SOROLLS I PARAULES

CONTES CONFINATS

Vaig preparar aquest text per llegir-ho dia 8 de maig de 2022, durant l’acte d’inauguració del 5è Contesporles, Festival Internacional del Conte. Una inoportuna malaltia –totes ho són- em va impedir de fer-ho, però la meva amiga Cati Oliver el va llegir al meu lloc. Gràcies!

Sembla que ja comença a ser un “clàssic” al Contesporles que les meves amigues em facin dir unes paraules a un públic que es veu obligat, per cortesia, a escoltar les meves elucubracions, malgrat haver vingut a riure, emocionar-se i passar-s’ho bé amb els contes i en Celestí, i no a escoltar homilies.

La raó per haver acceptat de parlar-vos enguany (sempre en troben una, de raó, aquestes amigues) és la de la meva participació en el naixement d’aquesta criatura anomenada Festival Internacional del Conte, fa devers 10 anys. Però també, enguany, la d’haver decidit deixar les meves responsabilitats en l’organització i passar els atapins a altra gent amb capacitat i entusiasme sobrers per assegurar una llarga i bona vida al nostre infant.

El projecte del Contesporles va néixer i créixer com a empresa col·lectiva d’un equip carregat de ganes i de talent. Persones amb qui compartim la idea que un poble és molt més que cases, carrers i un caramull de gent; més que un lloc on dormir, menjar, passejar… (bé, i on fer tot allò que ara mateix estau pensant…). Que és una comunitat, un lloc per al creixement personal i col·lectiu, un espai per a la solidaritat, un indret per a la cultura: el minúscul territori per viure el petit tros d’història que ens pertoca, en paraules manllevades al nostre poeta Martí i Pol.

Deu anys, he dit, des del naixement del Festival, i aquest número m’ha duit a cercar relacions i paral·lelismes. És així que he recordat que el 10 es troba estretament lligat a una pandèmia, un confinament i uns contes, d’ençà que Giovanni Boccaccio va escriure el Decameró, fa devers 670 anys. Decameró vol dir deu dies, i també deu dies ha estat la durada total dels Festivals, més o manco, si sumam la de les seves cinc edicions biennals. El Decameró recull els més famosos contes relacionats amb un flagell infecciós de la Humanitat, en aquest cas el de la pesta bubònica a la Florència el segle XIV. Deu persones (un altre vegada el mateix número!), set dones joves, “belles de figura i adornades amb roba i honestedat gallarda”, segons Bocaccio, acompanyades per tres homes que –suposadament- no podien comprometre l’honor de les seves companyes, perquè eren els seus estimats o bé parents seus, es refugien a un lloc proper a Florència, devora la muntanya. Un lloc, diu l’escriptor, “allunyat un poc dels nostres camins, amb diversos arbustos i plantes, totes poblades de verdes frondes agradables de mirar”, on hi havia un gran casal rodejat “amb prats i jardins meravellosos i amb pous d’aigua molt fresca i amb bodegues curulles de vins preciosos…” Talment sembla que ens estiguin parlant, des de la distància de set segles, de Ciutat de Mallorca i d’un refugi proper, en aquest Esporles, “lindo valle / con montañas poderosas / centinelas que nos guardan / de los vientos en las noches tormentosas”, com canta un vell i un poc ranci “Himno a Esporles” que molts de vosaltres ja coneixeu. Durant deu dies, aquells joves es varen contar, al seu retir privilegiat, cent contes en total (10²), sobre l’astúcia; la intel·ligència i la niciesa; els amors feliços i desgraciats; les banyes; i tota casta d’aventures…

El Decameró acaba amb el retorn d’aquells joves, confinats durant uns dies, a la seva estimada Florència. Boccaccio no ens explica què va passar amb ells: si els seus amors es consumaren o es reinventaren, si tingueren una vida llarga o curta, dissortada o feliç. El cert és -la història ens ho diu- que Florència i la vida varen continuar.

En fi, nosaltres, com aquells refugiats del segle XIV, ens tancàrem un març de 2020, cadascú a ca seva, tot fugint d’una pesta anomenada Covid-19. I durant mesos visquérem un relatiu aïllament, tan sols alleujat per la màgia d’una tecnologia desconeguda al Renaixement, i per altres recursos, en canvi, antiquíssims. En efecte, em vaig atrinxerar, com segurament molts de vosaltres, amb lectures de tota mena i així, durant dos anys vaig poder viatjar més que mai: he acompanyat, per exemple, la malaurada expedició Franklin al Pol Nord; Xostakòvitx i la simfonia de la ciutat màrtir de Leningrad; Byrd a la soledat glaçada de l’Antàrtida;… o na Irene Vallejo a un dels viatges més apassionants que he llegit mai –El infinito en un junco– tot seguint l’aventura històrica de la paraula escrita… En fi, llibres i més llibres obrint-nos portes a la imaginació i finestres al coneixement i els sentiments.

Però la realitat que ens envoltà durant la Covid –ho recordau?- també ens regalà moltes històries que hauríem de convertir aviat en contes, abans que no s’esvaeixin de la nostra memòria. Com ara el conte d’aquells músics que ens regalaven el seu art des de ca seva; o el dels sanitaris valents lluitant contra el malvat Capità Corona; o el d’un rei comissionista que fugí a un país de les Mil i una nits; o aquell dels científics que trobaren la Poció Màgica en un temps rècord; o el d’una Diada de Sant Jordi sense llibres al carrer i amb roses pintades, reinventada per la nostra bibliotecària; o el d’una Illa bonica i misteriosa assolada per un volcà; …o el d’en Celestí corrent pels boscos, desolat perquè no trobava aquelles amigues i amics que cada dos anys li feien tant de cas… I quan semblava que ja sortíem del malson de la pandèmia, el conte de terror d’una altra maleïda guerra, dels monstres que la provocaren i de les seves víctimes innocents… Una guerra que també tindrà demà els seus contes, tal i com en té, de fet, tot allò que ens passa a la gent, de bo i de dolent.

En fi, durant el segon any de la pandèmia, quan encara érem confinats, jo també vaig viure el meu conte personal. I ara em permetreu que vos l’expliqui.

Això era i no era… un poble a la serra de Tramuntana, on vivien dos padrins, confinats a una caseta amb un jardí com si visquessin a l’illa de Robinson Crusoe. Un dia, el padrí, tafanejant els seus papers, va trobar cinc contes que havia escrit, feia molts anys, per a uns infants petits. Els padrins tingueren una idea: els podrien amollar, els contes, des de l’ordinador de la seva casa-illa, com si fos un missatge dins una botella adreçat a qualsevol de les víctimes d’aquell naufragi planetari que fou la pandèmia. No confiaven gaire que pogués arribar a ningú, potser perquè hi ha un gran caramull de botelles semblants surant pels mars d’Internet…

Emperò, vet aquí que la botella digital arribà a unes mans amigues. Na Xisca, aquest és el seu nom, va trobar al ciber-oceà la nostra ampolla a la deriva, l’obrí i, com a bona mestra que és,no se’n va poder estar de mostrar tot d’una aquells contes als seus alumnes del Col·legi Públic d’Esporles.

I fou així com, al cap de poc temps, un bon dia, quan la pluja acabava d’escampar, qualcú va tocar la porta dels padrins, de ca nostra. Varem obrir, i allà davant hi havia na Xisca amb quinze nines i nins d’uns set anys -tots amb mascareta i distància reglamentària, per descomptat- que ens varen saludar amb molt d’afecte i ens varen entregar unes versions meravelloses dels meus contes, il·lustrades per ells mateixos. «Sabeu per què –els vaig demanar– un nàufrag confia el seu missatge a la mar? Doncs per creure i sentir que no està tot sol i abandonat,…» Al moment, una nina, rossa i alegre com aquell sol que treia el cap darrera els niguls, hi va afegir: “… i així, quan algú el troba, va a salvar-lo»

La historia, emperò, no va acabar aquí, perquè, emocionats com estàvem, no me’n vaig poder estar de fer-los una altra proposta: que ells mateixos, coralment, escrivissin un altre conte, i n’Amàlia, la meva parella, i jo mateix, l’il·lustraríem. Dit i fet, al cap de poc temps retornaren i ens dugueren redactada la seva història, que varen titular “El secret de la casa dels animals”.

Passat un parell de dies, els dos padrins varem navegar sobre un tronc des de l’illa de ca nostra fins a la de l’escola, on férem a mans de cadascun dels nostres nous amics una còpia d’aquell conte, degudament il·lustrat i editat. I allò va ser una festa!! Varem xerrar i riure, malgrat mascaretes i distàncies, tot comentant la tasca col·lectiva que havia servit per conèixer-nos i fer-nos companyia una estona. També hi va haver una altra protagonista: na Xisca, la mestra que va posar en marxa tot això, s’acabava de jubilar, i aquell dia es va retrobar amb els seus antics alumnes. Tots li havien preparat els seus dibuixos i dedicatòries, tots s’hi volien atracar i escoltar-la, tots maldaven per explicar-li les seves novetats. I nosaltres ens ho miràvem tot, encuriosits i emocionats.

I així acabà –de moment- aquesta història nostra, de nàufrags i de contes, de persones petites i grans a un poble de Tramuntana i a la seva Escola Pública, durant una pandèmia planetària.

I ara em demanareu: què en podem treure de tot això? De recordar els contistes fugits d’una pandèmia el segle XIV, o de les narracions que m’ajudaren a viatjar i somiar dins el setge de la Covid, o d’aquesta història de missatges de nàufrags que vos acab d’explicar..? Doncs que amb els contes, amb els llibres, mai no estem sols. Que “contes confinats” és un oxímoron: dues paraules juntes amb significat oposat, però que en unir-se transmeten un nou sentit.

Els contes ens treuen de les presons. Els contes ens alliberen perquè són ales per a la imaginació sense límits. I els contes contats ho fan encara més, d’alliberar-nos, perquè ens convoquen a reunir-nos per tractar d’entendre tot plegat i comprovar, amb aquestes vivències compartides, que no estem sols; per descobrir històries, mites i llegendes que ens uneixen i valors que ens enforteixen. En definitiva, “per posar nom als nostres sentiments”, com ens va dir, ja fa deu anys, el nostre malaguanyat amic Xabier DoCampo, un dels primers contesporlerins.

Per la pau, per la cultura… visca el Contesporles!

CATALÀ

Potser no va ser “lo meu primer vagit”, que diria el poeta Aribau. Però sí el segon i alguns més, els que sonaren en aquesta llengua. Vaig néixer l’any quaranta-nou a un poble del Pirineu gironí on tothom enraonava en català. Tothom, excepte el meu pare, sergent de la Guàrdia Civil, i els homes sota el seu comandament. I les seves famílies respectives, com podeu imaginar. I sí, suposo que va ser en aquella plaça de l’Ajuntament i als carrers i carrerons, gairebé tots molt costeruts, on vaig començar a aprendre aquest idioma que sento també com a meu. No a l’escola; tampoc a la ràdio Telefunken –Nacional de España a tota hora- que presidia el nostre menjador-cuina en aquells primers anys cinquanta. La vaig aprendre jugant, bàsicament. Una vertadera immersió que, després del lapse d’un any a Galícia, va continuar, sobre tot, a la capital de l’Alt Empordà. Al meu institut, “el Muntaner”, només hi havia un idioma oficial, ja sabeu quin, però els meus amics parlaven català com qui respira. Encara record l’accent de les seves veus i les d’aquell país, aquella plana riallera, palau del vent.

Immersió, he dit, però també hi afegiria un altre concepte: respecte. Els nostres pares volien que parléssim català. Havien triat lliurement viure a Catalunya, i trobaven d’allò més natural que la gent del país parlés el seu idioma. Naturalment. Recordo la meva mare tot mantenint llargues converses a plaça, a les botigues, pertot arreu, sense renunciar al seu castellà amb accent basc, i tampoc la seva interlocutora al seu català empordanès. No imagino el meu pare dient a algú que girés la seva llengua i demanant (ordenant?) que li parlés “en cristiano”. Ell no va xerrar mai català, més enllà d’algun “Bon dia!” i poca cosa més, però admirava la cultura catalana i Catalunya, on va cercar les millors oportunitats per als seus fills. Estudiava el romànic català i llegia Puig i Cadafalch. I citava als seus articles, per exemple, aquell Verdaguer que havia caminat “de puig en puig, pel Coll de Finestrelles”.

Respecte, doncs, cap a la llengua pròpia del país, si més no per dues raons que em semblen obvietats. La primera, que l’ús de la seva llengua és un dret individual de les persones als territoris on aquesta, el català, n’és pròpia (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, bàsicament). I ho seria encara que la legislació no els hi ho reconegués, però més encara si així ho fa, com és el cas actualment. La segona, la del valor que té, igual que qualsevol altra llengua, com a vehicle per a la comunicació i la convivència; com a arxiu dinàmic de la cultura d’unes velles comunitats; com a suport de coneixements i de literatura, de la memòria i els sentiments que formen part de la personalitat de cadascú. Valors singulars i irrepetibles, doncs, que fan que el català –com tot idioma- sigui un tresor a preservar per motius també, però no tan sols, ètics.

Respirar, he dit abans: un acte tan normal i necessari com hauria de ser-ho parlar la llengua pròpia. I no obstant, aquells que vulguin optar per quelcom tan aparentment senzill com viure en la seva llengua al seu país, es trobaran amb tota casta d’entrebancs i hauran de carregar, amb prou paciència i coratge, amb una motxilla d’arguments per defensar el seu dret. Una situació tan esperpèntica com ho seria haver de conèixer la fisiologia de la respiració i la dinàmica dels gasos atmosfèrics per poder, simplement, respirar les divuit vegades per minut que necessitam fer-ho normalment…

Paciència he dit, també, amics. Perquè haurem de suportar, per exemple, que vingui un (ex) candidat a presidir Espanya a dir nos que menteixen els científics quan afirmen que aquesta llengua en què escric és només una. O escoltarem un expresident balear, d’infausta memòria, dir-nos que “moix” i “ca” basten per diferenciar la llengua pròpia de Mallorca de la d’uns catalans que anomenen “gats” i “gossos” les seves mascotes. Tant se val, segons sembla, que diguem mare, germà, estimada, pa, pluja o injustícia de la mateixa forma, tots plegats… I, en fi, haurem de fer un esforç de temprança en veure que són els tribunals els qui decideixen els percentatges de llengües que cal emprar a les nostres aules, i no els parlaments electes, els governs democràtics i les legítimes autoritats educatives.

Mentrestant, quina és la realitat? Només un parell de dades, a tall d’exemple: “En el conjunt del domini lingüístic, el 32,4% de la població i prou és parlant habitual de català. A Catalunya, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. A les Illes Balears, només el 19% dels alumnes de sisè de primària tenen un nivell alt de català. Al País Valencià, tan sols 1 dels 214 jutjats funciona habitualment en la llengua pròpia del territori.” [i]

Haurem, potser, d’assistir impàvids a l’esvaïment progressiu d’aquesta llengua mil·lenària? La demografia és adversa (nombrosos nouvinguts que assimilen fàcilment la visió uniformadora dominant a un Estat que només percep la diversitat com a una realitat incòmoda). Tampoc no ajuden gaire les tecnologies de la comunicació, desenvolupades amb indiferència o menyspreu envers les llengües minoritàries . I tampoc, per descomptat, ho fa l’actitud d’aquells que han renunciat a la parla en què “sonà lo seu primer vagit” (o el segon…). La resposta, en tot cas, també és a les nostres mans: en primer lloc, exigir respecte.

[i] InformeCAT 2021: 50 dades sobre la llengua catalana. https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat-2021-web-bo_290_11_2442.pdf

TRENS

Ara m’estic mirant els trens i andanes
Amb els ulls envellits d’aquell infant

(Joan Margarit: “Estació de França, 1946”)

Els primers anys de la meva vida varen estar molt lligats als trens. Als trens moguts amb foc de carbó, per descomptat. Al món d’aquelles locomotores que esbufegaven i treien fum i vapor per tot arreu i feien tremolar rails i andanes al seu pas. A principis dels anys cinquanta vaig recórrer, amb la meva família, mitja Espanya en tren. Conservo d’aquell parell de viatges uns records que són part de la meva imatge personal de la postguerra.

