Mares sense tribu

Tota la vida m’ha agradat caminar per la muntanya. En ocasions ho he fet tot sol –ara no m’hi atrevesc- perquè en les soledats del Pirineu, de Tramuntana o altres serralades he experimentat algunes de les sensacions més intenses de la meva vida. Trobar-te lluny de tot; conversar només amb el hombre que siempre va contigo; deixar-te sorprendre per sons, formes i perspectives; i, sobretot, saber que només depens de tu mateix, que qualsevol necessitat o contingència l’hauràs de resoldre sense cap mena d’ajuda… Aquests records de les meves caminades solitàries m’han revingut, curiosament, en llegir el  post  d’una tal Carita, amb un títol ben eloqüent: “Lo duro no es criar, es criar sin tribu” (*)

La nostra filla ens ha fet el regal, fa no gaire, d’una néta encisadora, la seva primera filla. La magnífica experiència que ha estat veure créixer i madurar els nostres dos anteriors  néts, s’ha completat amb aquesta que ha arribat en la nostra tardor vital. Viure de prop, dia a dia, l’embaràs i els primers mesos del nadó, ens ha donat un devessall d’alegries i també l’oportunitat d’apropar-nos a situacions i problemes que havíem oblidat. Fa un parell de dies em va passar el post que ja he esmentat, d’una mare que posava paraules a la situació que viuen milions de dones aquí i arreu.

Encara record  -escriu aquesta mare al seu blog-  l’ensurt amb què vaig viure durant setmanes quan (el meu home) va haver de reincorporar-se a la feina. Em quedava tota sola amb la nina deu hores al dia. Cada matí ella em mirava amb l’expressió d’esbalaïment dels nadons i jo, em temo, li retornava la mirada amb una expressió semblant. El simple fet de romandre tota sola amb ella, sola sense suport , sola sense rèplica adulta de cap mena, sola sense xarxa, em suposava una tensió emocional de fons que encara record.  Per descomptat, aquesta mare, com la meva filla i moltes d’altres mares (fora bo que aquesta reflexió la poguéssim estendre també als pares) compta amb el suport ocasional de la parella, els padrins o amics i veïnats, però no hi ha dubte que la major part de la travessa la fan totes soles, descobrint en si mateixes un coratge que ignoraven i havent d’esbrinar també, dia a dia, com resoldre les nombroses contingències que planteja la criança d’animalons tan desvalguts com els petits humans.

Trobar un moment per dutxar-te o rentar-te les dents sense deixar d’atendre l’infant; fer les teves necessitats, potser amb ell assegut damunt; fer el dinar; la complexa maniobra d’embarcar  la criatura al cotxe, després de baixar des d’un tercer pis sense ascensor; comprar queviures; interpretar els possibles símptomes d’una malaltia; enfrontar la jornada sense haver dormit abastament;  tractar de calmar un plor infantil interminable sense comptar amb relleu; atendre el telèfon mentre la nina somiqueja i l’aigua al foc ja bull,… I, en el desemparament, tractar de convertir-te en una mena de “mare professional”: consultes a internet, converses, xats, llibres i fulletons, cursets per cuidar la criatura i a una mateixa… Un esforç, a voltes obsessiu,  que no té final previsible i que ajorna la dedicació a interessos professionals, aficions, esbarjo, relacions personals…

També, per descomptat, vivències que alleugen preocupacions i esforços: les rialles i somriures, els primers jocs, el descobriment del món per un infant amb tots els seus sentits encara verges. Sobretot, les mirades còmplices que amb ningú més havies tengut abans d’ara… En tot cas, premis que no ens poden fer oblidar que en una societat creixentment desestructurada, que amb prou feines conserva el mòdul de la família nuclear, les dones continuen assumint, amb coratge, una tasca tan essencial i bella com aquesta de la criança dels humans. Un servei què, en prestar-se de forma gratuïta, crea la impressió que és quelcom que no requereix que els Governs se n’ocupin (Oxfam Internacional, 2020) (**). I així, la nostra hipòcrita societat afegeix, a les conegudes dificultats existents per arribar a ser mare, la llarga prova final, quan ja s’ha aconseguit, d’haver de fer-ho en soledat, envoltada de silenci i mancada de suport suficient.

Difícil ajudar prou, més enllà d’expressar la nostra solidaritat com a pares, com a amics, com a ciutadans. Front al defalliment, tractar de fer arribar el necessari missatge d’ànim, el suport possible i la denúncia d’un problema que, com tants d’altres, no és individual, sinó social.  En tot cas, mares, vull recordar-vos que no camineu totes soles per la muntanya i que, malgrat sia petita i assetjada pel Setè de Cavalleria, encara teniu tribu.

(*) https://www.unamamadeotroplaneta.com/criar-sin-tribu/

(**) OXFAM Internacional: “Tiempo para el cuidado”. https://www.oxfam.org/es/informes/tiempo-para-el-cuidado