa del Chapo Guzmán, repartida a Guadalajara (Mèxic).

Com és ben sabut, les mascaretes serveixen per interrompre el viatge dels maleïts coronavirus entre els humans. Filtren l’alè propi o el d’altri, i retenen les gotícules de saliva o moc on s’allotgen els microbis quan surten del nostre confortable interior en cerca de noves aventures infeccioses. Mascaretes que poden barrar-los el pas només de sortida –cas de les conegudes quirúrgiques, de color blau-, o bé d’entrada i sortida –per exemple, les FFP2. Ara bé, és sabut que les persones no ens limitam a alenar perquè això sigui fisiològicament imprescindible, com bé saben  aquells que per accident o per imposició han retingut massa temps l’alè, sinó que l’aprofitam creativament per a aplicacions ben útils: apagar mistos o espelmes, avivar el foc (de llenya, és clar), inflar globus, xiular, aspirar i exhalar fums amb delectació, entelar les ulleres abans de netejar-les amb un pedaç o xarrupar begudes amb una palleta, posem per cas. Ah! també per parlar, és cert; i justament, és ací on volia arribar. 

Aquests dies em rondinen, neguitós, algunes preguntes: podrien canviar les nostres paraules pel fet que, amb el nostre alè, hagin de travessar el filtre d’una mascareta covidiana convenientment dissenyada? Arribarà a existir la mascareta amb censura incorporada (controlada per la Conferència dels bisbes, la Fiscalia, el Ministeri d’Interior o altres esotèriques entitats)? O, ja posats, podria la mascareta, algun dia no gaire llunyà, arribar a comportar-se de forma autònoma, potser anàrquica, i donar-nos una personalitat i una oratòria inesperades? Aquesta darrera possibilitat em fascina i m’inquieta.

La Màscara (1994)

A la pel·lícula “La màscara”, de Chuck Russell, és un prodigiós antifaç qui acaba comandant, amb poders sobrehumans,  la vida i afers del protagonista, Stanley Ipkiss (Jim Carrey). ¿Podria, al nostre cas, arribar la mascareta a prendre les regnes de la nostra vida i canviar la nostra personalitat fins extrems insospitats i qui sap si perillosos? Ara mateix imagin la meva mascareta autònoma dient coses que jo, despullat d’aital màgic adminicle, potser mai no m’atreviria a dir. Per exemple? Que el Rey emèrit, ara escàpol, ha afegit força podridura a una institució inútil, cara i estantissa com ho és aquesta monarquia. O, potser, que a un estat democràtic no s’ha de reprimir, amb violència, el desig de votar pacíficament dels seus ciutadans. O que és una vergonya que s’empresoni o s’empenyi a l’exili a polítics i activistes per haver-ho facilitat. O que és inacceptable que encara es permetin homenatges a un generalíssim sanguinari. O que és un escàndol que no es recuperi ni un sou dels 51.000 milions del rescat a la banca durant la crisi anterior. O que no pot ser que es mantenguin les immatriculacions i altres privilegis de l’Església catòlica. O…

Afirmacions que suren enmig d’un somni del qual despert, per aterrar suaument en una realitat en què no hi ha mascaretes rebels –ni sedicioses- que ens suplantin per dir elles tot allò que no tenim prou coratge per dir nosaltres mateixos. Emperò, podria esdevenir, amics i amigues, que quan passi aquest malson de la Covid i a la fi ens deslliurem de la mascareta –parlant o muda, tant és- descobrim amb sorpresa que continuam vivint amb quelcom pitjor: una mordassa que ofega la nostra lliure expressió i, per tant, la democràcia.

Setge i simfonia

He resolt esborrar Leningrad de la faç de la terra. Quan Rússia sigui arrasada, l’existència d’aquesta ciutat ja no tindrà interès. La meva intenció és fer-la arrasar per l’artilleria i per un bombardeig aeri ininterrompudament. 

(Adolf Hitler, 29 de setembre de 1941)

El que afirm és que fins i tot els successos més horribles poden tenir conseqüències positives impredictibles.

(Slavoj Zizek:  Pandemia. La Covid-19  estremece al mundo, 2020.  

