Per què Educació ambiental?

Fa poc, amb motiu del Dia mundial del Medi ambient, des de l’SBEA (Societat Balear d’Educació ambiental), ens varen demanar a algunes persones que responguéssim, mitjançant una gravació en vídeo, a una d’aquestes quatre preguntes: 1) Què podem fer nosaltres pel medi ambient?; 2) Per què celebrem dia 5 de juny?; 3) Per què és tan necessària l’Educació ambiental?; 4) Quin paper tenc en l’Educació ambiental?

Jo vaig triar la tercera pregunta i vaig enviar la meva gravació, que podeu veure tot seguit. No obstant, donat que el so es sent un poc baix -el meu equip de gravació és un simple mòbil…- he afegit també la seva transcripció aproximada. Aprofit per convidar-vos a reflexionar sobre quina seria la vostra resposta a a alguna d’aquestes preguntes. Perquè són qüestions que ens afecten a tots.

Em demanau per què consider tan necessària l’Educació ambiental…

Doncs, al meu parer, perquè  gairebé no sabem d’on ve i el valor real de tot allò que empram, i tampoc on va a parar i quins efectes produeix allò que rebutjam.  I aquesta perillosa creença en un món que pot funcionar màgicament satisfent tots els nostres desitjos i eliminant tot allò que ens fa nosa, ens aboca indefectiblement a crisis socio-ambientals cada vegada més profundes, perilloses, persistents i irreversibles.

Contaminació química de les aigües, erosió i alteració dels sòls, accidents nuclears, vessaments petroliers, emissió contínua de gasos d’efecte hivernacle, desforestació, pèrdua de biodiversitat, dispersió massiva de plàstics, destrucció d’ecosistemes, consum creixent d’energia no renovable, ocupació contínua del medi natural,  i altres,  són només alguns dels molts efectes ambientals que, juntament amb els socials -en termes de desigualtat i de reducció de la qualitat de vida- en resulten del comportament irresponsable de molts i de l’ambició o la ignorància temerària d’alguns, ja siguin persones, institucions o corporacions.

Cal, doncs, modificar urgentment les característiques del nostre model socioeconòmic i cultural, per tal de caminar cap a una societat ecològicament sostenible, socialment justa i econòmicament viable, com s’ha dit tantes vegades. I per això, ens cal l’EDUCACIÓ AMBIENTAL . Una Educació adreçada a les persones i als col·lectius, als infants i als adults, per sensibilitzar, informar i crear consciència dels efectes de les nostres accions sobre el medi ambient; per conèixer les causes profundes, i no tan sols els símptomes, de la problemàtica socio-ambiental, però també del nostre poder individual i col·lectiu per canviar les coses. Cal que l’Educació ambiental, amb més de quaranta anys d’existència a l’esquena, adapti constantment les seves estratègies d’actuació, mitjançant processos participatius,  i que no oblidi en cap moment que aquesta no és l’única  via per posar fre a uns estils de vida insostenibles. Però també és necessari que recordi el seu caràcter imprescindible en el conjunt de les accions que es requereixen per avançar cap aquestes transformacions: perquè si no comptam amb la voluntat majoritària d’uns ciutadans i ciutadanes  ambientalment educats, aquest canvi urgent de les nostres relacions amb el medi, del qual en formam part, esdevindrà impossible o arribarà massa tard.

L’aucell és aucell

eta nik… / txoria nuen maite

(Mikel Laboa: “Txoria txori”)

Quan jo tenia vint-i-sis anys vaig partir cap al Perú amb el propòsit de desenvolupar a l’Amazònia, amb el meu germà i les nostres famílies, un projecte en part sanitari i en part d’antropologia cultural. Un pla que haguérem d’avortar ben aviat, poc després d’arribar a Sud-amèrica, degut a la malaltia primer, i la mort poc més tard, del nostre pare. Si recupero el record, ara mateix,  d’aquell meu viatge equinoccial de joventut, és perquè l’ experiència em va marcar en molts d’aspectes; vindria a ser , en certa forma, una mena de viatge iniciàtic.  Un d’aquests aspectes, que ve a tomb de la reflexió que avui voldria compartir amb vosaltres, es refereix al bagatge que em vaig emportar i, sobretot, al que vaig deixar a Barcelona, abans d’embarcar al transatlàntic “Donizetti”. Perquè, davant l’imperatiu de limitar el meu equipatge a allò que hi cabia dins un bagul i una maleta, varem decidir, amb la meva parella, regalar gairebé tot allò que ens sobrava a amics i familiars. Aquella experiència de despreniment dels nostres llasts materials  em proporcionà una sensació de llibertat i lleugeresa mai sentida abans (malgrat la meva crònica precarietat econòmica…) ni tampoc després. En explicar-vos aquest fet, podríeu pensar que sóc partidari de la renúncia ascètica, total, als béns materials, però no és el cas. Si ho record és perquè aquell incident crític, crec que m’ajudà una mica a veure el món i, sobretot, a mi mateix d’una altra forma i a replantejar-me el sentit de la possessió. 

Durant els dies de la pandèmia, he pogut llegir sovint reflexions i propostes per repensar el món en què vivim. És com si aquesta experiència extrema i planetària hagués obert una comporta de sentiments i pensaments abans retinguts i, davant el daltabaix de tants de projectes i realitats, creguéssim tenir una oportunitat única per començar a reconstruir, però amb altres fonaments. Caminar, en definitiva, cap a una “nova normalitat” que no sigui la d’abans, la que ens ha conduit a les crisis d’ara i dels temps propers.  Bons propòsits i debats als quals tractam d’aportar allò que pensam que ens podria arrecerar front als riscos que planen sobre la nostra existència. Molta ingenuïtat, també, perquè oblidam sovint , com ja vaig comentar a un altre article,  que el nostre pitjor enemic és la nostra pròpia idea del món. Una visió, la de la majoria, ancorada en  la lògica i les vivències de la situació anterior a la crisi. La que es basa en la privatització l’acumulació dels béns i dels serveis, tot oblidant amb miopia que, com la Covid-19 ens mostra, el benefici col·lectiu és condició necessària per al nostre benefici particular. O que cal redescobrir que l’apropiació i el pretès domini del món que sembla imposar la lògica del sistema ens duu a perdre allò tan valuós – en termes d’utilitat, però també de bellesa- que conté la Natura.

Txoria, txori… cuando un pueblo hace suya una canción - LoQueSomos
Si li hagués tallat les ales…

Ja fa alguns anys vaig trobar una cançó que em va impressionar per la força de la senzilla veritat que explica, interpretada pel basc Mikel Laboa. Txoria txori (L’aucell és aucell)1 és el seu títol. Diuen que el cantant va descobrir casualment la seva lletra i decidí musicar-la.  Mikel explica a la cançó que tenia un aucell al qual estimava. L’aucell volia fugir i ell hauria pogut evitar-ho si li hagués tallat les ales. L’aucell, sens dubte, no hauria pogut fugir sense ales, però… hauria deixat de ser un aucell. Emperò, ens diu el cantant, jo el que estimava era un aucell. Escolteu, si encara no ho heu fet, aquesta cançó,  amb la traducció corresponent si no sabeu euskera2.  Aprofiteu la metàfora per pensar com la possessió i el domini sobre les persones, els pobles, el cel, la terra, l’aigua i la vida, poden desvirtuar-los, anihilar-los en definitiva,  i crear-nos una falsa i perillosa sensació de triomf enmig de la derrota.     

  

(1)  https://www.youtube.com/watch?v=0NW7CZxOxhI

(2) Txoria txori: Hegoak ebaki banizkio / nerea izango zen, / ez zuen aldegingo. / Bainan, honela / ez zen gehiago txoria izango /eta nik… / txoria nuen maite

L’aucell és aucell: Si li hagués tallat les ales / hauria estat meu, / no hauria fugit. / Però així, / hauria deixat de ser aucell. / I jo… / jo el que estimava era un aucell.   

Un escut

Beure palo mallorquí, aigua calenta amb rodanxes de llimona, infusió d’artemísia, te d’alls, llet de dona, orina infantil, metanol, etanol, infusió de gingebre, cafè,… Gargaritzar amb sal; fer bafs amb aigua calenta o amb infusió d’eucaliptus; ingerir  clorit de sodi, vitamina D, clorur de magnesi, aliments fermentats, oli de sèsam, plàtan… Polvoritzar amb lleixiu el cos o beure-s’ho, prendre el sol a més de 25ºC, banyar-se amb aigua calenta, practicar sexe cada dos dies… Aquests són només alguns dels pretesos remeis antivirus que han circulat per les xarxes durant aquests dies de confinament i que cauen massa sovint en un terreny adobat per la credulitat de molta gent. Pseudoteràpies diverses, absolutament inútils i, en alguns casos, prou perilloses. 

Com s’ha dit abastament, aquesta és una malaltia sobre la qual se sap ben poc, encara. I l’elevat grau d’incertesa, que es manté després de mesos d’haver aparegut al planeta, fa que tots girem la vista cap a la investigació científica i cap al sistema de salut en cerca de protecció front al perill cert de ser envaïts per aquest ésser tan petit i perillós, que viatja per tot el món sempre amb dues companyes: la por i la ignorància. Un clàssic en les epidèmies de qualsevol època. En tot cas, no deixa de sorprendre’m que en els temps actuals, a societats plenament escolaritzades i amb extraordinaris mitjans i xarxes de comunicació al seu abast, circulin amb tanta facilitat i ressò tota mena d’informacions enganyoses i superxeries, que s’accepten i difonen amb tanta frivolitat, i en ocasions amb greu risc per a les vides.

Torí a la primavera (Giorgio de Chirico, 1914)

Pens, en tot cas, que aquests sospitosos consells, a voltes innocus però també, en ocasions, temeraris, no és la ciència o el sistema sanitari qui els pot evitar, tot i que siguin també imprescindibles. Hi ha un altre escut que ens cal quan, tot sols, hem de prendre diàriament decisions per protegir-nos a nosaltres i protegir els altres, quan hem d’acceptar o rebutjar un consell suposadament sanitari o filtrar de forma adient la informació pretesament científica sobre dades estadístiques, origen de la pandèmia, profilaxis i teràpies, protocols d’investigació biomèdica, etc.  I també hem de menester aquest escut per rebutjar les inevitables teories de la conspiració; quan hem de resistir les manipulacions i desvetllar les tergiversacions; quan hem de mostrar-nos crítics i actius davant aquells que, com sempre ha succeït, cerquen de treure profit econòmic, polític o ideològic de les desgràcies; quan hem d’organitzar-nos per defensar els béns i els serveis públics perquè ho continuïn sent i perquè millorin,…  Aquest escut, aquesta eina de protecció personal i col·lectiva, es diu educació. Perquè és d’un bon sistema educatiu –tan necessariament públic com la sanitat- d’allà on surten els bons investigadors, els bons sanitaris, els bons professionals en general, però també, ni més ni menys, els ciutadans i ciutadanes crítics, amb prou formació científica i humanística, amb anticossos contra els virus de la ignorància i l’estupidesa, i amb coratge i eines per defensar un model de món solidari, socialment just i ambientalment respectuós.

Confinats a ca nostra, a quests dies hem rebut diversos escrits, o hem assistit a debats amb un denominador comú: tractar d’acordar quins haurien de ser els trets fonamentals d’un món post-Covid on, ultra estar més preparats per enfrontar col·lectivament episodis sanitaris tan destructius com el d’aquesta pandèmia, fóssim capaços de superar els grans reptes d’una crisi social, econòmica i ambiental que ja és present. Somnis –no sempre coincidents- sobre la societat que voldríem. Es parla sovint dels sistemes públics de sanitat i d’investigació, de com utilitzar de forma sostenible els recursos, diversificar l’economia i fer-la més verda, aconseguir un transport més eficient i ambientalment respectuós, incrementar el sistema de protecció dels sectors socials més febles, reduir l’impacte de les nostres activitats d’esbarjo, potenciar la cultura…  Idees molt vàlides i desitjables, al meu parer, però entre les quals trob a faltar, massa sovint, propostes adreçades no tan sols a dotar suficientment la nostra escola pública amb prou recursos econòmics, equipaments i els millors docents, sinó també per canviar profundament el model educatiu perquè pugui respondre a la crisi de crisis1 en què ens trobam . Una educació que haurà de replantejar seriosament els seus objectius i les seves metodologies, una educació que ha d’ocupar, amb urgència, el centre del debat social i polític i comptar amb la implicació dels millors professionals.  Encara som a temps.

(1) Moreno Tarín, S. (15/05/2020). L’arribada de la COVID-19 en un context d’emergència climàtica. Les conseqüències d’una crisi de crisis. Mètode, Universitat de València. 11/05/202 0. https://metode.cat/noticies/covid19-emergencia-climatica.html

Cap al Mar Obert Polar

8 de juliol de 1879. Una multitud es congrega al Port de San Francisco per acomiadar el vaixell USS Jeanette. Amb trenta-tres tripulants a bord, el comandant George W. De Long lidera una expedició amb l’objectiu d’arribar navegant fins el mateix pol Nord a través d’una via innovadora: l’estret de Bering, més enllà de l’enigmàtica terra de Wrangel… Una promesa de glòria per a De Long i també per a la jove nació que dóna suport a l’empresa, els Estats Units, un país convalescent de la Guerra de Secessió i amb moltes ganes de guanyar prestigi al món, a més de la riquesa derivada d’una possible nova via de navegació i comerç. També una bona publicitat i molts de guanys possibles per al principal patrocinador, James Gordon Bennett Jr., propietari del diari New York Herald, que va arribar a ser el de major tirada als Estats Units. Un personatge pintoresc, en Bennett, faldiller, esportista i playboy, protagonista de tota mena d’anècdotes i escàndols, però dotat també amb un gran instint per a les notícies, fins i tot fabricades per ell mateix.

La regió àrtica, en aquell temps, era gairebé desconeguda i, per tant, objecte de tota mena d’especulacions i llegendes. Una d’elles, originada segons sembla el segle XVI, era la del Mar Polar Obert, segons la qual el Pol Nord geogràfic es trobaria envoltat realment per un mar navegable i amb una temperatura prou benigna, almenys a l’estiu. Diversos navegants –baleners, exploradors- donaven informacions confuses que suggerien aquesta idea, tot i que els intents de practicar l’accés fracassaren. Diverses expedicions, gairebé sempre per la ruta de l’oest de Groenlàndia, en cerca del pas del Noroest – com ara la catastròfica i, fins fa poc, misteriosa expedició de Franklin, el 1845- o cap al llunyà Nord, es trobaven inevitablement amb una barrera infranquejable de gel.

En general, les teories fixades en la ment del seus defensors no es tomben fàcilment, malgrat topin amb fets, dades i arguments de pes que les contradiuen. Ben al contrari, els defensors de la fortalesa tracten sovint de reajustar les seves idees inicials, per tal d’integrar els nous elements a l’edifici, sense canviar, emperò, els fonaments ni les parets mestres. I així, davant l’evidència que diversos navegants polars s’havien trobat amb una barrera de gel, els defensors de la teoria del Mar Polar Obert argumentaven que es tractava  només d’això, una barrera, una mena de mur que forçosament tindria una escletxa, què, una vegada descoberta, permetria arribar al mar somiat. La teoria errònia sobre el Mar Obert Polar, que finalment va costar la vida a De Long i la major part dels seus homes, es va veure avalada per l’opinió i els mapes del prestigiós cartògraf alemany August Petermann, considerat llavors una gran autoritat en la regió àrtica, tot i no haver-la visitada mai. Unes cartes de gran bellesa i aparent precisió, però basades en una informació deficient, així com una inclinació temerària a l’especulació per part d’aquest geògraf, varen segellar fatalment el destí de l’expedició de la Jeanette. Un exemple més, en la història, de com un model erroni pot conduir al desastre.       

De Long no va trobar la porta que, segons li havien dit i creia, el corrent càlid de Kuroshio hauria d’obrir, a la zona de Bering, al mur de gel que rodejava el Mar Obert. Dia 6 de setembre del mateix any de la partida, la Jeannette fou bloquejada pel gel polar, una presó de la qual ja no en sortiria. Durant mesos, la tripulació s’esforçà per mantenir alta la moral. Gairebé dos anys després de la partida, el 13 de juny de 1881, la Jeannette fou destrossada per la força del gel i engolida finalment per les aigües.  Es va iniciar llavors un atzarós viatge dels trenta-tres tripulants, tot desplaçant-se pel gel, navegant més tard en tres petites embarcacions i, finalment caminant per l’immens, desolat i gèlid delta del riu Lena, al nord de Sibèria. Fins a vint homes, inclòs De Long, varen anar morint, per ofegament, fred o fam. L’aventura completa i molt ben documentada del viatge de la Jeannette la podeu llegir a l’excel·lent llibre de Hampton Sides1.

USS Jeannette: final de trajecte

La comparació entre aquesta expedició, amb el seu dissortat final, i el nostre model de producció i consum m’ha ajudat a reflexionar una mica durant aquests dies del confinament. M’ha fet pensar amb els greus riscos que comporta acceptar un model econòmic que se’ns presenta com a vàlid i, de fet, com a l’únic possible i desitjable, malgrat les nombroses evidències que el qüestionen. Un model, en definitiva, que sembla ignorar –interessadament, en el cas dels seus grans beneficiaris- fets, principis i lleis prou coneguts i efectes negatius que es van acumulant.

Com en el cas del mapa del geògraf Peterson que va guiar la Jeannette, el model que orienta els nostres comportaments col·lectius sembla no representar de forma correcta el funcionament del món ni allò que és possible i convenient i, per tant, desitjable.  Així, el “mapa” de la nostra economia –patró fonamental dels nostres valors- es basa en la convicció que és possible un creixement continu –en termes de consum de matèria i energia, ocupació de territori o creixement de la població- a un món, en canvi, limitat; en la creença en la nostra independència, com a espècie, del funcionament general de la biosfera i els seus ecosistemes; en la seguretat que aquest model econòmic es pot mantenir indefinidament, tot ignorant les externalitats que genera (calor, contaminació, erosió de la biodiversitat, alteracions de l’atmosfera, la hidrosfera i els sòls…); en el miratge que l’interès col·lectiu es pot assolir malgrat cada individu o grup cerquin només el seu propi benefici; en la ignorància de la termodinàmica, que prediu la dispersió irrecuperable de matèria i la degradació irreversible de l’energia que es deriven de la nostra monstruosa producció de béns i serveis, molts d’ells innecessaris; que el sistema d’acumulació capitalista condueix inevitablement a una creixent i insuportable desigualtat en el repartiment de la riquesa; que els conflictes en torn de la possessió del recursos que necessita el nostre voraç sistema són causa contínua de catàstrofes humanes i ambientals, migracions massives i mort; que l’expansió contínua de l’antroposfera pot generar interaccions i perills de gran magnitud, com es comprova dolorosament aquest dies de la pandèmia;… Un rumb erroni, doncs, però assumit per la majoria com a propi del “sentit comú”. Un model que, com aquell de l’inexistent Mar Polar Obert en què es basà l’expedició de l’USS Jeanette el segle XIX, ens pot dur, inexorablement, a un gran fracàs, massa costós en termes de víctimes, de dolor, i de tantes vides humanes breus, míseres i malbaratades. Convé pensar-hi.   

