Cap al Mar Obert Polar

8 de juliol de 1879. Una multitud es congrega al Port de San Francisco per acomiadar el vaixell USS Jeanette. Amb trenta-tres tripulants a bord, el comandant George W. De Long lidera una expedició amb l’objectiu d’arribar navegant fins el mateix pol Nord a través d’una via innovadora: l’estret de Bering, més enllà de l’enigmàtica terra de Wrangel… Una promesa de glòria per a De Long i també per a la jove nació que dóna suport a l’empresa, els Estats Units, un país convalescent de la Guerra de Secessió i amb moltes ganes de guanyar prestigi al món, a més de la riquesa derivada d’una possible nova via de navegació i comerç. També una bona publicitat i molts de guanys possibles per al principal patrocinador, James Gordon Bennett Jr., propietari del diari New York Herald, que va arribar a ser el de major tirada als Estats Units. Un personatge pintoresc, en Bennett, faldiller, esportista i playboy, protagonista de tota mena d’anècdotes i escàndols, però dotat també amb un gran instint per a les notícies, fins i tot fabricades per ell mateix.

La regió àrtica, en aquell temps, era gairebé desconeguda i, per tant, objecte de tota mena d’especulacions i llegendes. Una d’elles, originada segons sembla el segle XVI, era la del Mar Polar Obert, segons la qual el Pol Nord geogràfic es trobaria envoltat realment per un mar navegable i amb una temperatura prou benigna, almenys a l’estiu. Diversos navegants –baleners, exploradors- donaven informacions confuses que suggerien aquesta idea, tot i que els intents de practicar l’accés fracassaren. Diverses expedicions, gairebé sempre per la ruta de l’oest de Groenlàndia, en cerca del pas del Noroest – com ara la catastròfica i, fins fa poc, misteriosa expedició de Franklin, el 1845- o cap al llunyà Nord, es trobaven inevitablement amb una barrera infranquejable de gel.

En general, les teories fixades en la ment del seus defensors no es tomben fàcilment, malgrat topin amb fets, dades i arguments de pes que les contradiuen. Ben al contrari, els defensors de la fortalesa tracten sovint de reajustar les seves idees inicials, per tal d’integrar els nous elements a l’edifici, sense canviar, emperò, els fonaments ni les parets mestres. I així, davant l’evidència que diversos navegants polars s’havien trobat amb una barrera de gel, els defensors de la teoria del Mar Polar Obert argumentaven que es tractava  només d’això, una barrera, una mena de mur que forçosament tindria una escletxa, què, una vegada descoberta, permetria arribar al mar somiat. La teoria errònia sobre el Mar Obert Polar, que finalment va costar la vida a De Long i la major part dels seus homes, es va veure avalada per l’opinió i els mapes del prestigiós cartògraf alemany August Petermann, considerat llavors una gran autoritat en la regió àrtica, tot i no haver-la visitada mai. Unes cartes de gran bellesa i aparent precisió, però basades en una informació deficient, així com una inclinació temerària a l’especulació per part d’aquest geògraf, varen segellar fatalment el destí de l’expedició de la Jeanette. Un exemple més, en la història, de com un model erroni pot conduir al desastre.       

De Long no va trobar la porta que, segons li havien dit i creia, el corrent càlid de Kuroshio hauria d’obrir, a la zona de Bering, al mur de gel que rodejava el Mar Obert. Dia 6 de setembre del mateix any de la partida, la Jeannette fou bloquejada pel gel polar, una presó de la qual ja no en sortiria. Durant mesos, la tripulació s’esforçà per mantenir alta la moral. Gairebé dos anys després de la partida, el 13 de juny de 1881, la Jeannette fou destrossada per la força del gel i engolida finalment per les aigües.  Es va iniciar llavors un atzarós viatge dels trenta-tres tripulants, tot desplaçant-se pel gel, navegant més tard en tres petites embarcacions i, finalment caminant per l’immens, desolat i gèlid delta del riu Lena, al nord de Sibèria. Fins a vint homes, inclòs De Long, varen anar morint, per ofegament, fred o fam. L’aventura completa i molt ben documentada del viatge de la Jeannette la podeu llegir a l’excel·lent llibre de Hampton Sides¹.

La comparació entre aquesta expedició, amb el seu dissortat final, i el nostre model de producció i consum m’ha ajudat a reflexionar una mica durant aquests dies del confinament. M’ha fet pensar amb els greus riscos que comporta acceptar un model econòmic que se’ns presenta com a vàlid i, de fet, com a l’únic possible i desitjable, malgrat les nombroses evidències que el qüestionen. Un model, en definitiva, que sembla ignorar –interessadament, en el cas dels seus grans beneficiaris- fets, principis i lleis prou coneguts i efectes negatius que es van acumulant.

Com en el cas del mapa del geògraf Peterson que va guiar la Jeannette, el model que orienta els nostres comportaments col·lectius sembla no representar de forma correcta el funcionament del món ni allò que és possible i convenient i, per tant, desitjable.  Així, el “mapa” de la nostra economia –patró fonamental dels nostres valors- es basa en la convicció que és possible un creixement continu –en termes de consum de matèria i energia, ocupació de territori o creixement de la població- a un món, en canvi, limitat; en la creença en la nostra independència, com a espècie, del funcionament general de la biosfera i els seus ecosistemes; en la seguretat que aquest model econòmic es pot mantenir indefinidament, tot ignorant les externalitats que genera (calor, contaminació, erosió de la biodiversitat, alteracions de l’atmosfera, la hidrosfera i els sòls…); en el miratge que l’interès col·lectiu es pot assolir malgrat cada individu o grup cerquin només el seu propi benefici; en la ignorància de la termodinàmica, que prediu la dispersió irrecuperable de matèria i la degradació irreversible de l’energia que es deriven de la nostra monstruosa producció de béns i serveis, molts d’ells innecessaris; que el sistema d’acumulació capitalista condueix inevitablement a una creixent i insuportable desigualtat en el repartiment de la riquesa; que els conflictes en torn de la possessió del recursos que necessita el nostre voraç sistema són causa contínua de catàstrofes humanes i ambientals, migracions massives i mort; que l’expansió contínua de l’antroposfera pot generar interaccions i perills de gran magnitud, com es comprova dolorosament aquest dies de la pandèmia;… Un rumb erroni, doncs, però assumit per la majoria com a propi del “sentit comú”. Un model que, com aquell de l’inexistent Mar Polar Obert en què es basà l’expedició de l’USS Jeanette el segle XIX, ens pot dur, inexorablement, a un gran fracàs, massa costós en termes de víctimes, de dolor, i de tantes vides humanes breus, míseres i malbaratades. Convé pensar-hi.   

Ironies de la Història, si De Long i els partidaris del Mar Obert visquessin avui, potser arribarien a veure fet realitat el seu somni. El canvi climàtic originat per l’acció humana obrirà probablement una via de navegació, qui sap si fins el mateix Pol Nord. Només que els efectes planetaris d’aquests canvis convertiran, comparativament, la tragèdia de la Jeannette en un conte per a infants.

(1) Sides, H. (2017). En el reino del hielo. El terrible viaje polar del USS Jeannette. Madrid: Capitán Swing Libros.