No ha tornat a haver-hi una altra interpretació que se li pugui comparar. Déu vulgui que mai n’hi hagi. Els canons alemanys es trobaven a menys d’onze quilòmetres de la Sala Filarmònica  en el moment que la Sèptima Simfonia de Dmitri Dmítrievitx Xostakòvitx  s’interpretava per primera vegada a la ciutat a la qual havia estat dedicada, a darrera hora de la tarda de diumenge 9 d’agost de 1942 (avui fa 78 anys). Leningrad patia un assetjament d’ençà que els alemanys tallaren la darrera ruta terrestre de sortida de la ciutat, el 14 de setembre de 1941. Així comença el llibre de Brian Moynahan1 on descriu, en paral·lel, el setge d’aquella bella ciutat de prop de tres  milions d’habitants i centre de creativitat cultural, i la famosa obra del compositor inspirada per l’heroïcitat dels seus habitants i la barbàrie dels seus enemics. 

Leningrad, avui de bell nou Sant Petersburg, patí l’atac sense treva de l’exèrcit alemany –per cert, amb la col·laboració en determinats moments de la División Azul enviada pel dictador Franco-  entre setembre de 1941 i gener de 1944. Des de l’exterior de la ciutat, la brutalitat dels hitlerians que exterminaven la població amb les bombes, el foc i la fam extrema (hi va haver episodis de canibalisme), la manca d’aigua i electricitat i l’ajuda d’un fred glaçador durant l’hivern, amb temperatures properes a -40ºC. Al seu interior,  la repressió i el terror de l’stalinisme, que mitjançant un sistema paranoic  de delacions, xantatges i  tortures, eliminava centenars de persones acusades de col·laboracionisme, espionatge, derrotisme o traïció. En els moments més crítics, només un feble cordó umbilical per tractar de sobreviure: la “Carretera de la vida”, una via d’emergència oberta de forma intermitent sobre el llac Ladoga, recorreguda precàriament per camions durant la seva congelació hivernal, i per barcasses durant el desglaç, sempre sota els atacs dels avions germànics.

L’estrena de la 7a Simfonia a Leningrad es fixà finalment  per dia 9 d’agost a les 18 hores. Conscients de l’impacte propagandístic que tindria sobre els enemics i el món en general, el comandament soviètic va decidir protegir el concert  amb un programa d’”artilleria simfònica”: foc de contenció sobre objectius concrets des de mitja hora abans del concert. Passat migdia, una multitud va començar a fluir cap a la Sala Filharmònica de Leningrad: una gernació esquelètica, extenuada, vestida amb les millors robes que encara conservaven. La majoria estaven famolencs i descarnats. I ens adonàrem que aquelles persones no tan sols tenien fam de menjar, sinó també de música2, va escriure posteriorment un dels intèrprets. En estar ple, l’auditori obrí les seves portes perquè també poguessin escoltar la música aquells que no hi cabien. A l’escenari, 80 músics arreplegats una mica de pertot, com es va poder, ja que només n’havien sobreviscut 15 de l’orquestra original. Entre els que participaren als assaigs, 25 varen morir de fam i 2 al front abans de l’estrena. Director, Karl Eliasberg, procedent de l’Orquestra de Ràdio Leningrad. Al programa, la dedicatòria de Xostakòvitx: A la nostra lluita contra el feixisme, a la nostra imminent victòria sobre l’enemic, a la meva ciutat, la ciutat on nasquí, Leningrad…   

Leningrad, 9 d’agost de 1942

Eliasberg pujà puntualment al podi de l’escenari i, després d’unes breus paraules, alçà la seva batuta i començà la música. 80 minuts d’emoció, sobre un fons d’artilleria, desplegant els quatre moviments de la Simfonia: Allegretto (La guerra, la invasió);  Moderato, poco allegretto (Records de temps passats);  Adagio (Els grans espais de la meva pàtria); i Allegro non troppo (Victòria), rematat aquest darrer amb una coda triomfal.  En acabar, es va fer el silenci. Llavors, qualcú va començar a aplaudir a la part posterior de la sala; l’ovació cresqué i es feu ensordidora. La Simfonia fou escoltada pels assetjadors alemanys, a través d’altaveus convenientment situats; es diu que llavors començaren a descobrir que aquella ciutat no cauria. La notícia també viatjà arreu del món –la Sèptima va ser interpretada a diverses ciutats americanes i europees- i tothom va començar a creure també que el poble rus resistiria. Cinc mesos després del concert es va rompre el setge, i el 27 de gener de 1944, amb els ulls il·luminats pel resplendor de les bengales, i eixordats per les salves de victòria, els leningradesos escoltaren a la fi la notícia esperada desprès de 872 dies, 642.000 civils morts, devers 400.000 evacuats,  més d’1.000.000 de militars de l’Exèrcit Roig morts, capturats o desapareguts (més del doble ferits o malalts) i prop de 600.000 militars alemanys morts, ferits o desapareguts3.