Gent amuntegada als departaments i els passadissos, més i més cansada i grisenca així com avançava el comboi; el departament de Segona classe on, al cap de poc temps, ens tractàvem com si fóssim familiars; la flaire barrejada de conill amb tomàtiga, truita de patates, xoriç, vi negre amb bota i fruita una mica pansida. També la ferum de suor vella i del fum de tabac negre i aspre, què es barrejava amb el de la nostra locomotora. Maletes de fusta lligades amb un cordill, cistelles de vímet, sacs i farcells al portaequipatges, sobre els nostres caps… I un bassiot d’aigua, pixum i altres residus, que es bellugava pel passadís tot seguint les inèrcies marcades pel vagó (“El váter sigue atascado!”, cridava una dona). Alguns personatges de l’obra: el revisor uniformat –l’autoritat del tren-, déu menor enmig d’aquell cafarnaüm en marxa; la parella de la guàrdia civil, amb capa, tricorn i Màuser, tot demanant papers, per si els bandoleros; moltes dones vestides de dol; tolits que la mare ens deia que no miréssim gaire; gent amb hàbit de Nazareno per acomplir una promesa feta a qualsevol Crist o Verge; crits irats demanant que es tanquessin les finestres quan entràvem a un túnel, per tal d’evitar la irrupció d’aquell núvol sulfuri que ens ensutjava i sufocava…

I l’aturada a estacions brutes, amb llums esmorteïts durant la nit, on la gent baixava per agafar aigua o comprar pa (Chiquillo, ¡¡corre, que se va el tren!!) i on també pujaven venedors per oferir allò més típic del lloc d’aturada, ja fossin mantecados d’Astorga o navajas d’Albacete, segons el cas. Una veu endormissada xiuxiuejava “Dónde estamos?”, i una altra, rogallosa, responia, “Monforte de Lemos…” El cap d’estació, amb gorra vermella i aire cansat, que tocava un xiulo i aixecava una bandereta també vermella, sempre enrodillada, per ordenar la sortida del tren… I poc després del concert de grinyols i panteixos de l’engegada, una altra vegada el monòton tran-tran del vagó en botar les juntures dels rails. Un paisatge veloç de pals de l’estesa elèctrica a prop de la finestra (“Cuidado! No saquéis la cabeza!”) i un altre, més lent com més allunyat de nosaltres, de camps en ple repòs hivernal; casetes amb un fil de fum a la xemeneia; qualque riu; un ramat d’ovelles a un barranc i un pastor immòbil que ens mira; un carro arrossegat d’esma per un mul mandrós …

Viatges que duraven una eternitat, a un tren que frisàvem per abandonar, però que era, al mateix temps, el nostre recer, el nostre vaixell segur amb el qual navegàvem dia i nit per indrets plens de misteri. Cansament, son, rialles, converses a cau d’orella,… i unes imatges fugisseres a les finestres amb què s’anaven esvaint també –llavors encara no ho sabia- records i amics de la vida que deixàvem enrere. De tant en tant, el xiulo potent, desafiant, de la nostra màquina incansable, aquella poderosa Santa Fe d’acer, foc i fum que ens arrossegava cap a un futur incert. Temps era temps…

LA GUERRA I NOSALTRES

Per sort, només el varen ferir a una cama. Amb un tret de pistola.

Jo, llavors, cap al 1956, vivia al Pertús, a la frontera amb França. A prop de casa meva , a uns 50 metres, s’hi trobava la frontera. Abans d’arribar-hi, però, hi havia una barrera que es tancava a les nou del vespre els mesos d’hivern (només record que s’obrís una vegada, per deixar entrar a Espanya el Sr. Dalí). Si et dirigies cap al nord, poc després d’haver passat aquest control la carretera es bifurcava: si anaves cap a l’esquerra, entraves de seguida a França, però si te n’anaves cap a la dreta, continuaves cap al barri espanyol, què vivia bàsicament del comerç, la restauració i el contraban.

Idò, aquell infeliç va ser identificat per la Guàrdia Civil, què li va donar l’alto quan tractà d’escapar. No sabria dir de quin presumpte delicte era sospitós, però em sembla recordar que es tractava d’alguna de les diverses varietats de “desafecció al Règim”. Un home que, probablement, fugia d’aquell país gris i míser que era Espanya i que, esporuguit pels crits i els trets, va errar el camí en la seva carrera: se’n va anar cap a la dreta. El feriren, el detingueren, l’embenaren i se l’endugueren cap al sud, i mai més en vaig tornar a sentir parlar. Al cap de molt de temps vaig pensar que aquell home podria haver estat -per què no?- un dels darrers republicans que fugien cap a l’exili. No sabia llavors que si jo hagués viscut en aquell mateix lloc uns anys abans, hauria vist passar, dia a dia, durant els primers mesos de 1939, centenars de milers de persones famolenques, esgotades i tristes que deixaven darrera la seva vida i les seves il·lusions. Els vençuts pel feixisme abandonant armes i tota mena d’objectes, frisant només per trobar recer i ajuda, descans i menjar, abans de tenir temps per pensar en el seu incert futur i plorar les pèrdues.

Aquests dies veig per televisió les imatges de l’èxode del poble ucraïnès, de la gent –sobretot dones, infants i vells- que fuig d’una guerra imperialista, absurda i despietada. I aquestes imatges m’han fet reveure aquelles fotos de la postguerra d’Espanya, i també reviure alguns dels meus petits i borrosos records infantils, com ara el d’aquell fugitiu al Pertús. Veig una altra vegada la por, el fred, l’esgotament, les llàgrimes i els patiments… Tot això acompanyant comentaris, anàlisis i debats que no sempre permeten una presa de postura clara i decidida per part nostra. Tal volta perquè tot és prou confús i boirós… o qui sap si perquè, malgrat tot, som prou lluny d’aquell escenari, o potser perquè -encara- no ens ha arribat de ple l’onada del desastre. Crec, emperò, que no és tan difícil, amigues i amics, prendre partit, si teniu encara dubtes: lleveu el so del televisor i mireu només les imatges de la guerra a Ucraïna. I, si convé, recordeu també alguns versos, com ara aquells de Neruda: …venían por el cielo a matar niños, / y por las calles la sangre de los niños / corría simplemente, como sangre de niños (1).

[1] Pablo Neruda: “Explico algunas cosas”

El secret de la casa dels animals

Ara contaré el final de la història.

Fa un parell de setmanes vos explicava que un dia vaig enviar a l’oceà d’internet un missatge dins d’una botella. Nàufrag de la Covid, des de la meva casa-illa vaig confiar a l’atzar de les ones virtuals cinc petits contes que havia rescatat d’una carpeta arraconada. Una mestra amiga, na Xisca, els va trobar i els va utilitzar com a eina per fer un taller amb els seus alumnes de 2n de Primària. Poc més tard arribaren a la meva illa quinze nines i nins per fer-me el regal de les meves narracions enriquides amb les seves il·lustracions. Va ser un dia lluminós i alegre que mai no podré oblidar. Emocionat, no me’n vaig poder estar de fer-los una altra proposta: que ells mateixos, coralment, escrivissin un conte, i n’Amàlia, la meva parella, i jo mateix l’il·lustraríem. Dit i fet, al cap de poc temps ens dugueren, ben xalests, el seu conte: “El secret de la casa dels animals”.

Avui hem complert, a la fi, el nostre compromís. Hem abandonat l’illa de la nostra casa i en un imaginari rai de troncs hem arribat a l’illa-escola i els hem fet a mans una còpia del conte il·lustrat per nosaltres a cadascun dels nins i nines. Una altra vegada hem copsat l’alegria i l’espontaneïtat dels infants, d’aquestes vides en creixement que només transmeten joia de viure i unes esperances ben necessàries en temps ombrívols. Hem xerrat i rigut, malgrat mascaretes i distàncies, i hem comentat la nostra tasca col·lectiva¹ que ha servit per reunir-nos i fer-nos amics. Hi ha hagut, emperò, una protagonista més important que la narració que ens ha reunit: na Xisca, la mestra que va posar en marxa tot això, s’ha jubilat fa poc, i els seus ex-alumnes l’han retrobada per primer pic. Tots li havien preparat dibuixos i dedicatòries, tots s’hi volien atracar i escoltar-la, tots maldaven per explicar-li les seves novetats. No imagin una recompensa millor per a una gran mestra. Nosaltres i la seva nova professora, Clàudia, ens ho miravem tot, encuriosits i emocionats.

I així acaba –de moment?- aquesta història de nàufrags i de contes, de grans persones -petites i grans- a un poble de Tramuntana i a la seva Escola Pública. I, tal com varen escriure aquests infants, “si vos ha agradat, pintau-la; i si no, cremau-la”

(1) Text: Ari, Charlie, Costa, Joana, Júlia, Lucas, Luna, Maira, Mireia, Nil, Pau, Pere, Thiago, Toni i Xisca. (alumnes de 2n C de Primària del Col·legi Públic “Gabriel Comas i Ribas” d’Esporles). Coordinació: Xisca. Mestra. Il·lustracions: Amàlia i Albert. Maquetació: Clara.

Missatge dins d’una botella

«... i quan algú el troba, va a salvar-lo», va dir la nina.

Aquesta malaltia sense rostre que ens assetja, ens ha convertit a tots en nàufrags. Tot fugint de l’enemic invisible, ens hem confinat a ca nostra, amb els més propers, com si fos l’illa de Robinson. Lluny de tot, separats per un oceà de pors i incerteses, tancats en nosaltres mateixos: doble isolament.

El dia de Reis vaig trobar, casualment, dins el meu ordinador, un aplec de cinc petits contes infantils que vaig escriure fa anys. Vaig pensar que podia ser un dia oportú per amollar-los des de la meva casa-illa, talment com si fos un missatge dins d’una botella, adreçat a nines i nins, a pares i padrins, víctimes com jo mateix d’un naufragi planetari. No confiava gaire que pogués arribar enlloc, potser perquè ja hi ha un bon caramull de botelles surant en aquests mars virtuals.

Emperò, ves per on, arribà a unes mans amigues. Les d’una d’aquestes mestres que em fan sentir orgullós de la nostra professió d’ensenyants. Na Xisca, aquest és el seu nom, va trobar al ciber-oceà l’ampolla a la deriva amb el meu missatge, el va treure i el mostrà als seus alumnes de Primària del Col·legi Públic d’Esporles.

Divendres 21 de gener, quan la pluja acabava d’escampar, qualcú va tocar la porta de ca nostra. Obrírem, i allà davant hi havia na Xisca amb catorze nines i nins de set anys -tots amb mascareta i distància reglamentària, per descomptat- que em varen saludar amb molt d’afecte i em varen fer entrega de les versions dels meus contes, escrites i il·lustrades per ells mateixos. Volgué agrair-los-ho amb paraules encertades, però nàufrag, agraït i emocionat, vaig sentir que em mancaven. Els vaig dir que sentia com si jo hagués confiat un missatge a les ones i ells l’haguessin trobat. «I sabeu per què un nàufrag envia un missatge, tot flotant, a la deriva? Doncs per creure i sentir que no està tot sol …» Una nina, rossa i alegre com aquell sol que treia el cap darrera els niguls, completà la meva frase.

Gràcies a Mireia, Ari, Xisca, Constantino, Charlie, Toni, Nil, Thiago, Maira, Júlia, Pau, Pere, Luna, Lucas i Joana. I moltes gràcies també a na Xisca, Mestra.