Ironies de la Història, si De Long i els partidaris del Mar Obert visquessin avui, potser arribarien a veure fet realitat el seu somni. El canvi climàtic originat per l’acció humana obrirà probablement una via de navegació, qui sap si fins el mateix Pol Nord. Només que els efectes planetaris d’aquests canvis convertiran, comparativament, la tragèdia de la Jeannette en un conte per a infants.

(1) Sides, H. (2017). En el reino del hielo. El terrible viaje polar del USS Jeannette. Madrid: Capitán Swing Libros.

Em tornaré de ferro?

Vos hem dit lo que ens records
de sa fam de s’any dolent

(Uc. “S’any dolent”)

Fa uns dies, a un escrit meu anterior (“Esporles. El silenci”), vos contava que vaig proposar a la família un joc consistent a enviar-me una dotzena d’impressions  relacionades amb la quarantena. Al meu post vos n’explicava una de les meves: la de la imatge d’un  passeig d’Esporles totalment desert i silenciós com mai havia vist. Alguns amics i amigues em varen demanar que vos comentàs la resta de les meves respostes. No passeu pena: no vos avorriré amb totes elles, però sí que m’he sentit obligat a triar-ne un parell . 

UN COLOR. Ja ho vaig dir llavors: el gris. Però atès que a la meva família hi ha molt d’artista, he volgut concretar un poc més. Difícil. Un passeig per Internet me revela que l’ull humà pot distingir fins a 500 tonalitats de gris (tota una lliçó per a aquells que només veuen les realitats en blanc i negre, ja m’enteneu). I pel que fa a varietats, trob un munt de noms, descriptius o enigmàtics, segons el cas: plata, fum, Alice blue, alumini, atzabeja, zinc, acer, cadet, platí, Xanadú, lli, cuirassat, níquel, Payne, pissarra, plom, elefant, antracita,…  Només em falta la boina gris del poema de Neruda.

No he pogut resoldre res, doncs, per mor de tenir massa on triar: just el mateix problema que tenc quan vaig a comprar qualsevol cosa, fins i tot paper higiènic per passar la quarantena. En tot cas, ja vos he dit que el món el veig gris com el meu estat d’ànim; a partir d’ara, una nova varietat per incloure a la llista general dels matisos grisencs.

MÚSICA, SONS. M’acompanya aquests dies, massa sovint, la música un poc aferradissa d’aquella cançó que va popularitzar el Dúo Dinámico: “Resistiré”. La veritat és que jo recordo més “Quince años”, “Esos ojitos negros” o “Somos jóvenes” (snif); bé, segurament el mateix que recordau la majoria de vosaltres, no vos n’heu d’empegueir.  L’himne a la “resistència dinàmica” afirma, fins a l’extenuació, que cal resistir tota casta d’adversitats, però, ai làs!, no fa cap proposta útil –ni rentat de mans, ni mascareta, ni distància crítica – apart d’afirmar que  Me volveré de hierro para endurecer la piel, o que Soy como el junco que se dobla... Ho he de provar.  En fi, no dubto de la bona intenció dels autors i dels reenviadors i, tampoc, que aquesta cançó sotmet a reiterades proves d’stress la nostra resistència…

Com ja vaig explicar, m’impressiona i servaré a la memòria aquest silenci que ens acompanya. No és una versió interminable de la famosa obra de John Cage , feta de 4 minuts i 33 segons de silenci absolut. N’hi ha, de sons, així mateix; alguns són inhabituals i  d’altres sempre hi han estat presents, només que ara se senten més que abans: rialles d’infants, converses murmurades, piular d’aucells com feia anys que no sentia al poble, xeremies, piano, aplaudiments als sanitaris i als infants (fins i tot algú va proposar d’aplaudir n’Amancio Ortega, però aquell dia no hi vaig pensar). Sons esporàdics, en tot cas, que donen més valor al silenci dominant (i no al contrari, com diuen que passa amb la música).

També recordaré sempre una cançó que m’ha enviat el meu gendre: “S’any dolent”, d’Uc1.  Una peça ben adient per aquests dies de la pesta i també, per què no, per ajudar un poc la nostra negligent memòria històrica.

I una frase; vos ho cont tot seguit. Estava tot sol al pati, feia sol i no bufava gens de vent. Un parell de verderols i alguna mèl·lera picotejaven entre la fullaraca de la darrera tardor. De sobte, llunyana però ben audible dins el silenci, la veu d’un adolescent cridant, amb cadència de protesta a una mani¡Me aburro!, ¡Me aburro!, ¡Me aburro… muuu…cho!!!. Després, més silenci.

DESITJOS. Cap al final de la meva petició de records de quarantena  als meus familiars, els demanava que anotassin els seus desitjos per al “dia després”.  Una oportunitat, doncs,  per escriure una breu carta als Reis Mags. Com és sabut, les persones que passen per circumstàncies extremes –grans guerres, presó interminable, llargues i arriscades aventures polars…-  solen somiar –sovint amb els companys de peripècia- amb tot allò que voldrien que fos millor, nou o simplement diferent quan tornessin al seu país, a casa seva, a la llibertat.  Amb sort i qualque rapinyada, retornen i, al cap del temps, es solen decebre davant la desproporció entre les grans esperances i els magres avenços. Emperò, ho podem evitar, de somiar?   

Aquesta és una llista, improvisada, incompleta i sense argumentació, d’alguns dels desitjos que sento en aquests dies de dissort.  Que arraconem d’una vegada els carronyaires que de tot intenten treure’n profit. Que no deixem que ens manipulin ignorants ni mentiders. Que no cedim ni un bri de la nostra llibertat en pro d’una suposada seguretat. Que no permetem que ningú hagi de viure una existència indigna o miserable. Que no acceptem que es posi preu a quasi tot. Que les nostres apostes siguin coneixement, educació, sanitat i protecció dels dèbils. I cultura, molta cultura. En resum: que  no acceptem com a normal allò que no ho ha de ser.