Durant els dies del confinament degut a la pandèmia vaig tenir ocasió de llegir el llibre de Brian Moynahan, què vos recoman de tot cor. El vaig llegir corprès per la descripció dels patiments  dels leningradesos assetjats, per l’ajustada descripció del millor i el pitjor que poden mostrar els humans sotmesos a situacions límit, per la brutalitat dels totalitarismes hitlerià i stalinià, pel coratge i la determinació d’una ciutat que no es resignà a desaparèixer… però, especialment, per la voluntat dels seus habitants per mantenir viva la cultura en un temps en què l’obsessió quotidiana per a la majoria era no desaparèixer sota les runes d’una casa bombardejada, o no morir de fam un mateix o els seus propers. Moynahan ho subratlla i ho documenta: durant tot el temps, el Leningrad acorralat va realitzar concerts als seus auditoris, freds i amb poca llum, o a través de la ràdio, i el públic mai no va faltar a la cita.

Seria una idea profundament errònia, i fins i tot obscena, comparar  els  confinaments i altres vicissituds que vivim a causa de la COVID-19, amb el terrible encerclament de prop de dos anys i mig que patí Leningrad durant la II Guerra Mundial. El que nosaltres vivim no és una guerra, perquè, entre d’altres, el virus no és un enemic amb plans i estratègies per destruir-nos, no és més que un estúpid mecanisme que s’autoreplica4. Tampoc les nostres armes són fusells o canons, sinó ciència i sistemes públics de salut, informació compartida i cooperació. I nosaltres no som un exèrcit, sinó gent que defensa la vida i la salut col·lectives sense renunciar a les seves llibertats. I tampoc no és una ciutat o un país qui pateix la infecció, sinó el món sencer. No obstant, m’ha semblat oportú recordar ara mateix aquell terrible episodi de la història humana -que de ben segur ja coneixíeu-, on es manifestà allò més abjecte, però també el més noble de tots nosaltres:  coratge, compassió, sacrifici… I, per descomptat, capacitat per expressar amb la millor cultura la naturalesa de les nostres emocions, fins i tot en les pitjors circumstàncies. Tinc la convicció que, quan sortim d’aquesta pandèmia, juntament amb la memòria d’aquells que haurem perdut i d’allò que haurem viscut, servarem sempre el bon art creat i construït sobre les nostres sensacions i pensaments. Leningrad i la seva Sèptima Simfonia5 ens ensenyen, també, aquesta lliçó.

(1) (2) Moynahan, B.: Leningrado. Asedio y sinfonía. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015. (3) https://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Leningrado (4) Zizek, S. : Pandemia. La Covid-19 estremece al mundo. Editorial Anagrama, Barcelona, 2020. (5 ) Dmitri Xostakòvitx: Simfonia nº 7 en Do major, op 60 “Leningrad”.  Bychkov WDR Sinfonieorchester Köln.  https://www.youtube.com/watch?v=DQJcFMHLXek&list=RDXbru9UcCLQQ&index=4

Dotze dubtes raonables

Despús ahir vaig tornar a veure, per televisió, “12 hombres sin piedad”, de Sidney Lumet.  Jo devia tenir dotze o tretze anys, potser, quan la viu per primera vegada al cinema. Record que em va sobtar que un film tan extremament auster no m’avorrís, en una època en què els meus gèneres favorits eren el western, el bèl·lic  i el d’aventures. Idò, només dotze persones -el jurat en un judici per parricidi- confinades i deliberant durant hores en una habitació anodina sense cap altra decoració que el paisatge gris de New York a través d’una finestra, i una xafogor anguniosa que es transmet a l’espectador i el fa desitjar que els dotze homes (cap dona, per cert) es posin d’acord aviat. Una sala que es converteix, d’alguna forma, en el tretzè personatge  de l’obra.