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

Aquell matí, el globus vermell va escapar de les mans de na Marina i va començar a pujar. Més alt, més alt cada vegada, va passar per davant d’un helicòpter i va dir: Bon dia, helicòpter. Va seguir pujant i travessà els niguls: Bona tarda, niguls, va dir el globus, ben educat com era. Quan se n’anava el sol i el globus ja era ben alt, es va trobar amb una gralla negra amb el bec vermell. Bon vespre, gralla, va dir el globus. Poc després ja era nit fosca i només va veure les estrelles, que pipellejaven en silenci, tot tremolant de fred.

UN CRANC AMB MALA SORT

N’Àlex es posà les ulleres submarines, mirà davall l’aigua i veié un pop, mig amagat a una escletxa. El pop li cucà un ull i amb l’altre veié un serrà. El serrà remenà la cua, es girà cap endarrere i veié un cranc, que caminava de costat i ben prest sortí de l’aigua. El cranc tingué mala sort: una gavina el va guipar, el va enxampar… i se’l va cruspir! Llavors la gavina va veure… què va veure?

UN PORIOL BEN EDUCAT

En Joan Poriol té sis potes i és vermell. En Joan Poriol té set taques negres. En Joan Poriol és… un poriol, no cal dir-ho! El poriolet camina, a poc a poc, per damunt d’una flor groga, en cerca de pugons verds. Abans de menjar-se un pugó, en Joan Poriol li diu Per favor… I, quan ja l’ha engolit, diu Moltes gràcies, obre l’estoig vermell on guarda les seves ales i comença a volar, amb un brunziment suau. És un poriol molt respectuós, no hi ha dubte.

UN CUC I UNA GALLINA

El cuc de terra és marró i viu -gairebé sempre- enterrat. El cuc forada i forada i s’empassa la terra i tot allò que conté. Un dia que havia plogut, el cuc va treure el cap fora de la terra i va prendre un poc l’aire, tranquil·lament, just darrera d’una gallina. El cuc no va veure el cul de la gallina, perquè els cucs són cecs. I el cul de la gallina tampoc no va veure el cuc, perquè els culs, tot i tenir un ull, també són cecs. El cuc es tornà enfonyar a la terra i va seguir menjant terra, i la gallina blat de les Índies.

EL MISSATGE

Aquell dia s’ajuntaren moltes formigues, un albó, una serp de garriga, i deu ravenets vermells. Volien dir-li una cosa important a la seva amiga Miranda, una humana petita que se’ls mirava. Les formigues, arrenglerades, dibuixaren una V amb els seus cossos. Al seu costat, l’albó va fer l’única lletra que sap fer: una I com un pal, amb floretes blanques a la punta. Just devora, la serp de garriga mostrà la seva habilitat: feu una gran D tot mossegant-se la coa. Finalment, els ravenets vermells, fent cridòria , aconseguiren dibuixar, entre tots, una A al final de la paraula. La nina, que s’ho mirava tot amb molta atenció, va entendre molt bé el que li volien dir.

Patrimonio Nacional

 Si tu madre quiere un rey,
 la baraja tiene cuatro:
 rey de oros, rey de copas,
 rey de espadas, rey de bastos.

 (Federico García Lorca: “Los reyes de la baraja”)

Ens assabentam per la premsa¹ que Patrimonio Nacional va pagar la reforma de la residència de l’amant reial, el sou d’un centenar de treballadors del palau de La Zarzuela –inclosos els tres “ajudants de càmera” actuals del rei emèrit-, les assegurances dels cotxes de luxe de Juan Carlos o el comiat improcedent de la tripulació del iot Fortuna. Sí, al·lots i al·lotes, aquell vaixell que li regalaren un grup d’empresaris agraïts i un president corrupte de la nostra Comunitat a aquell rei tan trempat –repareu en la polisèmia d’aquest adjectiu català- que viu ara confinat a un democràtic Emirat , tot enyorant aquesta Espanya que ell, gairebé tot sol, va democratitzar. Escàpol? desterrat? exiliat?… Amargos son los días…

Idò, pobre regal, un iot de més de tres mil milions de les “antigues pessetes”, en comparació amb els grans sacrificis d’aquell monarca i la seva família, que amb les seves vacances a Marivent, regates del Bribón (adjectiu monosèmic), escapades amb moto i afers diversos, contribuí -presumptament- a atreure milers de turistes d’arreu del món, els quals es delien per veure de prop el Gotha mallorquí congregat pel monarca i la seva ínclita família. En tot cas, el iot, després de diverses anades i tornades, també amb Patrimonio Nacional per enmig, acabà venut a la naviliera Balearia per només dos mil dos-cents milions de pessetes. Antigues, clar.

No crec que calgui, en aquestes alçades, repassar la parcialment coneguda llista de les aventures del rei –ben privades, sens dubte, si no fos que les pagam entre tots-, i els ingressos de dubtós origen –agraïments en metàl·lic, regals munificents, targetes opaques…- però segurament conseqüència de l’insubstituïble paper institucional del Borbó, què rebé aital gràcia d’un dictador, sortosament irrepetible, que liderà una traïció i un cop d’estat, i dugué el major daltabaix històric a aquest país i a la seva gent. Una gràcia que, ben embolicada entre les aspiracions democràtiques d’un poble encara atemorit i amnèsic, fou ratificada l’any 1978 en forma de pètria Constitución-que-nos-hemos-dado-entre-todos.