I ja que avui és 14 d’abril, afegiré un altre desig: Salut i República!

(1) Uc. “Toc i Repicó”, S’any dolent.  https://youtu.be/QgtOrzo29u8

Cambalache

Se nos fue Aute y, con él, recuerdos de tanto como vivimos en su distante cercanía. Nos queda, afortunados, su legado de maestro en muchas artes y, sobre todo, poeta.

En estos días aciagos en que muchos soñamos con que algo, siquiera algo, cambie a mejor tras la tormenta, no veo otro posible homenaje a Luis Eduardo que cederle la voz y la palabra en este, mi rincón, para que ponga algunos puntos sobre las íes correspondientes.

Muere Luis Eduardo Aute, un referente de la canción de autor

Siglo XXI, cambalache, problemático y febril”
anunció Santos Discépolo, un poeta del 2000
y profeta en aquel tango que cantó a la corrupción
que gobierna las cloacas de la humana condición.

Siglo XXI, el Hombre ha muerto ¡Viva el Kapital!
no será aquel cambalache donde todo daba igual…
para entonces no serán lo mismo un sabio que un traidor,
el más Judas será el que se suba al podio de Honor,


La mentira será Ley y el simulacro, institución,
el cohecho por derecho y por la santa comisión…
el chorizo ira embutido en su Mercedes oficial
y el trilero montará su atril en Trilateral.


El camello del futuro no será aquel criminal
que vendía matarratas cuando aun era ilegal…
para entonces será el Presidente de “Coca-Control”
en su rama de entertainment: “sexo, droga y rock’n’roll”.

Trepa, trepa por tu chepa, el trepa llegará a ser VIP
y la sanguijuela chupa que le chupará hasta el RIP…
el gusano, con los restos, se pondrá como un cebón
y, bien gordo, será deglutido por el tiburón.


Y llegó el Fin de la Historia y Al Capone va a ser rey
de quien la sufrió en sus carnes y aún la arrastra como un buey…
“Dios murió” predijo Nietzsche pero aquí está el Totus Dei
que enterró al Demonio Rojo que aprendió a decir: “Okay”,
todo por comprarse unos vaqueros made in USA.

Me diréis y con razón que yo también soy un ladrón,
que la música y la letra de este fraude de canción
son un plagio de Bob Dylan y del gran Discepolín…
es verdad pero, ¡cojones!, quien desprecia ese botín
que a Dios le plagió Merlín
y al Diablo, Marilyn

y a Picasso, el Arlequín
y a Espartaco, Bakunín
y a la Esfinge, Rin Tin Tin,
y el principio es siempre el fin,
en fin…

La podéis escuchar en: https://www.youtube.com/watch?v=Q5brP-K5SFI

Esporles. El silenci

También yo fui testigo de otras horas.

(Angel González: “Penúltima nostalgia”)

Fa uns dies, en ple confinament, vaig proposar un joc a cadascun dels membres de la meva família: Imagina que l’any 2060 et conviden a fer una xerrada a un institut sobre la forma com vas viure la pandèmia de 2020. Per sort, vares guardar dins d’una capsa dotze records d’aquella experiència, per tal de no oblidar el que sentires realment aquells dies. Aquests elements, que has de descriure breument, són: una imatge; un color; una música o un so; una olor; un objecte; una frase; una persona; quelcom especial que vaig fer; qualque cosa que vaig aprendre; un consell per viure confinat; un desig per al futur i, finalment, el que tu vulguis, que no hagis dit abans.

Tots i cadascun dels familiars han respost (excepte la meva néta petita,  que només té nou mesos…). Les seves respostes m’han donat prou matèria per a la reflexió, tan semblants quant a la realitat que viuen, i tan diverses com ho són tots ells. Com és lògic, jo també vaig voler respondre, però en començar amb el primer element, una imatge, no vaig tenir cap dubte a l’hora de triar-la, però la meva explicació va superar de molt la brevetat que jo havia demanat als altres. Aquí la teniu.

Quarantena en gris

UNA IMATGE.- El passeig d’Esporles,  el segon dia de la quarantena. L’àgora del poble, on he compartit tantes bones estones amb la gent –molta, per sort- que m’és propera. On hem berenat, dinat i sopat;  penjat pancartes ; anunciat espectacles; exposat bolets… On hem cantat, rigut, plorat; contat contes; menjat dolços; fugit dels dimonis; enviat els fills –ara els néts- a les coqueres; escoltat xeremiers,banda i batukers; comprat queviures; pres cafès i cerveses; rebut notícies bones i dolentes; parlat de política o de viatges; votat la República… 

El cor del meu poble -tan proper, tan viu-, que mai, fins ara, havia pogut travessar d’una tongada sense haver d’aturar-me un parell de vegades  per xerrar –sa xerradeta, que diuen, això tan nostrat- per dir Bon dia, va bé? Bé va!, O Com te trobes? Enhorabona per sa néta! T’acompany en el sentiment. Avui, es Torrent va ple. Has vist el que diu es diari? Hauríem de demanar a s’Ajuntament… Ahir pujàrem a S’Ermita. Sembla que enguany també s’ha banyat es paperí. Vindràs al teatre? Ens veim aquest vespre a ca vostra…  

Aquell dia al passeig, a migdia, no hi havia ningú. Desert, tot tancat. Gris com el cel i com el meu sentiment. Sobretot, silenciós com mai l’havia sentit, amb un silenci feixuc, espès, cruiat només per la piuladissa dels aucells.  Jo, que sempre em queixo –sovint amb raó- de massa renou, avui enyorava els sons i les veus que m’han acompanyat en aquest passeig des de la meva arribada al poble, fa prop de quaranta-cinc anys…

Aquesta sensació nostàlgica m’ha fet recordar que quan jo era un nin, mon pare, que era un gran narrador i sovint ens ensarronava amb les seves històries, em va explicar que s’havia inventat, feia molt poc, un aparell per poder escoltar els renous d’altres temps. Que tots els sons que produeix la natura i la humanitat queden flotant en l’aire, que no es perden mai, i que en sintonitzar aquesta prodigiosa màquina amb un lloc i un instant determinats, tal vegada podríem escoltar la veu d’Alexandre el Gran, o el crit de ¡Tierra, tierra! de Rodrigo de Triana al viatge de Colón, o la conversa que s’hauria mantingut a la mateixa cambra on érem, cinquanta anys abans… Per descomptat, me’l vaig creure, el pare, a ulls clucs.

