Avui, 5 de gener, fa seixanta anys que l’anarquista Francesc Sabaté fou abatut a Sant Celoni pels trets de la Guàrdia Civil i el sometent. La peripècia final, l’à bout de souffle trepidant d’“El Quico” que acabà aquell matí de gener al poble del Baix Montseny, va acompanyar les nostres converses durant aquelles festes nadalenques i molt després. Encara avui em sembla escoltar el xiuxiueig amb què se’n parlava de l’afer al meu entorn . Llavors jo tenia deu anys.
Recordo, de la meva infància, els retrats d’aquells maquis -“bandoleros” segons el franquisme i la seva premsa captiva-: Facerías, Massana, Caracremada, Sabaté… Imatges que penjaven a les parets de les oficines a les casernes de la Guàrdia Civil, on apareixien les cares –de front,de perfil- d’una gent que em transmetia una barreja de por i curiositat. Fotos policials de persones amb aspecte famolenc i desendreçat i un gest inexpressiu, un punt embogit.

El Quico Sabaté destacà entre tots aquells per la seva perseverança en una guerra contra el feixisme que mai va voler donar per perduda i que va acabar sent personal: des del seu allistament i els seus combats al front d’Aragó, passant per l’exili, els empresonaments, les incursions des de França fins a Barcelona (atemptats, atracaments, propaganda…), fins a la seva mort violenta, tot sol i greument ferit. Perseguit durant anys per l’aparell policial del franquisme, desautoritzat per gran part dels seus, incloent-hi els dirigents de la CNT, deixà darrera seu un reguitzell de caiguts, tant entre aquells que li feren costat –entre els quals dos germans, en Josep i en Manel- quant entre els seus enemics, com ara el darrer mort, el tinent Francisco Fuentes.
Guerriller anarquista audaç i exemple de lluitador infatigable contra la tirania franquista, segons uns; criminal i enemic públic segons els altres, en Quico Sabaté és, en qualsevol cas, un personatge fascinant que ens ajuda, amb la seva turmentada biografia, a comprendre un poc més els efectes devastadors del cop d’estat militar del 36, la Guerra Civil, la llarga nit de la postguerra i algunes nefastes conseqüències que avui encara condicionen els afers polítics d’aquest país.
Hi ha novel·la! Et recoman la sega de Martí Domínguez, va d’això.
Me gustaMe gusta
Gràcies, Dora! Un treball exhaustiu sobre el Quico Sabaté és: Antonio Téllez Solá. SABATÉ, Guerrilla urbana en España (1945-1960).
Me gustaMe gusta
Me acuerdo bien de algunos: el Sabaté, el Caraquemada… Eran como héroes misteriosos, inquietantes…
Me gustaMe gusta
Ha estat molt interessant sentir parlar i ara llegir sobre Quico.
El deure de recordar.
Gràcies.
Me gustaMe gusta
Gràcies a tots dos!
Sovint el problema és triar, entre tants de records o experiències, aquells que poden ajudar millor a entendre’ns.
Me gustaMe gusta