En fi, segurament tots vosaltres haureu vist i gaudit la clàssica trilogia del gran Berlanga: La escopeta Nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III. Recordem-la. A La escopeta…, (vés, per on, un substantiu oportunament polisèmic), bé podria haver participat aquest emèrit, per mèrits propis: com a gran caçador d’elefants i óssos, i també, potser, en algun altre sentit de la paraula. Al segon film, el retrat berlanguià d’una classe aristocràtica estantissa, inútil i aprofitada sembla anticipar aquestes històries recents, reals i presumptes, de Nóos, blacks, comissions àrabs, fraus a Hisenda i altres afers pudents. A Nacional III, finalment, el nostre enyorat cineasta ens explica la història dels mateixos personatges, què, preocupats davant la imminència de l’arribada al poder dels socialistes, organitzen una fuita de capital a França. Substituïu el país per Suïssa o Panamà i tindreu també la versió real i Reial del que el país suporta en aquests temps infaustos. Per cert, els socialistes també en aquest cas han arribat al govern, però no sembla que tenguin cap intenció d’amenaçar de cap forma l’status del nostre emèrit i de la monarquia borbònica en general. Curiosa història, la d’aquests pretesos republicans… Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.

(1) Público (14/01/2021): «Patrimonio Nacional paga los sueldos de los trabajadores desplazados a Emiratos Árabes para asistir a Juan Carlos I»

Eldiario.es: (17/01/2021): «El pozo sin fondo de Patrimonio Nacional: pagó gastos de la casa de Corinna, a 100 empleados de Zarzuela y la tripulación del Fortuna»

Cinc petits contes a un calaix

Quan el meus fills eren infants, a vegades els explicava contes. Ara pens que hauria d’haver dedicat més temps a aquesta tasca. Però quan som joves ens equivocam sovint, potser perquè ens estrenam en moltes coses, o també perquè som una mica beneits (i, tal volta, perquè no escoltam gaire a aquells que saben). Després ja és molt difícil rectificar.

Avui, fent dissabte al meu ordinador he trobat a un calaix virtual uns petits contes, molt senzills i ja oblidats, que vaig escriure algun dia, però que ja no tingué oportunitat de contar a ningú. En aquest dia de Reis estrany, que ens manté separats, però, paradoxalment, més propers que mai, m’ha semblat escaient mostrar-vos-els, després de modificar-los només una mica. Donen peu a la improvisació i es poden il·lustrar fàcilment; de fet, ho demanen, de ser dibuixats. Animeu-vos, sobretot si teniu infants molt petits a ca vostra, a compartir una estoneta amb ells i la imaginació de tots.

Gràcies. Bon Any!

EL GLOBUS VERMELL PUJAVA

UN CRANC AMB MALA SORT

UN PORIOL BEN EDUCAT

UN CUC I UNA GALLINA

EL MISSATGE

Temps detingut

Hi ha moments en la història dels pobles, també en la biografia de les persones, en que el temps sembla que es deté. És com si llavors tota la trama de relacions, de rutines, d’interessos, d’afectes, de seguretats, quedàs en suspens. Intueixes que un temps nou, ple d’incerteses, és a tocar. Durant aquest lapse –pot ser breu, de dies, o llarg , fins i tot d’anys- el temps esdevé un no-temps, mancat d’identitat i referències, semblant d’alguna forma a aquella idea dels no-llocs que proposà Marc Augé¹ i que tant ens donà per pensar quan la descobrírem.

Ja fa molt, un dia que em trobava de viatge a la Península vaig coincidir, a prop d’un conegut monument, amb un grup de gent gran que feia la mateixa visita que jo. Un poc més tard em vaig apartar de la multitud i vaig seure a un banc, devora un vell que, així mateix, s’havia allunyat del seu grup de jubilats. Al cap de molt poc vam iniciar una conversa que, per algun motiu –el meu interès pel tema, probablement- ens va dur a parlar de la Guerra Civil i de les seves vivències, a Barcelona, durant aquells anys de patiment. En un moment donat li vaig demanar, potser per mirar de trencar aquell enfilall de desgràcies que em relatava, quin podria haver estat el seu moment més assossegat o feliç en aquells temps. No va dubtar gens a respondre’m: Quan “els uns” ja havien marxat i “els altres” encara no havien arribat. Des de llavors he conservat el record d’aquella inesperada resposta, que d’alguna forma expressaria la idea que vos comentava al començament: entre dues tempestes socials extremes, tal com m’ho imagino, s’obre un període breu, un temps-frontissa, en què sembla que tot es detén, la gent es mira amb por i amb estranyesa, sense acabar d’entendre allò que els ha succeït i trasbalsat durant anys, i sense atrevir-se gaire a imaginar el que vindrà aviat.

Probablement tots vivim aquests temps de pandèmia de forma diferent, i els mesos –massa- que dura aquest malson hauran possibilitat experiències positives i negatives, alegría i tristor, eufòria i malenconia, segons com cadascú ho hagi viscut dia a dia. Sigui com sigui, en el meu cas –i el de molts altres, segons vaig parlant amb la gent que m’és propera- no puc evitar la sensació que aquestes darreres setmanes, quan la malaltia ens assetja encara amb fúria però ja albiram l’arribada a un port de refugi, ens apropam a aquest temps de falsa calma previ a un després en què, individualment i col·lectiva, resultarà molt difícil que retorni la vella normalitat (tot suposant que ho fos, normal, allò que hi havia abans de la Covid). Acabat aquest temps de semireclusió; de mirades fugisseres darrera les mascaretes; de telegràfics Estau tots bé?, Nosaltres també, Paciència; de carrers desèrtics i de distància física entre les persones (perquè la social sempre ha existit), reprendran el seu lloc –que mai no abandonaren- tots els ominosos problemes que la crisi sanitària no ha esvaït. El canvi climàtic, l’erosió contínua de la biodiversitat, les desigualtats creixents, les migracions forçades per fams i guerres, o la violència contra la dona i les minories de tota mena, hi seran tossudament presents. I tindrem ocasió, amb escreix, de mostrar si aquesta penosa experiència ens ha fet un poc més forts i savis per enfrontar aquestes altres pandèmies o, ben al contrari, sortim del temps-frontissa amb la ignorància arrogant, l’individualisme egoista i la temeritat d’abans. Talment, com si “els uns” haguessin marxat i “els altres” no haguessin d’arribar mai.

