Vaig preparar aquest text per llegir-ho dia 8 de maig de 2022, durant l’acte d’inauguració del 5è Contesporles, Festival Internacional del Conte. Una inoportuna malaltia –totes ho són- em va impedir de fer-ho, però la meva amiga Cati Oliver el va llegir al meu lloc. Gràcies!
Sembla que ja comença a ser un “clàssic” al Contesporles que les meves amigues em facin dir unes paraules a un públic que es veu obligat, per cortesia, a escoltar les meves elucubracions, malgrat haver vingut a riure, emocionar-se i passar-s’ho bé amb els contes i en Celestí, i no a escoltar homilies.
La raó per haver acceptat de parlar-vos enguany (sempre en troben una, de raó, aquestes amigues) és la de la meva participació en el naixement d’aquesta criatura anomenada Festival Internacional del Conte, fa devers 10 anys. Però també, enguany, la d’haver decidit deixar les meves responsabilitats en l’organització i passar els atapins a altra gent amb capacitat i entusiasme sobrers per assegurar una llarga i bona vida al nostre infant.
El projecte del Contesporles va néixer i créixer com a empresa col·lectiva d’un equip carregat de ganes i de talent. Persones amb qui compartim la idea que un poble és molt més que cases, carrers i un caramull de gent; més que un lloc on dormir, menjar, passejar… (bé, i on fer tot allò que ara mateix estau pensant…). Que és una comunitat, un lloc per al creixement personal i col·lectiu, un espai per a la solidaritat, un indret per a la cultura: el minúscul territori per viure el petit tros d’història que ens pertoca, en paraules manllevades al nostre poeta Martí i Pol.

Deu anys, he dit, des del naixement del Festival, i aquest número m’ha duit a cercar relacions i paral·lelismes. És així que he recordat que el 10 es troba estretament lligat a una pandèmia, un confinament i uns contes, d’ençà que Giovanni Boccaccio va escriure el Decameró, fa devers 670 anys. Decameró vol dir deu dies, i també deu dies ha estat la durada total dels Festivals, més o manco, si sumam la de les seves cinc edicions biennals. El Decameró recull els més famosos contes relacionats amb un flagell infecciós de la Humanitat, en aquest cas el de la pesta bubònica a la Florència el segle XIV. Deu persones (un altre vegada el mateix número!), set dones joves, “belles de figura i adornades amb roba i honestedat gallarda”, segons Bocaccio, acompanyades per tres homes que –suposadament- no podien comprometre l’honor de les seves companyes, perquè eren els seus estimats o bé parents seus, es refugien a un lloc proper a Florència, devora la muntanya. Un lloc, diu l’escriptor, “allunyat un poc dels nostres camins, amb diversos arbustos i plantes, totes poblades de verdes frondes agradables de mirar”, on hi havia un gran casal rodejat “amb prats i jardins meravellosos i amb pous d’aigua molt fresca i amb bodegues curulles de vins preciosos…” Talment sembla que ens estiguin parlant, des de la distància de set segles, de Ciutat de Mallorca i d’un refugi proper, en aquest Esporles, “lindo valle / con montañas poderosas / centinelas que nos guardan / de los vientos en las noches tormentosas”, com canta un vell i un poc ranci “Himno a Esporles” que molts de vosaltres ja coneixeu. Durant deu dies, aquells joves es varen contar, al seu retir privilegiat, cent contes en total (102), sobre l’astúcia; la intel·ligència i la niciesa; els amors feliços i desgraciats; les banyes; i tota casta d’aventures…
El Decameró acaba amb el retorn d’aquells joves, confinats durant uns dies, a la seva estimada Florència. Boccaccio no ens explica què va passar amb ells: si els seus amors es consumaren o es reinventaren, si tingueren una vida llarga o curta, dissortada o feliç. El cert és -la història ens ho diu- que Florència i la vida varen continuar.

En fi, nosaltres, com aquells refugiats del segle XIV, ens tancàrem un març de 2020, cadascú a ca seva, tot fugint d’una pesta anomenada Covid-19. I durant mesos visquérem un relatiu aïllament, tan sols alleujat per la màgia d’una tecnologia desconeguda al Renaixement, i per altres recursos, en canvi, antiquíssims. En efecte, em vaig atrinxerar, com segurament molts de vosaltres, amb lectures de tota mena i així, durant dos anys vaig poder viatjar més que mai: he acompanyat, per exemple, la malaurada expedició Franklin al Pol Nord; Xostakòvitx i la simfonia de la ciutat màrtir de Leningrad; Byrd a la soledat glaçada de l’Antàrtida;… o na Irene Vallejo a un dels viatges més apassionants que he llegit mai –El infinito en un junco– tot seguint l’aventura històrica de la paraula escrita… En fi, llibres i més llibres obrint-nos portes a la imaginació i finestres al coneixement i els sentiments.
Però la realitat que ens envoltà durant la Covid –ho recordau?- també ens regalà moltes històries que hauríem de convertir aviat en contes, abans que no s’esvaeixin de la nostra memòria. Com ara el conte d’aquells músics que ens regalaven el seu art des de ca seva; o el dels sanitaris valents lluitant contra el malvat Capità Corona; o el d’un rei comissionista que fugí a un país de les Mil i una nits; o aquell dels científics que trobaren la Poció Màgica en un temps rècord; o el d’una Diada de Sant Jordi sense llibres al carrer i amb roses pintades, reinventada per la nostra bibliotecària; o el d’una Illa bonica i misteriosa assolada per un volcà; …o el d’en Celestí corrent pels boscos, desolat perquè no trobava aquelles amigues i amics que cada dos anys li feien tant de cas… I quan semblava que ja sortíem del malson de la pandèmia, el conte de terror d’una altra maleïda guerra, dels monstres que la provocaren i de les seves víctimes innocents… Una guerra que també tindrà demà els seus contes, tal i com en té, de fet, tot allò que ens passa a la gent, de bo i de dolent.
En fi, durant el segon any de la pandèmia, quan encara érem confinats, jo també vaig viure el meu conte personal. I ara em permetreu que vos l’expliqui.
Això era i no era… un poble a la serra de Tramuntana, on vivien dos padrins, confinats a una caseta amb un jardí com si visquessin a l’illa de Robinson Crusoe. Un dia, el padrí, tafanejant els seus papers, va trobar cinc contes que havia escrit, feia molts anys, per a uns infants petits. Els padrins tingueren una idea: els podrien amollar, els contes, des de l’ordinador de la seva casa-illa, com si fos un missatge dins una botella adreçat a qualsevol de les víctimes d’aquell naufragi planetari que fou la pandèmia. No confiaven gaire que pogués arribar a ningú, potser perquè hi ha un gran caramull de botelles semblants surant pels mars d’Internet…
Emperò, vet aquí que la botella digital arribà a unes mans amigues. Na Xisca, aquest és el seu nom, va trobar al ciber-oceà la nostra ampolla a la deriva, l’obrí i, com a bona mestra que és,no se’n va poder estar de mostrar tot d’una aquells contes als seus alumnes del Col·legi Públic d’Esporles.
I fou així com, al cap de poc temps, un bon dia, quan la pluja acabava d’escampar, qualcú va tocar la porta dels padrins, de ca nostra. Varem obrir, i allà davant hi havia na Xisca amb quinze nines i nins d’uns set anys -tots amb mascareta i distància reglamentària, per descomptat- que ens varen saludar amb molt d’afecte i ens varen entregar unes versions meravelloses dels meus contes, il·lustrades per ells mateixos. «Sabeu per què –els vaig demanar– un nàufrag confia el seu missatge a la mar? Doncs per creure i sentir que no està tot sol i abandonat,…» Al moment, una nina, rossa i alegre com aquell sol que treia el cap darrera els niguls, hi va afegir: “… i així, quan algú el troba, va a salvar-lo»
La historia, emperò, no va acabar aquí, perquè, emocionats com estàvem, no me’n vaig poder estar de fer-los una altra proposta: que ells mateixos, coralment, escrivissin un altre conte, i n’Amàlia, la meva parella, i jo mateix, l’il·lustraríem. Dit i fet, al cap de poc temps retornaren i ens dugueren redactada la seva història, que varen titular “El secret de la casa dels animals”.

Passat un parell de dies, els dos padrins varem navegar sobre un tronc des de l’illa de ca nostra fins a la de l’escola, on férem a mans de cadascun dels nostres nous amics una còpia d’aquell conte, degudament il·lustrat i editat. I allò va ser una festa!! Varem xerrar i riure, malgrat mascaretes i distàncies, tot comentant la tasca col·lectiva que havia servit per conèixer-nos i fer-nos companyia una estona. També hi va haver una altra protagonista: na Xisca, la mestra que va posar en marxa tot això, s’acabava de jubilar, i aquell dia es va retrobar amb els seus antics alumnes. Tots li havien preparat els seus dibuixos i dedicatòries, tots s’hi volien atracar i escoltar-la, tots maldaven per explicar-li les seves novetats. I nosaltres ens ho miràvem tot, encuriosits i emocionats.
I així acabà –de moment- aquesta història nostra, de nàufrags i de contes, de persones petites i grans a un poble de Tramuntana i a la seva Escola Pública, durant una pandèmia planetària.
I ara em demanareu: què en podem treure de tot això? De recordar els contistes fugits d’una pandèmia el segle XIV, o de les narracions que m’ajudaren a viatjar i somiar dins el setge de la Covid, o d’aquesta història de missatges de nàufrags que vos acab d’explicar..? Doncs que amb els contes, amb els llibres, mai no estem sols. Que “contes confinats” és un oxímoron: dues paraules juntes amb significat oposat, però que en unir-se transmeten un nou sentit.
Els contes ens treuen de les presons. Els contes ens alliberen perquè són ales per a la imaginació sense límits. I els contes contats ho fan encara més, d’alliberar-nos, perquè ens convoquen a reunir-nos per tractar d’entendre tot plegat i comprovar, amb aquestes vivències compartides, que no estem sols; per descobrir històries, mites i llegendes que ens uneixen i valors que ens enforteixen. En definitiva, “per posar nom als nostres sentiments”, com ens va dir, ja fa deu anys, el nostre malaguanyat amic Xabier DoCampo, un dels primers contesporlerins.
Per la pau, per la cultura… visca el Contesporles!