Des de llavors, potser l’hauré tornada a veure sis o set vegades, sense comptar la bona versió teatral que emeté TVE al seu espai de teatre Estudio 1, els anys seixanta, i la més que acceptable versió cinematogràfica de 1997 dirigida per William Friedkin i protagonitzada per l’enyorat Jack Lemon.  Cada vegada m’he sentit captivat per aquell magnífic guió, la producció impecable i l’extraordinària interpretació de tots els actors, amb menció especial als jurats número 8, Henry Fonda, i número 3, Lee J. Cobb. I, cosa curiosa, o no tant potser, cada vegada hi he trobat nous matisos i detalls; capricis d’una memòria que juga el seu propi partit. Tornar a veure una pel·lícula molt després d’haver-la vist per primera vegada ens enfronta, escriu Marc Augé1,  a les imatges d’un passat que no ha canviat i que sabem que han quedat enregistrades per sempre. (…) Veure una pel·lícula antiga de nou suposa experimentar simultàniament el plaer de l’espera i la joia del record; una experiència que la vida diària no ens ofereix mai.

La vida és a llurs mans, la mort és a llurs ments!

El títol original en anglès, “12 Angry Men”, em suscita dubtes en comparar-lo amb la seva traducció al castellà. Com sabeu, angry es sol traduir per enfadat; en canvi, despietat podria tenir el seu equivalent, entre d’altres, en pitiless, ruthless, dispiteous… (gràcies, Google translator!). En qualsevol cas, són despietats els protagonistes del film de Lumet? estan enutjats, potser? angoixats alguns? En la meva opinió, cap d’aquests adjectius defineix prou les actituds o els sentiments dels protagonistes. Perquè tots i cadascun d’ells, en la seva complexitat humana,  s’hi assemblen i es diferencien en distints moments, encara que predomini qualque tret  especial –no necessàriament la manca de compassió o l’enuig- durant la seva participació a un joc del qual se’n podria derivar la pena de mort per cadira elèctrica per a un jove. Un joc terrible les regles explícites del qual són clares i exigents: el veredicte ha de ser unànime, i només es pot considerar culpable aquell presumpte assassí de son pare si no existeix cap dubte raonable –en tots i cadascun dels membres del jurat- sobre aquesta culpabilitat.

Les suposades proves del crim han estat acceptades per tots, i tots entren a la sala de deliberació amb la convicció que el veredicte de culpabilitat serà immediat i unànime. Tots, excepte un: el jurat nº 8, capaç de discrepar (aquest és, al meu parer, un dels elements primordials del missatge que conté l’obra), de l’opinió o els desitjos de la resta. Un home que gairebé no expressa cap emoció, però que alberga un dubte raonable i sent, per coherència, la necessitat de no sotmetre’s al dictat de la majoria. Això encén el debat, al qual es van significant els diversos personatges, cadascun, com se sol dir ara, amb la seva pròpia motxilla d’experiències, prejudicis i frustracions. Així, el carrincló que només frisa d’acabar per anar el beisbol; el tímid que mai ha fet valer la seva opinió; l’indiferent,que la canvia segons la pressió ambiental; el vell perspicaç; el ressentit; l’home fred i racional… A poc a poc, les proves del crim tingudes per contundents van perdent, una rere l’altra, la seva solidesa, no davant demostracions o arguments irrefutables, sinó… a causa dels dubtes raonables. D’un en un, tots els homes del jurat van modificant el seu veredicte, fins al darrer, el número 3, el més resistent i -aquest sí- molt enfadat. En aquest moment decisiu, un extraordinari Lee J. Cobb acaba completant la unanimitat en el veredicte d’innocència, en reconèixer, davant ell mateix i els altres, que la seva opinió estava marcada pel dolor i el prejudici originats per la ruptura amb el seu propi fill.

Arran de tot això que vos cont, pens que si existís més sovint aquest dubte raonable, una actitud més prudent en definitiva, sobre les accions dels altres i sobre la nostra pròpia capacitat per jutjar, segurament callaríem més o bé, encara millor, ho expressaríem en veu alta. Seriem més assertius, com es diu ara, i així, potser, ens ajudaríem i ajudaríem d’altri a evitar errors que poden ser fatals.

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com