(1) Augé, Marc. (1998). Los no lugares, espacios del anonimato. Gedisa

Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!

Els darrers mesos he vist en diverses ocasions com algunes persones penjaven a Facebook (FB) un text semblant a aquest: «Hola amigues i amics! Crec que això és veritat perquè jo també he notat que els like són sempre de la mateixa gent. I jo també he arreglat els meus missatges bloquejats. Volia saber on eren tots els meus amics. És trist tenir 135 amics i que només 25 estiguin autoritzats a veure els teus missatges». I, a continuació, la recepta per recuperar les amigues i amics desapareguts : copiar i aferrar el text complet a FB i escriure un like o qualsevol missatge al seu mur.

Normalment no en feia cas, perquè després d’alguna errada personal, en reenviar fakes que més tard descobria que ho eren, he adoptat el costum de no rebotar res, si no és que: a) hi estigui molt d’acord; b) cregui que val la pena difondre-ho, ja sigui pel seu interés objectiu (el seu contingut, la seva creativitat, etc.); c) hagi comprovat que no es tracta d’un fake (verificant, per exemple, que tengui una autoria solvent, que no hagi estat desmentit a qualque pàgina especialitzada o que, simplement, jo mateix vegi que es tracta de quelcom inversemblant, maliciós o directament estúpid). Malgrat tot, el text a què em referesc no el vaig rebotar inicialment perquè no veia gens clar que penjar-ho pogués modificar els algoritmes de FB, i sobretot perquè no tenc cap necessitat imperiosa que els meus amics virtuals em responguin amb freqüència. I doncs, per què vaig claudicar? Perquè un dia, després de traginar una estoneta per la xarxa, vaig veure com un bon amic, amb qui tenc prou confiança, l’havia penjat també. Irreflexiu i gregari, vaig ser atrapat en la cadena.

El primer senyal d’alarma sobre el meu error em va arribar a través d’un comentari a FB, càustic i oportú, de la meva amiga Dora: Oh, no!!! L’algoritme ataca de nou!. L’avís em deixà una mica preocupat. I aquesta sensació no va desaparèixer, sinó al contrari, quan vaig veure que diversos coneguts em saludaven, amb afecte, en resposta la meva petició. Avui, l’amic Xisco m’ha demanat seriosament que li explicàs, en qualitat d’expert (jo!), com funciona aquesta meravella que pot despertar tots els teus amics virtuals que hibernen a la xarxa de FB. I ha estat aquesta petició la que m’ha empès a fer el que de bon començament hauria d’haver fet: dedicar cinc minuts a passejar per la xarxa per verificar el missatge. Ràpidament he descobert que, en efecte, i amb la millor intenció, m’havien ensarronat i, de pas, jo també ho havia fet amb altres persones: vosaltres.

Entre les diverses referències i comentaris dignes de confiança que he trobat, vos transcric només un, difós per Público¹ el proppassat mes d’abril, que resumeix prou bé l’assumpte: Seguro que los amigos que más sueles ver en FB no cambian de manera inmediata por copiar/pegar en tu muro ese texto, o cualquier otro, y tampoco porque lo comenten otros amigos. Facebook nunca ha hecho público cómo funciona exactamente el algoritmo que usa para escoger tus amistades y las publicaciones que más aparecen en tu muro, que además se renueva cada cierto tiempo. Lo que sí hizo en enero de 2018 fue confirmar que esta historia del algoritmo y los 25 amigos no es cierta. (…) Sí es verdad que los nuevos amigos y los que más interactúan son los que suelen aparecer en tu ventana de destacados, los que más comentas y te comentan y los que más visitas o te visitan, aunque no te digan nada. Los que no se comunican, lo tendrían fácil si lo hicieran. Así que asúmelo, esos «amigos» que solo encuentras cuando revisas la lista, o pasan del Facebook o pasan de ti. Pero no más que tú de ellos, que tampoco te acordabas. (El realçat és meu)

Idò, conegut l’error, rectific públicament: segons les evidències disponibles, aquest és un fake que circula erràticament -com tants d’altres- pel ciberespai, des de fa un parell d’anys. De forma semblant, pens, a aquelles desferres espacials què, perduda la seva funció, continuen navegant pel cosmos, inútils i descontrolades per sempre més. Uns residus, en un i altre cas, que fan nosa i que, poden ser potencialment perillosos; en el cas dels fakes, -n’hi ha de molt més perniciosos que el que avui vos coment- perquè ens poden confondre, tot generant renous que ofeguen la música de la veritat i, ocasionalment, provocant respostes o comportaments inadequats o pertorbadors. Amb la diferència, respecte als fems espacials, que nosaltres mateixos podem contribuir, amb la nostra actuació, a la multiplicació de les deixalles o bé a la seva minimització…

En resum, i per cloure, vos deman disculpes. Desmentesc aquella publicació que vaig fer al meu mur de FB, i vos agraesc la confiança -immerescuda en aquest cas- que m’heu fet. Si algun dia puc desvetllar el vertader algoritme de Mister Zuckerberg i la forma de controlar-ho (l’algoritme), tingueu per cert que vos ho diré (per descomptat, després que m’hagi fet milionari).

Salut i sort!

(1) https://blogs.publico.es/bulocracia/2020/04/16/el-algoritmo-de-facebook-regresa-para-amenizar-el-confinamiento/