Em sembla que avui mateix cercaré aquesta màquina fantàstica a qualsevol magatzem de venda online i els demanaré que me n’enviïn una. Sintonitzaré, per exemple, les veus de tanta gent anónima, desapareguda ja fa molt, que ens pot ensenyar moltes coses per enfrontar amb seny i alegria els temps difícils. Per descomptat, sintonitzaré també el meu entranyable passeig d’Esporles fa un, deu, trenta anys, amb tot l’enrenou d’un dissabte de mercat i amb les converses que enyor: Amàlia, Gustavo, Luisa, Pere, Cati, Bernat, Rafel, Toni, Xisca, Jaume, Magdalena, Margalida, Biel, Joana …  

Per descomptat, cercaré també la veu del meu pare parlant sense aturall del cel i de la terra.

Benvolgut General

Permeti’m, en primer lloc, que m’adreci a vostè sense passar pel conducto regular com se’ns exigia durant la mili. Consideri que vostè també  ha entrat directament a ca nostra per la pantalla de la tele, val a dir que en situació de confinament obligatori de la població. Sia en tot cas benvingut , ara i quan vulgui. També em permetrà que m’adreci a vostè en català, la llengua pròpia d’aquesta terra, ja que, segons he vist a la Viquipèdia, va néixer a un poble del Montsià i supòs que l’haurà après des de petit, com jo mateix al Ripollès i l’Empordà.

En justa reciprocitat, doncs, per la seva visita, vull comentar-li les impressions que m’han produït  algunes expressions incloses en les seves, sens dubte benintencionades, intervencions:  en estos tiempos de guerra; disciplina; ciudadanos comportándose como soldados; en esta guerra irregular y rara (…) todos somos soldados; virtudes militares; demostremos que somos soldados; somos 47 millones de soldados…

Soldados, una paraula que tot d’una m’ha evocat la joventut, prou llunyana, en què vaig dedicar més d’un any a servir a la Patria. Com en el famós episodi de la magdalena de Proust, han estat els aromes  d’aquells recintes militars el primer que m’ha retornat a la memòria.  No és una olor a victòria, sinó la fortor que impregnava barracons, roba, matalassos i flassades.  Després, vaig recordar les interminables sessions d’orden cerrado;  les guàrdies, reals i imaginàries; el vi dolent; els puros amb què ens amenaçaven; les ocurrències de certs mandos; les humiliacions sofertes per alguns companys; més vi… La veritat és que aquella experiència castrense –sortosament, l’única de la meva vida-, no va alimentar la meva confiança i estimació envers aquell exèrcit franquista. Un exèrcit què, val a dir, va millorar prou amb la Transició i les reformes socialistes dels anys 80 , encara que alguns membres s’entestin en recordar-nos ocasionalment –celebracions, oposició a certes exhumacions- que encara hi queda alguna cosa…  En resum, crec que, en general (locució adverbial), no en vaig treure gairebé res –com la majoria dels meus companys- que em pugui ser útil, com a ex-soldat, en aquests dies en què la naturalesa ens assetja i ens mata amb un missatger invisible i coronat, molt petit però massa fort.

És palès, General, que els temps han canviat molt. Sortosament, ja no hi ha mili massiva i obligatòria, i les Forces armades s’han professionalitzat molt i compten amb recursos  inimaginables quan jo tenia 22 anys: armes de darrera generació, avions ultrasònics, vaixells equipats per a complexes operacions, submarins… bé, deixem estar els submarins. Certament, ens costa uns bons doblers, tot plegat. Uns 10.000 milions d’euros, segons la darrera xifra que he trobat a la xarxa1. No sé, comptat i debatut, si paga la pena, però ja en parlarem d’això un altre dia, si ho troba avinent.  

Estat d’alarma

Guerra. Permeti’m discrepar, General. Vagi per endavant que no em molesten gens, ben al contrari, tots els militars que ens venen a ajudar, amb esforç i risc, tot desinfectant aeroports o residències, construint hospitals de campanya, traslladant malalts o establint connexions aèries. A treballar, en definitiva, per aconseguir entre tots doblegar i aplanar la maleïda corba dels contagis. Sí, en canvi, em semblen inoportuns, a més d’innecessaris, els discursos que utilitzen conceptes i categories que corresponen a altres realitats i, no ho vull creure, tal volta a altres interessos, com pensen alguns. Això no és una guerra i nosaltres no som ni volem ser soldats. És una crisi sanitària que hem de resoldre col·lectivament i des de la responsabilitat, les capacitats de cadascú i la cooperació organitzada. No és la jerarquia ni la disciplina cega, o unes etèries i en tot cas discutibles virtudes militares, allò que ens ajudarà, sinó el coneixement compartit, la intel·ligència col·lectiva, la compassió, la solidaritat, el respecte als altres, la comunicació i la coordinació… No les virtuts militars, sinó el civisme.

Els meus aplaudiments més sincers, doncs, als militars que han vingut per desenvolupar determinades tasques  i posar al nostre abast els recursos humans i tècnics  especials amb què els hem dotat. Els mateixos aplaudiments dedic, també, a les forneres que cada dia em venen el pa tendre; a la nostra carnissera i  els botiguers del poble; als que fan que continuï arribant la llum i l’aigua a ca meva; a aquells que recullen diàriament els nostres fems; als que mantenen funcionals les xarxes de comunicació; als artistes que ens regalen el seu talent; als bombers, que es mantenen a l’aguait; als servidors públics de la seguretat de tots; als que responen els telèfons d’urgència;  a la batlessa i els regidors, que vetlen perquè el poble es mantengui en standby…i a moltes altres persones que seria massa llarg enumerar. I, per davant de tot, als nostres sanitaris i els nostres investigadors, que han patit durant  anys retalls i indiferència, però que s’hi deixen la pell ara perquè aquest desastre sigui breu, suportable i, si és possible, no es torni a repetir. Cap de tots ells té el pit constel·lat de medalles, però, tanmateix, no les han de menester: a tots els duim dins el cor i els recordarem sempre.

Som ciutadans lliures que no desitjam bescanviar llibertat per seguretat, perquè no cal i també perquè no volem acabar perdent totes dues, com va suggerir fa temps Benjamin Franklin. Per actuar i per col·laborar amb les nostres institucions, els nostres representants democràtics i els nostres experts no ens calen arengues ni símbols patriòtics, sinó tan sols que se’ns parli molt clarament, sense por, i que se’ns concreti què se’ns demana i per què. I ho farem, no moguts per cap concepte abstracte, sinó perquè ens hi jugam allò concret més valuós per a nosaltres i aquells que estimam: la vida. Cadascú des de les seves creences, sentiments, idees o identitat. Diversos, tancats però no aïllats, igualats en l’adversitat, lligats per la fraternitat per esvair l’amenaça i la por. Ah !, i amb les mans ben rentades, per descomptat.

Salut i sort, General.

(1) Presupuesto del Ministerio de Defensa.  Año 2018. https://www.defensa.gob.es/Galerias/presupuestos/presupuesto-MINISDEF-2018.pdf

En els dies de la pesta

Feliç posteritat, que no experimentarà una tribulació tan abismal i contemplarà el nostre testimoni com una faula! (Petrarca, 1304-1374)

Procedent de l’est, l’any 1345 s’escampa per Europa la pesta bubònica. De port en port, inclòs el de Ciutat de Mallorca, i més tard cap a l’interior del continent, la malaltia viatja -ara ho sabem però llavors no- amb les rates infectades i amb les seves puces, què, en picar les persones, les hi transmeten el bacil Yersinia pestis. Entre els diversos símptomes de la malaltia destaquen els bubons, que li donen el nom, uns bonys negres –ganglis inflamats- que apareixen a diverses parts del cos i que anuncien el final proper de l’afectat. Es calcula que entre el 40% i el 60% de la població europea, potser uns 25 milions de persones, va desaparèixer durant l’epidèmia (molts més a Àsia i Àfrica), i els efectes econòmics i socials – pobresa, fam, migracions, lluites, etc.- es feren sentir durant molts d’anys després d’acabar aquest flagell.

També la cultura va ser sacsejada per la “mort negra”. Part de la poesia de Petrarca fou inspirada per la mort de Laura, la seva musa, a causa de la pesta.  Bocaccio, també en aquell temps, va escriure una obra mestra, el “Decameró”, protagonitzada per un grup de joves -tres homes i set dones- que abandonen Florència per escapar de la pesta. Els fugitius s’instal·len a una casa de camp on, dia rere dia, aniran explicant-se contes dels temes més variats, per distreure’s. De tals coses –diu Bocaccio a la introducció del Decameró- van néixer pors diverses als que quedaven vius, i gairebé tots s’inclinaven a un remei molt cruel com era esquivar i fugir dels malalts i les seves coses. I hi havia alguns que pensaven que viure moderadament i guardar-se de tot el superflu havia d’oferir gran resistència a aquest accident i vivien separats de tots els altres, recollint-se i tancant-se en aquelles cases on no hi hagués cap malalt, usant amb gran temprança de menjars delicadíssims i d’òptims vins i fugint de tot excés, amb el tocar instruments i amb els plaers que podien tenir s’entretenien.  Vos sona?

Quarantena

Reclòs aquests dies amb la meva parella dins ca nostra, a causa de la pandèmia del Coronavirus, sovint he pensat en la Pesta negra i en la gent que la visqué el segle XIV. I en allò que he vist i he sentit al meu entorn o als mitjans de comunicació he cregut percebre el ressò d’un temps antic, de semblants sentiments i comportaments en aquells homes i dones del segle XIV davant l’enemic invisible, la malaltia i la mort, la incertesa, la superstició, la soledat… i la por. Sí, la por, aquest primitiu sentiment, una boira que ens amara, que ens encega i ens torna egoistes, irracionals, fatalistes. La por, que tan bé saben administrar, en benefici seu, els poderosos.

Per descomptat, el segle XXI no és el XIV. No són comparables les condicions socials, culturals, polítiques, econòmiques i, no cal dir-ho, sanitàries.  I tampoc ho és la malaltia: la taxa de letalitat deguda al Coronavirus és irrisòria en comparació amb la de la pesta i altres flagells que ha patit la humanitat (còlera, verola, paludisme, ébola i molts altres), encara que s’escampi més ràpid i sigui més mortífera que una malaltia tan habitual com la grip. I que, per manca encara de vacuna o tractament, obligui a prendre unes mesures dràstiques que, inevitablement, deixaran una profunda petjada a la nostra consciència, la nostra societat i la nostra economia, durant molts d’anys..

Per a les víctimes de la pesta –gairebé tothom ho fou, d’alguna forma- les causes de l’epidèmia s’atribuïen, segons preferències, a les miasmes que desprenien els cadàvers, a la còlera de Déu desfermada pels pecats de la humanitat, o a l’acció d’enemics perversos (els jueus en foren el col·lectiu preferit, que patí, com tantes vegades, persecucions i mort). Set-cents anys més tard, tenim un gran coneixement sobre els microorganismes i els mecanismes d’infecció i propagació,  i unes possibilitats immenses de disposar de molta i bona informació. I, malgrat això, continuen circulant per les xarxes i el carrer notícies falses, remeis “infal·libles”, consells d’ignorants, rumors, picaresca, suposades conspiracions… I també intents per aprofitar-se de tot plegat en benefici d’interessos polítics o econòmics.  Quelcom no gaire diferent, en el fons, d’allò que succeïa el segle XIV a Europa.

Perquè això que viurem les properes setmanes ens pugui servir en el futur, crec que aquest podria ser un bon moment per refermar algunes idees que sovint oblidam. Per exemple,  per constatar que la salut dels altres és condició de la meva, i viceversa. Que els professionals, la tecnologia i els recursos terapèutics són molt importants, però encara ho són més els comportaments personals i les mesures sanitàries. Que l’educació i el coneixement ens deslliuren, ens defensen i ens fan créixer com a societat. Que és la comunitat organitzada la que es defensa. I, per tot això, que només un sistema públic de salut fort, flexible i ben dotat, pot aturar o mitigar flagells com el COVID19, que tornaran tard o d’hora, encara que amb un altre nom.  Que ens cal un sistema d’investigació i desenvolupament amb recursos públics –i privats- suficients i constants i amb una organització eficaç i exigent. I que un bon sistema educatiu públic ens pot donar eines eficaces (coneixements, capacitats, valors) per lluitar, tots junts, contra els quatre genets apocalíptics. I, ja que l’actualitat em dona peu, em permetreu d’afegir-ne un cinquè, de genet: aquell que malbarata o roba els recursos públics, imprescindibles per avançar cap a una  vida amb la salut que ens definia ja fa temps el congrés de Perpinyà1:  una forma de vida autònoma, solidària i joiosa.

Venga, amics, rentau-vos les mans, no sortiu de ca vostra i consolau-vos pensant que el segle XIV no hi havia internet…

(1)  Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Perpinyà, 1976.

Escríbeme a la tierra

Que mi nombre no se borre de la historia (Julia Conesa, de Las Trece Rosas)

I, tanmateix, la remor persisteix. (Miquel Martí i Pol)

En 1964, un excelente profesor de literatura –Joan Guillamet se llamaba- me descubrió a Miguel Hernández. Un buen día nos propuso la lectura y comentario de cierto poema publicado en un periódico. Se trataba de la Elegía a Ramón Sijé.  Nunca, hasta ese momento, había oído hablar de Miguel, ni en el instituto ni en casa. Pero esos versos suyos, los primeros que conocí, me deslumbraron e hicieron que, al cabo, memorizase el poema entero; hasta hoy mismo, todavía.  El entusiasmo me llevó a buscar más y más versos suyos, que fui hallando con dificultad, no tanto por lo escaso de mis recursos, cuanto por el silencio plomizo que pesaba sobre él en aquel tiempo de plomo. Así fui descubriendo a aquel pastor de Orihuela que se hizo a sí mismo, contra corriente, como escritor (Besarse, mujer, / al sol, es besarnos / en toda la vida)1 y, contra todo interés, como hombre comprometido con una causa justa en unos tiempos de espanto (Se ha retirado el campo / al ver abalanzarse / crispadamente al hombre)2. Uno tras otro, fueron cayendo en mi pequeña biblioteca sus libros, que aún conservo en parte y a los que regreso a menudo: “Perito en lunas”, “El rayo que no cesa”, “Viento del pueblo”, “Cancionero y romancero de ausencias”, “El hombre acecha”…

Miguel no tuvo una vida cómoda. Le costó abrirse camino en la vida y en el círculo elitista de los escritores de su tiempo. Cuando los golpistas hicieron armas contra la República, optó por el camino difícil, dejando los acogedores salones de Madrid en que quedaron otros, para luchar con su palabra en las trincheras. En 1939 Miguel fue detenido en Portugal, a donde había huido, y entregado a la Guardia Civil. Tras un Consejo de Guerra, y protegido por las habituales garantías procesales del franquismo, fue sentenciado a muerte. Algunos amigos del bando vencedor intercedieron para evitarle tal condena, lo que se consiguió y así fue comunicado por el Ministro de Defensa: Tengo el gusto de participarle que la pena capital (…), ha sido conmutada por la inmediata inferior, esperando que este acto de generosidad del Caudillo, obligará al agraciado a seguir una conducta que sea rectificación del pasado.3 El 28 de marzo de 1942  murió Miguel de tuberculosis, miseria y tristeza en la enfermería de la prisión de Alicante, sin haber rectificado un ápice sus convicciones ni su obra. Nadie gemirá nunca bastante. / Tu hermoso corazón nacido para amar / murió, fue muerto, muerto, acabado, cruelmente acuchillado de odio4, escribió Aleixandre, amigo y poeta. Desde las páginas de “Triunfo”, Josefina Manresa, la viuda de Miguel, nos explicaba en los años setenta: No pudimos velar su cadáver, porque los empleados del cementerio nos dijeron que por la noche llevaban gente a fusilar. Y allí se quedó Miguel, solo, en la sala de vela.5

Flores en La Almudena

Hace unos días viajamos a Madrid y estando allí supimos de una concentración, a la que no dudamos en sumarnos, convocada para el 1 de marzo, en el cementerio de La Almudena, por diversos colectivos y personalidades. El motivo, la protesta contra el ayuntamiento, gobernado por la ultraderecha, por la retirada de las placas con los nombres de los 2.936 republicanos fusilados en Madrid por el franquismo entre 1939 y 1944, tras la Guerra Civil. Unas placas acompañadas de la frase de Julia Conesa que cito al principio, y de unos versos de Miguel Hernández, que también fueron suprimidos: Para la libertad me desprendo a balazos / de los que han revolcado su estatua por el lodo (…)  porque soy como el árbol talado, que retoño porque aún tengo la vida.

Hubiera querido hablar y no lo hice, porque bastaron con creces quienes pusieron voz a Miguel y a las víctimas: Almudena Grandes,  Juan Carlos Mestre, Luis García Montero, Inma Chacón, Cristina López Barrios, Bernardo Fuster… y así hasta una veintena de poetas.  Me hubiera gustado decir, ahora lo escribo, que le debo –le debemos- mucho a ese poeta que habita en la memoria de tantas buenas gentes; o que vivo en una tierra, Mallorca, donde hubo muy poca guerra y sí mucha victoria y venganza, y que, por ello, la vieja tapia del cementerio de Madrid es también la de los nuestros, la de todos los ajusticiados sin justicia, muertos por garrote o fusil, asesinados. De quienes aquí, como en la Almudena y tantos otros lugares, esperan, tiritando bajo el polvo, verdad, justicia y reparación. La concentración, en esa mañana gris, ventosa y fría del Cementerio del Este, respiraba tristeza, pero también solidaridad y coraje. Al final, entre todos, unos versos de Miguel Hernández musicados por Serrat: La cebolla es escarcha, cerrada y pobre / escarcha de tus días y de mis noches… Y una extraña sensación en la garganta.

(1) Miguel Hernández. Besarse, mujer. “Cancionero y romancero de ausencias”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (2) Miguel Hernández. Canción primera. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963. (3) Ignacio de Cossío. “Cossío y los toros”. Consejería de Cultura de Cantabria, 2008. (4) Vicente Aleixandre. Elegía (En la muerte de Miguel Hernández). https://trianarts.com/vicente-aleixandre-la-muerte-miguel-hernandez/# . (5) Monleón, J. (28/XII/1974). Con Josefina Manresa, la de Miguel Hernández. Triunfo, 639, pp 36-43. (6) Miguel Hernández. El herido. “El hombre acecha”. Editorial Losada, Buenos Aires, 1963.

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com