Esporles. El silenci

También yo fui testigo de otras horas.

(Angel González: “Penúltima nostalgia”)

Fa uns dies, en ple confinament, vaig proposar un joc a cadascun dels membres de la meva família: Imagina que l’any 2060 et conviden a fer una xerrada a un institut sobre la forma com vas viure la pandèmia de 2020. Per sort, vares guardar dins d’una capsa dotze records d’aquella experiència, per tal de no oblidar el que sentires realment aquells dies. Aquests elements, que has de descriure breument, són: una imatge; un color; una música o un so; una olor; un objecte; una frase; una persona; quelcom especial que vaig fer; qualque cosa que vaig aprendre; un consell per viure confinat; un desig per al futur i, finalment, el que tu vulguis, que no hagis dit abans.

Tots i cadascun dels familiars han respost (excepte la meva néta petita,  que només té nou mesos…). Les seves respostes m’han donat prou matèria per a la reflexió, tan semblants quant a la realitat que viuen, i tan diverses com ho són tots ells. Com és lògic, jo també vaig voler respondre, però en començar amb el primer element, una imatge, no vaig tenir cap dubte a l’hora de triar-la, però la meva explicació va superar de molt la brevetat que jo havia demanat als altres. Aquí la teniu.

Quarantena en gris

UNA IMATGE.- El passeig d’Esporles,  el segon dia de la quarantena. L’àgora del poble, on he compartit tantes bones estones amb la gent –molta, per sort- que m’és propera. On hem berenat, dinat i sopat;  penjat pancartes ; anunciat espectacles; exposat bolets… On hem cantat, rigut, plorat; contat contes; menjat dolços; fugit dels dimonis; enviat els fills –ara els néts- a les coqueres; escoltat xeremiers,banda i batukers; comprat queviures; pres cafès i cerveses; rebut notícies bones i dolentes; parlat de política o de viatges; votat la República… 

El cor del meu poble -tan proper, tan viu-, que mai, fins ara, havia pogut travessar d’una tongada sense haver d’aturar-me un parell de vegades  per xerrar –sa xerradeta, que diuen, això tan nostrat- per dir Bon dia, va bé? Bé va!, O Com te trobes? Enhorabona per sa néta! T’acompany en el sentiment. Avui, es Torrent va ple. Has vist el que diu es diari? Hauríem de demanar a s’Ajuntament… Ahir pujàrem a S’Ermita. Sembla que enguany també s’ha banyat es paperí. Vindràs al teatre? Ens veim aquest vespre a ca vostra…  

Aquell dia al passeig, a migdia, no hi havia ningú. Desert, tot tancat. Gris com el cel i com el meu sentiment. Sobretot, silenciós com mai l’havia sentit, amb un silenci feixuc, espès, cruiat només per la piuladissa dels aucells.  Jo, que sempre em queixo –sovint amb raó- de massa renou, avui enyorava els sons i les veus que m’han acompanyat en aquest passeig des de la meva arribada al poble, fa prop de quaranta-cinc anys…

Aquesta sensació nostàlgica m’ha fet recordar que quan jo era un nin, mon pare, que era un gran narrador i sovint ens ensarronava amb les seves històries, em va explicar que s’havia inventat, feia molt poc, un aparell per poder escoltar els renous d’altres temps. Que tots els sons que produeix la natura i la humanitat queden flotant en l’aire, que no es perden mai, i que en sintonitzar aquesta prodigiosa màquina amb un lloc i un instant determinats, tal vegada podríem escoltar la veu d’Alexandre el Gran, o el crit de ¡Tierra, tierra! de Rodrigo de Triana al viatge de Colón, o la conversa que s’hauria mantingut a la mateixa cambra on érem, cinquanta anys abans… Per descomptat, me’l vaig creure, el pare, a ulls clucs.

Em sembla que avui mateix cercaré aquesta màquina fantàstica a qualsevol magatzem de venda online i els demanaré que me n’enviïn una. Sintonitzaré, per exemple, les veus de tanta gent anónima, desapareguda ja fa molt, que ens pot ensenyar moltes coses per enfrontar amb seny i alegria els temps difícils. Per descomptat, sintonitzaré també el meu entranyable passeig d’Esporles fa un, deu, trenta anys, amb tot l’enrenou d’un dissabte de mercat i amb les converses que enyor: Amàlia, Gustavo, Luisa, Pere, Cati, Bernat, Rafel, Toni, Xisca, Jaume, Magdalena, Margalida, Biel, Joana …  

Per descomptat, cercaré també la veu del meu pare parlant sense aturall del cel i de la terra.

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

15 comentarios sobre “Esporles. El silenci

  1. Jo també l’enyor i perquè el trob gris no goso travessar-lo, vaig per l’altra vora via però si sabés que fent-ho pogués experimentar les veus del silenci…. No dubtis que ho faria , te’n per ben segur que quan les rialles, les salutacions les Besades….. Hi tornin ser, me’n recordaré que possiblement hi convisquin en armonia.

    Me gusta

  2. M’encanta. Supós que continuaràs amb la resta de les propostes que feres als altres. Per favor continúa. I que la música no sigui Resistiré, o que no sigui sols aquesta, per favor. Què no la resistiré ja més!!

    Me gusta

  3. Aquest escrit reflecteix molt bé l’estat d’ànim i les esperances de moltes persones que te seguim i tenim ganes d’una aferrada pes coll entre tots-es. Fins aviat.

    Me gusta

  4. Gràcies, Dora! Crec que resistiré la temptació del “Resistiré”. Ja no la suport. Posats a musicar, potser triaria l’Himne dels partisans: “…Il y a des pays où les gens aux creux des lits font des rêves…”.
    No sé si seguiré amb la resta de propostes, com suggereixes; ja ho veurem. Crec que no ens hem de disciplinar gaire. Sé que m’entens.
    Una abraçada!

    Me gusta

  5. Albert, no busques en un mercado siempre imperfecto el mundo entero que te regalaron siendo niño. Cada vez que cierras los ojos sin miedo a lo que te rodea, consigues que se encienda la maquina de los recuerdos.

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: