Tot esperant la càrrega

Sur la Mer de Corail, au passage de cet
appareil, ces créatures non dénuées
de raison, ces papous, attendent des nuées
l’avarie du Viscount et celle du Comet1

(Serge Gainsborough :  «Cargo Culte». 1971)

Fa uns anys vaig llegir “El espejismo de Dios”1, de Richard Dawkins, biòleg evolutiu i divulgador científic, molt conegut també com a ateu polèmic. Idò, va ser en aquest  llibre que vaig sentir a parlar per primer cop dels “Cultes Cargo”, un fenomen interessant, al meu parer, per les seves originals característiques i la possible relació amb el naixement de moltes religions, però també pel seu potent valor metafòric en relació amb trets bàsics de la nostra cultura.

 La paraula cargo, en anglès, s’utilitza per designar la mercaderia o la càrrega que transporta un avió o un vaixell. Dawkins, que aclareix que ha tret la informació bàsica del llibre del seu amic David Attenborough “Quest in Paradise ”, ens parla d’uns curiosos cultes religiosos que nasqueren a diverses illes de Melanèsia i Austràlia durant els segles XIX i XX. El factor comú, en tots els casos, és la profunda impressió i l’astorament  causat per les possessions –els cargo– que transportaven els viatgers occidentals -ja fossin militars, administradors o missioners- què, molt esporàdicament,  arribaven a les seves terres, llunyanes i aïllades dins la immensitat del Pacífic Sud.

Un aspecte que destaca Dawkins a la seva descripció, és que els illencs veien que aquells homes blancs, propietaris d’aitals meravelles, mai no les fabricaven ni reparaven ells mateixos. Ben al contrari, passaven el seu temps tot remenant papers o parlant amb unes misterioses caixetes il·luminades, connectades amb filferros estesos, de les quals sorgien misterioses veus…I, com a conseqüència d’aquestes estranyes i improductives activitats, es produïa la màgica arribada de vaixells o avions transportant nous objectes fascinants per afegir als anteriors o per reemplaçar els espenyats.  La interpretació dels aborígens: aquestes misterioses activitats i estris formen part d’un ritual per obtenir el cargo, magnífic i providencial.

Benvingut, Mister Cargo

Entès l’enigma, ja tenim la nova religió en marxa, amb uns ancestres –actors fonamentals al seu tradicional sistema de creences- que, algun dia, els duran totes les meravelles amb què somien;  amb profetes blancs que apareixen envoltats d’objectes prodigiosos, i sacerdots nadius que custodien la revelació; amb una litúrgia de frases misterioses i desfilades rituals… I amb tot d’objectes propiciatoris i simbòlics: avionetes falses, fetes amb fusta i palla, per atreure les vertaderes; torres de control aeroportuari fetes de bambú, enmig d’aeròdroms on mai no aterra cap avió; banderes angleses o americanes i falsos uniformes per celebrar cerimònies; capses i auriculars de fusta per demanar el retorn dels seus messies…  Messies com ara un tal John Frum3, que potser va arribar a una illa de Vanuatu durant la primera meitat del segle XX i, després de deixar la seva empremta inoblidable, va prometre el seu retorn carregat de prodigis i presents: les altes muntanyes s’anivellaran amb les valls, els vells tornaran joves, desapareixeran les malalties, hi haurà regals per a tothom… Ah!, i el millor de tot: els blancs desapareixeran i no tornaran mai més… També forma part del panteó dels Cultes Cargo el príncep Felip d’Edimburg, d’ençà de la seva visita,  el 1974, juntament amb la seva esposa, la reina Isabel II. Felip, un home ben plantat, vestit de blanc i portant un casc brillant amb un plomall, sembla que va impressionar els aborígens prou més que la mateixa reina d’Anglaterra  (Malgrat, pens, l’original i canviant capell que devia lluir aquesta, segons acostuma).

Idò, no trobau que els Cultes Cargo es troben també, d’alguna forma, instal·lats a les creences bàsiques que mantenen el nostre sistema socio-econòmic?  No envoltam, per ventura, les nostres institucions i personatges poderosos amb símbols i litúrgies que els allunyen del nostre control?  No existeix la percepció majoritària que les prestatgeries d’aquest fantàstic sistema s’ompliran cada dia, màgicament, de cargo, de tot allò que hem de menester, i fins i tot del que mai no hauríem imaginat i no necessitam?  O no acceptam receptes econòmiques o polítiques que no tenen més suport empíric que la paraula dels seus propagandistes i l’ús  de falses analogies? O que una dieta o un estil de vida fonamentats tan sols en creences  i pseudociència ens duran el desitjat cargo del benestar  físic i mental?  No creieu que ens deixam enlluernar per una tecnologia que no entenem, però a la qual confiam el més valuós de nosaltres mateixos? No reverenciam, igual que alguns polinesis, els nostres diversos John Frum, venedors de fum embolicat amb oripell..?  No veiem com aquesta cultura dominant ens canvia jets per avions de palla: la realitat per pures aparences, els ideals per eslògans, la felicitat per consumisme, el paisatge i la biodiversitat per naturaleses mortes sepultades dins sarcòfags decorats? 

(1) Sobre el mar de corall, al pas d’aquest / aparell, aquestes criatures no privades  / de raó, aquests papuans, esperen dels núvols  /  l’avaria del Viscount i la del Comet.

(2) Dawkins, R. (2008): “El espejismo de Dios”. Editorial Espasa Calpe, Madrid. 

(3) Segons hipòtesi, el nom de John Frum s’hauria originat a partir de les seves  possibles paraules de presentació als habitants de Vanuatu: I’m John from Amèrica.

Publicado por albertcatalan49

Nascut a Queralbs (Girona) el 14 de gener de 1949. Viu a Esporles (Mallorca) des de 1976. Casat. Dos fills i tres néts. Biòleg, Professor d'Institut i d'Universitat. Jubilat.

3 comentarios sobre “Tot esperant la càrrega

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

MÉS per Llucmajor

MÉS per Llucmajor és un projecte polític plural, ampli, que representa l’espai polític d’esquerres, sobiranista i ecologista del municipi de Llucmajor.

Marta Bonet

Conectamos?

Variat d'incerteses

Lloc on compartir el que llegesc, el que escric, el que veig i el que escolt; allò que em fa pensar i, sobretot, dubtar.

Contar es vivir (te)

Si tienen curiosidad será un placer compartirme con ustedes

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

A %d blogueros les gusta esto: